L'amic retrobat

7

I aixì van anar passant eld dies i el mesos sense que res pertorbés la nostra amistat. Al defora del nostre cercle màgic corrien ruors de malestar, polític, però el centre de la tempesta era lluny- a Berlín, d'on arribaven notícies d'enfrontaments entre nazis i comuniestes. Stuttgart semblava mantenir-se tan tranquil i raonables com sempre. És cert que hi havia alguns incidents ocasionals. Apareixien esvàstiques a les parets, un ciutadà jueu va ser importunat, van estomacar uns quants comunistes, però la vida en general continuà com sempre. Els höhenrestaurants, l'Òpera i els cafès a l'aire lliure eren plens de gom a gom. Feia calor, les vinyes estaven saturades de raïm i els pomers començaven a corbar-se pel pes de la fruita madura. La gent parlava d'on anirien a passar les vacances d'estiu: els meus pares van dir d'anar a Suïssa i Konradin em va dir que ell aniria a Sicília a trobar-se amb el seu pare i la seva mare. No semblava que hi hagués cap motiu per preocupar-se. La política era assumpte de la gent gran; nosaltres havíem de resoldre els nostres problemes particulars. I d'aquests, ens semblava que el més urgent era el d'aprendre a treure el màxim profit de la vida; i a més a més d'això, descobrir quin propòsit tenia la vida, siés que en tenia algun, i com era la condició humana en aquest cosmos aterridor i immesurable. Aquestes qüestions tenien un sentit real i etern i eren molt més importants per a nosaltres que l'existència de figures tan ridícules i efimeres com es de Hitler i Mussolini.

Llavors va passar una cosa que ens va impressionar molt a tots dos i que, a mi, em va afectar especialment.

Fins aleshores, jo sempre havia assumit l'existència d'un Déu poderós i bevèvol, creador de l'univers. El meu pare no em parlva mai de religió, deixant-me que cregués en el que jo volgués. Una vegada vaig sentir que deia a la meva mare que, malgrat la manca d'evidències contemprorànies, ell creia que havia existit un Jesús històric, un mestre d'ètica jueu de gran saviesa i gentilesa, un profeta com Jeremies o Ezequiel, però que no podia entendre de cap manera com hi havia gent que considerava Jesús el <<Fill de Déu>>. Trobava blasfema i repugnant la idea d'un Déu omnipotent que pogués contemplar passivament com patia el seu Fill de L'amarga i perllongada mort a la creu, un <<Pare>> diví que no tenia ni l'instint del pare humà de protegir el seu fil.

Tot i això, per bé que el meu pare havia expressat la seva incredulitat en la divinitat de Crist, em penso que els seus punts de cista eren més agnòstics que no pas ateus i que si jo hagués volgur fer-me cristià no hi hagués tingur res a dir- no res més, en tot cas, que si hagués volgut fer-me budista. Per altra banda, estic segur que hauria intentat convèncer-me que no em fes monjo de cap religió, perquè considerava la vida monàstica i comtemplativa irracional i una pèrdua de temps.

Pel que fa a la meva mare, semblava anar tirant perectament satisfeta amb la seva confusió. Anava a la sinagoga el dia de l'Expiació, però el dia de Nadal cantava Stille Nacht, Heilige Nacht. Acostumava a donar diners als jueus per ajudar els enes jueus de Polònia i als cristians per a la conversió dels jueus al cristianime. De petit m'ensenyà unes quantes pregàries molt simples en què demanava a Déu que m'ajudés i que fos misericordiós amb el papa, la mama i la mixeta. Però això era pràcticament tot. Com al meu pare, no semblava fer-li gaire falta la religió, estav atrafegada, era amble i generosa i estava convençuda que el seu fill seguiria el seu exemple. I així vaig anar fent-me gran entre jueus i cristians, amb llibertat per fer-me la meva pròpia idea de Déu, sense creure profundament però sense dubtar seriosament que hi havia una intel·ligència benèvola per damunt de tot i que el nostre món era el centre únic de l'univers i nosaltres, jueus i gentils, els fills predilectes de Déu.

Ara bé, els nostres veïns eren un tal senyor i senyora Bauer, que tenien dues nenes de quatres i set anys i un noi de dotze. No els coneixie gaire -els nens eren massa petits per jugar amb mi-, però els coneixia de vista i, no sense enveja, els havia vist jugar tots junts, pares i fills, al jardí. Recordo nítidament un dia que el pare emprenyia una de les nenes asseguda al gronxador, amunt, cada cop més amunt, i recordo el blanc del vestit i el roig dels cabells que formaven una espelma encesa balancejant-se entre les fulles fresques de color verd clar dels pomers.