L'amic retrobat

11

La meva mare estava massa atrafegada per amoïnar-se pels nazis, comunistes i per gent desagradable d'aquesta mena, i si el meu pare no tenia cap dubte de ser alemany, la meva mare, si fos possible, encara en tenia menys. Simplement no podia entrar-li al cap que un ésser humà gosés qüestionar el seu dret a viure i morir en aquell país. Venia de Nuremberg, on havia nascut el seu pare, que era advocat, i encara parlava alemany amb accent francòfon (deia Gäbelche, 'forquilleta', en comptes de Gäbele, i Wägelche, 'petit carruatge', en comptes de Wägele). Un cop a la setmana es reunia amb les seves amigues, la majoria dones de metges, advocats i banquers, per menjar xocolata feta a casa i pastissos de crema mit Shalgsahne, beure innombrables cafès mit Schlagsahne i comentar coses del servei, problemes de família i obres de teatre que havien vist. Una vegada cada quinze dies anava a l'òpera i una vegada al mes, al teatre. No trovaba gaire temps per llegir, però de tant en tant venia a la meva habitació, es mirava els llibres amb nostàlgia, n'agafava un o dos del prestatge, els treia la pols i els tornava a col·locar. Després em preguntava com m'anava l'escola i jo li responia sempre en un to brusc que <<molt bé>>, i llavors se n'anava enduent-se uns mitjons que necessitaven sargir-se o unes sabates per dur al sabater. De vegades, amb un moviemtn nerciós, provava de posar-me la mà a l'espatlla, però cada vegada ho feia menys perquè notava la meva resitència a aquelles demostracions d'afecte, per tènues que fossin. Només trovava acceptable la seva companyia quan estava malalt, i em rendia agraït a la seva tendresa reprimida