Tot això m'ha vingut a la memòria en rebre de cop i volta una carte- acompanyada d'un llibret de noms- del Karl Alexander Gymnasium, demanant-me la col·laboració econòmica per erigir un monument als nois que havien mort a la Segona Guerra Mundial. No sé com han aconseguit la meva adreça. No puc entendre com van descobrir que feia un miler d'anys jo havia estat <<un d'ells>>. El meu primer impuls va ser llençar-ho tot a la paperera: per que havia de preocupar-me de la <<seva>> mort?; no tenia res a veure amb <<ells>, absolutament en res. Aquesta part de mi no havia existit mai. Havia esborrat isset anys de la meva vida sense demanar-los mai res, a <<ells>>, i ara <<ells>> em demanaven la meva contribució!
Però a la fi vaig canviar d'idea. Vaig llegir la carta: quatre-cents noia havien mort o desaparegut a la guerra. Després venia una llista de noms en ordre alfabètic. Me'ls vaig mirar evitant la lletra <<H>>.
<<Adalbert, Frizt, mort a Rússia, 1942>>. Sí a la calsse hi havia un noi amb aquest nom. Però no el recordava gaire, devia haver estat tan insignificant per a mi en vida com ho era ara mort. El mateix em va passar amb el següent nom: <<Behrens, Karl, desaparegut a Rússia, probablement mort>>.
I aquells eren nois amb qui hauria pogut viure molts anys, que un cop van ser vius i plens d'esperança, que reien i vivien com jo.
<<Frank, Kurt>>. Sí, aquest el recordava. Era un dels tres Caviar, un noi agradable. Em va saber greu.
<<Muller, Hugo, morí a l'Àfrica-<<. També el recordava. Viag tancar els ulls i la meva memòria dibuixà, com un deguerreotip descolorit, el perfil borrós d'un noi ros amb pigues, però això era tot. Era mort. Pobre xaval.
Amb <<Bollacher, mort, tomba desconeguda>>, la cosa canviava. S'ho mereixia- si és que alú mereix que el mati (i <<si>> és la paraula clau). I també Schulz. Oh els recordava molt bé! No havia oblidat el seu poema Com començava?
Petit jueu, contents t'acomiaden
Que et trobus amb Moisès i Isaac a l'infern
Sí, mereixen ser morts!... si és que algú s'ho mereix.
I em vaig mirar la llista de cap a peus, saltant-me els noms començats amb H i, en acabat, vaig comptar que els quaranta-sis que érem a classe, vint-i-sis havien mort per das 1000- jährige Reich.
I llavors vaig deixar el llibret a la taula... i em vaig posar a esperar.
Vaig esperar deu minuts, mitja hora, mirant tot l'estona aquell impes que sorgia del meu passat antediluvià. Havia arribat sense ser-hi convidat a destorbar la meva pau mental i recordar-me una cosa que havia intentat oblidar amb totes les forces.
Vaig treballar una mica, vaig fer algunes cartes, algunes trucades. I seguia sense ser capaç de deixar en pau l'imprès ni de mirar d'una vegada el nom que em tenia obsedit.
Per fi vaig decidir-me a trencar aquell fullet atroç. Realment volia o necessitava saber-ho? Què hi feia que fos mort o viu si no el tornaria a veure en cap cas?
Però podia estar-ne segur? Era realment del tot impossible que de sobte s'obris la porta i entrés ell? I, de fet, no estava sentit ja els seus passos?
Viag agafar el fullet i em vaig disposar a esquinçar-lo. Però, al darrer moment, em vaig aturar. Armant-me de valor, tremolant, el vaig obrir per la lletra<<H>> i vaig llegir:
<<Von Hohenfels, Konradin, implicat en el complot per assassinar Hitler. Executat>>
YOU ARE READING
L'amic retrobat
Historical FictionStuttgart, Alemanya, 1932. Hans Schwarz, un noi jueu que acaba de fer setze anys, té un nou company de classe: Konradin von Hohenfels, fill d'una família aristocràtica. A pesar de les diferències dels respectius origens, aviat intimen i no triguen a...