Natch

Capítol 1

CAPÍTOL 1

Bé, jo sóc una noia de setze anys, quasi disset. Tinc els cabells llargs i negres com la nit i els ulls grisos i grans. Em dic Natch i us explicaré la meva història d'amor.

Tot va començar un dilluns, ho recordo com si fos ahir. Era el primer dia de curs i el meu germà gran, en Charlie, em va portar fins a l'institut amb cotxe i em va deixar de davant de l'edifici.

-Ens veiem al migdia –em va dir amb un somriure amable mentre es pentinava els cabells rossos i, seguidament, es mirava els ulls blaus al retrovisor.

Vaig tornar-li el somriure i vaig entrar a l'institut.

Al primer banc que es veia hi havia asseguda la meva millor amiga, la Chelsea. Em vaig acostar a ella apagant la música del mòbil i me la vaig quedar mirant.

-Estic en un dels meus moments. Espera.

Quan ella deia que estava en un dels seus moments, volia dir que estava esperant que la seva actual presa entrés per la porta i ella li pogués fer ullets per incitar-lo.

Em vaig esperar, tal com ella m'havia dit, i vaig veure que al noi que estava esperant era en Harvy Jordan, un noi popular, d'ulls blaus i cabell castany. El noi per qui totes les noies que jo coneixia estaven coladetes.

Ella li va regalar un somriure i una mirada seductora. Ell li va llençar una mirada pícara i un somriure.

La Chelsea es va girar i se'm va quedar mirant.

-Hauries de buscar-te algú.

Aquesta era la frase que portava escoltant cada matí des de que tenia 13 anys.

-Si ha d'arribar, ja arribarà –li vaig contestar igual que cada dia-. Però tu em podries explicar per què ell?

Ella es va posar a riure i va posar la seva cara de vinga-va-t'ho-explicaré:

-Doncs fa uns dies vaig pensar que necessitava un nou repte en la meva vida amorosa, i qui més difícil que el noi més desitjat de l'institut?

Vaig deixar anar un sospir de frustració i vaig mirar a la Chelsea amb la meva cara d'indiferència.

Ella va fer veure que jo no havia fet res i es va aixecar per anar cap a classe.

A vegades no l'entenc, sempre vol tenir la raó, però quan sap que està fent alguna cosa que no li servirà de res mai vol dir l'última paraula... Algun dia li preguntaré, encara que aquest dia no serà proper.

En arribar a classe vaig topar-me amb un parell de cares desconegudes: una era una noia rossa que portava el cabell recollit amb dues cues i que tenia una cara d'estar cagada de por; i l'altre era un noi de cabells marró fosc amb uns ulls negres com el carbó que estava mirant distretament per la finestra.

Vaig decidir ser sociable i em vaig asseure al costat de la noia rossa. Ella em va mirar amb cara de sorpresa i jo li vaig dir:

-Em dic Natch, i tu?

La seva expressió facial havia canviat de sorpresa a por. Em va mirar de dalt a baix i em va contestar amb el que podríem atribuir-li la paraula de xiuxiueig:

-Jo Kelly.

La noia es va tornar a girar cap endavant i no em va tornar a dirigir més la paraula.

Al cap de poc va entrar en nostre tutor. Un home calb amb unes ulleres que li arribaven a l'altura del nas i unes dents massa blanquejades. Ell ens va analitzar un per un, escrutant cada detall de nosaltres fins que va dir:

-Els hi passaré un formulari. Vull que l'omplin amb la major sinceritat possible. Si menteixen jo ho sabré.

Quan ens va repartir els formularis jo vaig pensar que si mentia ell no ho sabria perquè no ens coneixia, però millor ser sincer, tampoc tenia res a perdre.

Vaig contestar les preguntes amb una rapidesa molt estranya per ser el primer dia i li vaig entregar al professor amb tota la calma del món.

Quan tots els meus companys van haver acabat ell va dir:

-Em llegiré aquests formularis amb l'atenció plena i quan tornin de l'esbarjo sabran perquè els hi he fet omplir. No els hi agradarà.

Mentre baixava per les escales dirigint-me al banc on m'havia trobat amb la Chelsea al matí només podia pensar en les últimes paraules del professor. La veritat és que m'havien deixat desconcertada, les preguntes eres massa normals...

Ella estava allà, mirant-se l'entrepà de dalt a baix quan jo em vaig asseure al seu costat i li vaig dir:

-Què tal les classe?

Ella em va mirar amb cara de fàstic i em va contestar:

-Cal que t'ho digui o ja ho dedueixes tu sola?

Em vaig riure de la seva resposta i vaig començar a esmorzar, mirant com tota la gent del nostre voltant parlava de tonteries, s'explicava coses de l'estiu, xiuxiuejava les novetats de l'institut que al cap del dia sabria tothom... Només pensar que cada vegada em quedava menys temps allà feia que una nostàlgia s'apoderés de mi.

Al tornar a entrar a l'aula vaig notar que un calfred em recorria l'espatlla, però vaig fer veure que no em passava res.

El professor va entrar amb un únic paper a la mà i ens va tornar a escrutar a tots amb la mirada. Quan per fi va acabar i va haver fet una última ullada al full que duia a la mà va dir:

-Els canviaré de lloc per tot el curs.

Les cares de tothom es van tornar cares d'espant i indignació, però el professor va prosseguir:

-Els asseuré amb la persona amb qui menys coses en comú tenen de la classe, així tots es faran amb tots.

El professor va començar a cridar alumnes i a col·locar-los de la manera que a ell li semblava correcta. Al final vaig sentir que deia el meu nom i em vaig aixecar. Ell em va assenyalar el lloc que quedava buit al costat del noi nou.

Vaig apropar-me a la cadira i vaig deixar la motxilla al respatller. Em vaig asseure amb compte i ell em va mirar amb aquells ulls negres.

-Em dic Zack.

Una mena de formigues van entrar dins de la meva panxa en el moment en que vaig sentir la seva veu. Tenia un punt de foscor en aquella veu, però també era greu i misteriosa.

-Jo Natch –li vaig dir.

Ell va riure i jo me'l vaig quedar mirant, esperant una resposta.

-Natch és nit en alemany, ho sabies?

Vaig assentir indiferentment i vaig fixar la meva mirada a la pissarra. Vaig notar que al seu rostre s'hi dibuixava un somriure de triomf.

En aquell moment vaig veure clar que el curs que m'esperava seria molt llarg i que en Zack no era la primera persona amb la que havia de confiar aquell curs.