Natch

Capítol 5

CAPÍTOL 5

Portàvem uns quatre mesos sense saber res sobre la mare. Al principi es va notar molt la seva absència, però ens hi vam acostumar.

Jo havia deixat de fer classes de piano per no gastar tants diners i que el meu germà pogués seguir jugant a futbol, el meu pare s'havia canviat l'horari i ara treballava pel matí i el meu germà em feia de xofer quan podia.

Un matí fred de finals de gener, quan sortia de l'institut vaig veure el cotxe d'en Charlie aparcat davant de l'edifici.

Vaig baixar i li vaig preguntar què hi feia allà.

-T'estic esperant.

-Però avui no entrenes?

-Sí, i tu vens amb mi.

Vaig pujar al lloc del copilot una mica confosa, així que em vaig lligar el cinturó i vaig esperar una explicació d'en Charlie.

-El papa m'ha demanat que et portés amb mi perquè a casa estan...

El seu silenci em va deixar molt incòmoda, segur que el que seguia aquella frase no m'agradaria, però ho volia saber.

-Estan què?

-Un camió ha vingut... Està a casa buscant les coses de la mama –va dir-me ell amb un fil de veu, intentant no ferir-me.

La resta del viatge vaig estar mirant per la finestra, pensant en tots els moments que havia passat amb la meva mare abans de que marxés, començat per la primera vegada que em vaig posar sostenidors i acabant per la primera vegada que vaig sortir de festa.

En arribar al poliesportiu vam baixar del cotxe i a l'entrada ens vam trobar amb tots els seus companys i amics, entre ells en Zack.

-Ei, pezqueñín, com estàs? –va demanar-me en Carl, un dels millors amics d'en Charlie.

-Bé, però no creus que l'època pezqueñín ja ha passat? –li vaig contestar rient.

-L'època pezqueñín no s'acabarà mai, t'ho recordarem tota la vida!

Tots van començar a desfilar cap vestuari, però en Zack es va quedar una mica endarrere i em va dir, amb un somriure d'aquells misteriosos:

-Així que pezqueñín, eh?.

Vaig asseure'm a les grades que hi havia davant del camp de gespa de futbol americà.

El meu germà hi juga des de que tenia set anys i, encara que a ell no li dic, se li dóna bastant bé. A mi no és un esport que m'entusiasmi, ja que crec que és molt agressiu, però si els hi agrada...

Tots els jugadors van sortir a la pista juntament amb l'entrenador, el senyor Waters. Ell era una home alt i robust que, segons ens ha explicat el pare vint mil vegades, era el millor jugador de la seva generació.

No vaig poder evitar fixar-me en com li quedava l'equipació a en Zack. Se li notaven els braços musculats i les cames fortes i resistents. No duia el casc posat, cosa que feia que la suor que li queia fes que el seu rostre brillés sota la claror del poc sol que quedava.

Quan vaig adonar-me del que estava fent ja era massa tard, en Zack se n'havia adonat també i tenia una nova arma contra mi.

L'entrenament va durar dues hores. Dues hores en les quals vaig tenir temps de fer tots els deures, començar a estudiar i parlar amb la Chelsea sobre el vestit que es volia comprar.

Quan tots els jugadors van sortir del vestuari vaig sentir que l'entrenador seguia cridant: "La setmana que ve hem de guanyar!".

El meu germà era el capità de l'equip, cosa que li complicava molt més les hores d'entrenament, ja que el seu entrenador era un home... Bé, volia que els seus jugadors donessin sang i suor al camp de joc.

-Ja veuràs que la setmana que ve guanyareu –li vaig dir per reconfortar-lo quan estàvem els dos al cotxe.

-Això espero, perquè si no ens passarem l'entrenament placant... –va dir-me ell mentre baixar la finestra i deixava entrar l'aire gelat del mes de gener.

En entrar a casa la calor em va envair i vaig sentir que tot el fred del cotxe marxava per on havia vingut.

El meu pare estava assegut a la taula del menjador, esperant la presència d'en Charlie i meva per començar a sopar. Tinc la sensació de que des de que va marxar la mama ell està més per nosaltres, i que el dia que torni li ensenyarà tot el que ha après durant la seva absència, si es que tornava algun dia...

-Veniu a sopar?

En Charlie i jo ens vam asseure als nostres respectius llocs i vam començar a menjar d'una manera exagerada.

-Sembla que no hagueu menjat en anys... –ens va dir el meu pare mentre es reia.

En Charlie va aixecar el cap del plat i li va contestar:

-Es que feia anys que no menjàvem aquí junts.

La cara del meu pare es va tornar un poema, però no d'una manera negativa, sinó d'una manera que s'hi reflectia orgull i tranquil·litat.

A l'habitació s'hi respirava un aire de serenitat poc corrent. Feia molt de temps que no sentia això.

Em vaig estirar damunt del llit, amb la mirada perduda damunt del pòster ple d'estrelles que tenia enganxat al sostre. El mòbil em va vibrar de sobre i vaig mirar qui m'havia enviat el missatge:

Veig que ja tinc una admiradora pels partits, oi Natch?

En Zack se n'havia adonat, sabia que l'havia estat mirant durant l'entrenament, però no deixaria que se sortís amb la seva.

Jo sóc crítica, només em fixo en el joc

Vaig poder notar a distància un d'aquells somriures misteriosos. Segur que en aquell moment, fos on fos, l'estava dibuixant a la seva cara.

El que tu diguis

Però si et sóc sincer, jo sí que em fixo en altres coses ;)

Els colors em van pujar a les galtes en un moment. Per què em posava així si no ho deia ni per mi? Per què sempre em feia sentir d'aquella maner, en Zack?

Vaig deixar el mòbil a la tauleta, intentant oblidar el que m'havia dit en Zack, cosa que era impossible, però al final vaig aconseguir adormir-me.