Natch

Capítol 2

CAPÍTOL 2

En sortir de l'institut vaig localitzar ràpidament el cotxe del meu germà i m'hi vaig pujar a tota pressa.

-Com t'ha anat? –em va contestar ell mentre engegava el motor.

-Bé, i a tu?

Ell em va respondre amb un somriure de satisfacció i va començar a conduir cap a casa.

En Charlie no anava al mateix institut que jo, encara que només era un any més gran, ell anava a una acadèmia bastant prestigiosa en la qual havia aconseguit entrar gràcies a l'esport que practicava: futbol americà. Jugava a l'equip local i era un dels millors, així que li van concedir una beca per anar a l'acadèmia privada i no haver d'estar a l'institut públic.

El camí fins a casa es va fer llarg i silenciós, però quan vaig obrir la porta de casa encara va ser pitjor.

-Sempre fas el mateix, et creus que jo només estic aquí per ells o què?

-Calla, ja n'hi ha prou! No veus que tinc coses a fer? –va cridar el meu pare mentre se sentia un vidre trencar-se.

Vaig fer veure que res d'això estava passant i vaig pujar directament a la meva habitació, tancant la porta darrere meu.

Un cop allà vaig revisar el meu mòbil i em vaig preparar la motxilla per marxar a classe de piano.

-Charlie, t'agafo l'skate! –vaig cridar-li al meu germà des de garatge, damunt dels crits dels meus pares.

No vaig obtenir resposta, així que vaig decidir agafar-lo igualment. Em vaig col·locar els cascos a les orelles amb la música a un so decent i vaig posar-me en marxa.

En arribar a l'aula vaig notar una presència poc familiar, però vaig fer veure que no havia passat res i vaig fer la classe normal de sempre.

Tornant cap a casa vaig notar que algú m'estava seguint, però vaig fer cas omís del meu pressentiment.

-Sí, corre i vés a treballar una altra vegada –vaig sentir que cridava la meva mare des de la porta del darrere.

-Tornaré més tard... –va contestar-li el meu pare amb veu de cansat.

-Sempre contestes el mateix... –va etzibar-li ella just tancant la porta.

El meu pare va seguir la seva ruta fins al cotxe i em va veure. Se'm va quedar mirant com uns ulls tristos i un somriure forçat.

-Adéu –vaig dir-li mentre m'hi acostava i li feia un petó a la galta abans de veure com pujava al cotxe i marxava cap a la feina.

En entrar a casa, la meva mare estava estirada al sofà amb l'ànim per terra i el meu germà estava a la taula acabant els pocs deures que li posaven.

Vaig anar directament a la dutxa per desfer-me de totes les coses que m'havien passat avui i quan vaig sortir i vaig mirar el mòbil. Tenia un missatge de la Chelsea:

Tia, he vist en Harvey al súper i m'ha saludat! Flipa!

Per cert, tinc una samarreta teva a casa, demà a l'INS te la porto, ok?

En llegir el missatge vaig somriure i em va venir al cap la primera vegada que la Chelsea em va enviar aquell mateix missatge... Faria uns quatre anys.

-Baixes a sopar, Natch? –va cridar-me la meva mare, despertant-me dels meus pensaments.

-Sí, ara baixo.

Em vaig posar el pijama i una dessuadora i vaig baixar a sopar amb la meva mare i el meu germà.

Quan em vaig asseure a la taula els dos estaven callats menjant-se les patates bullides que hi havia, però la meva mare va trencar el silenci.

-Demà marxo.

El meu germà i jo vam compartir una mirada de sorpresa amb la meva mare i ella va seguir parlant:

-Marxo a treballar fora un temps, però serà poc, no patiu.

-Et saltaràs els meus partits! –va indignar-se el meu germà.

Jo no vaig dir res. Sabia que això passaria, feia temps que els meus pares no estaven en la millor etapa de la seva relació i donava per assegurat que algun dels dos marxaria durant un temps.

Vaig menjar-me les dues patates que em quedaven a tota pressa i vaig tornar a pujar a la meva habitació.

Perfecte

La meva mare marxa...

Mentre esperava a que la Chelsea em contestés vaig anar al lavabo per rentar-me les dents, i quan vaig tornar tenia dos xats oberts, primer vaig mirar el de la Chelsea que posava:

Que la teva mare què? Preciosa, demà m'ho expliques

I l'altre era d'un número desconegut:

Per si t'interessa, aquest és el meu número

Zack

Els meus ulls es van obrir com dues taronges. Com podia ser que en Zack hagués aconseguit el meu número de telèfon? Qui li havia donat? Jo no recordava haver-li dit res sobre el meu mòbil.

Vaig plegar el mòbil damunt de la tauleta de nit i vaig posar-me a mirar les estrelles que es colaven des de la meva finestra. Es veien tan blanques i pures que no podia creure que fos llum de fa milers d'anys.