Natch

Capítol 3

CAPÍTOL 3

Sentia el meu despertador sonar. Sonava la cançó Sun is shinning a tot volum i jo no volia llevar-me, sabia que si ho feia hauria d'anar a l'institut...

Al final vaig decidir aixecar-me del llit i vestir-me el més lent possible, cosa que no era gaire factible perquè en Charlie només feia que cridar-me des del pis de baix.

Quan vaig baixar em vaig acomiadar dels meus pares i vaig pujar al cotxe amb el meu germà.

El camí fins a l'institut va fer-se molt curt. Vaig baixar del cotxe i vaig dir-li adéu amb la mà al meu germà.

-Que et vagi bé el dia –em va dir ell mentre arrencava el cotxe i marxava.

Vaig entrar per la porta i vaig veure a la Chelsea asseguda al mateix banc de sempre amb la mateixa cara de sempre.

-Bon dia –vaig dir-li secament.

-Ja pots començar a explicar-ho tot. Ens queden deu minuts, va.

Com que no li podia portar la contrària li vaig explicar el que m'havia dit la meva mare la nit anterior i li vaig dir que no s'havia de preocupar perquè jo ja ho tenia assumit que això passaria.

Quan vaig entrar a classe vaig fixar-me en que el meu malson constant ja estava assegut a la cadira que hi havia al costat de la meva.

Vaig acostar-me amb una expressió d'indiferència cap allà i em vaig asseure.

-Bon dia, Natch –em va dir ell amb un mig somriure.

Jo només vaig aixecar el cap en senyal de salutació, cosa que a ell li va fer bastant gràcia.

-De què punyetes rius? –vaig etzibar-li bruscament.

Ell va riure encara amb més ganes i se'm va quedar mirant.

-Ric de la vida en general.

En els seus ulls negres hi vaig percebre una mica de picardia, però vaig deixar córrer la idea.

-Doncs jo de tu no em riuria de la vida, perquè si la vida es riu de tu...

-Aquest mes m'ho puc permetre, dono per assegurat que riuré.

La seva resposta em va deixar una mica confosa, i ell ho va notar, ja que va fer un somriure d'aquelles misteriosos que més endavant em cansaria de veure.

El mes va passar més ràpid del que m'imaginava, i al cap de res ja era octubre.

Era un dimecres quan vaig sortir de l'escola el dia que vaig tenir el primer de tots els meus ensurts d'aquell any.

Davant del cotxe del meu germà hi estava parat en Zack.

Vaig acostar-me ràpidament fins al cotxe i en Zack es va acomiadar del meu germà i em va dirigir un somriure de suficiència.

Em vaig pujar al cotxe d'una revolada i el meu germà em va dir:

-Ah, que coneixes en Zack?

-Sí, és el meu company de classe... –li vaig dir, reprimint un sospir. –I tu, de què el coneixes?

-És el nostre nou fitxatge per l'equip.

El que em faltava per escoltar, que el noi de cabells marrons que s'asseu al meu costat i em treu de polleguera, jugaria amb el meu germà gran.

En arribar a casa vaig posar a carregar el mòbil i vaig rebre un missatge d'en Zack:

Veus com et vaig dir que riuria?

No podia deixar que ell se sortís amb la seva, així que li vaig respondre:

Em vas dir que riuries el mes passat...

Vaig bloquejar el mòbil i el vaig deixar damunt de la taula mentre em treia les sabates. El vaig desbloquejar i vaig llegir el missatge d'en Zack:

I qui t'ha dit que no ho fes?

Dins meu notava que m'estava posant nerviosa, però vaig mantenir la calma i vaig escriure:

No es pot riure tant, Zack.

Vaig mirar una estona la pantalla del mòbil fins que ell va contestar:

Has de riure més, Natch. Pensa que el teu somriure és molt bonic.

Vaig bloquejar ràpidament el mòbil i em vaig quedar mirant fixament un quadre abstracte d'aquests que cada persona hi veu una cosa diferent. Jo hi veia un somriure trist.