Natch

Capítol 8

CAPÍTOL 8

Portàvem dues hores entre tota aquella gent i ja tothom començava a anar més begut del compte. Jo encara no havia begut res de tot el que m'havien anat donant, tenia el pressentiment que si bevia em trobaria malament.

Feia una mitja hora que havia perdut a la Chelsea i només feia que buscar-la. Li havia enviat com dotze missatges i l'havia trucat sis vegades i ella no em responia.

Al final vaig decidir que començaria a caminar pel costat de les vies per veure si la veia.

Mentre caminava sentia a gent cridar i divertir-se.

Vaig estar una estona intentant arribar fins on ja no hi hagués gent, però allò era impossible, hi havia gent mirés on mirés.

De cop vaig sentir un crit agut i dolorós que provenia de la banda dreta de l'estació. Vaig començar a córrer cap al lloc on havia sentit el crit inconscientment, sabent que si anava cap allà em podia passar alguna cosa.

Vaig veure a una noia rossa que em sonava estirada al terra.

-Kelly?

Ella va fer un soroll estrany i es va aixecar amb penes i treballs.

-Marxa, segur que ells ara tornaran.

-Qui tornarà?

La Kelly es va posar a plorar com una descosida i quan va sentir unes veus que s'acostaven es va aixecar i va començar a córrer, deixant-me sola al terra.

-Kelly... –vaig sentir que deia una veu desconeguda.

Jo cada vegada estava més arrambada al cotxe gris que tenia al darrere i sabia que no tenia escapatòria.

Van arribar tres nois que devien tenir uns vint anys. Els tres anaven amb gorres que els hi camuflaven el rostre.

-I la noia que hi havia aquí?

No vaig respondre.

Un dels nois es va acostar a mi i em va donar un bufetada que va fer que la meva cara impactés amb el cotxe, a la qual jo em vaig tornar amb un cop de puny.

Just després d'això vaig córrer cap a algun lloc lluny d'aquells nois. Notava com la mà em coïa i com em rajava sang del nas. Vaig parar-me darrere d'un contenidor i vaig respirar amb tranquil·litat, intentant pensar amb claredat.

No sabia on era la Chelsea, no volia molestar al meu germà i sabia que si trucava al meu pare no em deixaria sortir mai més.

Vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número de l'única persona que em va venir al cap. Me'l va agafar al tercer pip.

-Natch?

-Hola... Necessito la teva ajuda.

-On estàs?

-Estic darrere un contenidor i m'està rajant el nas a dojo.

-Però ben bé on?

-Darrere l'estació.

-Ara mateix vinc.

Va penjar-me i vaig decidir quedar-me darrere el contenidor fins que el sentís arribar.

Va tardar uns deu minuts en arribar. Vaig sentir la seva veu cridar el meu nom unes quantes vegades:

-Natch! Sóc jo, surt.

Vaig aixecar-me del terra amb totes les meves forces i em vaig acostar fins a ell. Anava vestit com sempre: amb una samarreta de màniga curta de color negre, uns pantalons negres estrets i una jaqueta negra. Em vaig tirar damunt seu, emplenant-li la samarreta de la sang que em rajava del nas.

-Ja estic aquí, no passa res.

Em va posar em casc amb molta cura i em va pujar a la moto.

-Marxem d'aquí. T'haig de curar el nas.

No vaig poder evitar fer un petit somriure d'alleujament quan vaig rodejar-li la cintura.

Vam estar donant voltes amb la moto durant una estona fins que vaig notar que parava i en Zack baixava. Ell em va agafar a coll i em va entrar en una mena d'habitació.

Em va deixar estirada en un sofà i va marxar a buscar coses per curar-me la ferida de la mà i el nas.

-És casa teva? –vaig preguntar-li quan es va asseure davant meu.

-No, però és on vinc quan no vull anar-hi.

Ell em va començar a netejar la sang seca que tenia incrustada al nas. Ho feia amb molta suavitat, intentant que no notés res. Durant un instant em va mirar directament als ulls i jo vaig percebre que estava preocupat, així que quan em va començar a desinfectar la mà li vaig explicar:

-He sentit un crit i he corregut per veure què passava. Llavors he vist a la Kelly al terra i m'ha dit que marxés, però quan uns nois han cridat el seu nom ella ha marxat corrents i m'ha deixat sola. Quan els nois han arribat i m'han vist a mi m'han preguntat on estava la Kelly i no els he respost. Un d'ells s'ha acostat a mi i m'ha pegat i jo, com és normal, m'hi he tornat i he sortit corrents.

>>Ho sento, no sabia a qui trucar.

Ell va parar de desinfectar-me la mà i em va mirar als ulls una estona. Les seves mans estaven calentes, com sempre, i dins meu notava com unes formigues s'havien apoderat del meu estómac en molt poc temps.

-Doncs li has fotut un bon ganxo –va contestar-me dibuixant un somriure a la seva cara.

Jo no vaig poder evitar riure, però això va passar ràpid quan vaig notar una punxada a la mà.

-Perdó, però t'haig d'arrencar la pell morta.

-Veig que n'ets un expert.

En Zack va aixecar el cap i em va somriure... amablement?

Va agafar una bena molt fina que tenia damunt la tauleta i em va començar a embenar la mà amb delicadesa, com si fos una nina de porcellana.

Quan va haver acabat em va mirar i la seva mà dreta va posar un dels meus flocs de cabell que s'havia deixat anar de la cua darrere de la meva orella. Un calfred em va recórrer de dalt a baix.

-Tens fred?

Jo vaig assentir lentament amb el cap i ell es va treure la jaqueta, quedant-se només amb la samarreta plena de sang, i me la va donar.

-Si no et fa res em canviaré la samarreta. La teva sang no m'afavoreix gaire.

Sabia del cert el que passaria, però volia que passés a poc a poc. Ell es va treure la samarreta deixant veure els seus esculturals abdominals i els seus pectorals marcats. Va notar que l'estava mirant i em va dir:

-No et pots queixar de les vistes.

Tots els colors em van pujar a la cara i vaig desviar la mirada ràpidament.

Quan es va asseure de nou al meu costat portava posava una samarreta blanca de màniga curta.

Va encendre una petita estufa que tenia darrere del sofà i vaig notar que la calor m'envaïa, així que em vaig treure les dues jaquetes que portava.

-A quina hora has d'estar a casa?

-A les quatre.

En Zack es va aixecar i va obrir un petit armari que hi havia davant de la tauleta. Allà dins hi havia una televisió amb DVD. Ell va treure un parell de pel·lícules i em va dir:

-Has vist "El equipo Marshall"?

Jo vaig assentir. Era una pel·lícula de futbol americà que no estava malament que el meu germà m'havia fet veure unes cent vegades.

Ell la va posar dins de l'aparell i es va asseure al meu costat.

-Acabarà allà a dos quart de tres, així que no pateixis.