Natch

Capítol 17

CAPÍTOL 17

Quan vaig acabar el meu llarg i intens relat, la Chelsea es va quedar mirant-me als ulls. Semblava que estigués veient tot el que pensava.

-D'acord... Tenim un cas ben fàcil entre mans.

Fàcil? Que s'havia tornat boja? Es pensava que era fàcil aquella situació?

-Has de dir-li que tu a ell també l'estimes.

-No és tan fàcil la cosa... –vaig intentar explicar-li, però ella em va tallar.

-Oi tant que és fàcil! Us estimeu mútuament, el que passa és que a tu això no t'ho havien dit mai i tens por. Tens por de que et faci mal.

No volia admetre que ella tenia raó. Era caure massa baix.

-Saps que tinc raó.

Vaig estar pensant en totes les possibilitats que hi havia de que una relació amb en Zack sortís bé. La probabilitat era bastant alta, però l'enamorament és una cosa que no es pot calcular de cap de les maneres.

-Ho has de dir en veu alta.

Vaig despertar-me dels meus pensaments.

-Estic enamorada d'en Zack?

-Molt bé, més alt.

-Estic enamorada d'en Zack!

-Doncs va, ara et toca conquistar-lo a tu.

Merda, aquesta era la part més difícil del que em quedava per fer. Com podia parlar jo ara amb en Zack? No sabia ni per on començar. Però vaig aixecar la vista i em va adonar de que la Chelsea ja sabia com ho podia fer.

-Diumenge és l'últim partit de la temporada, no?

Vaig assentir lentament.

-I en Zack juga.

Vaig tornar a assentir.

-Llavors només et cal anar al partit i quan acabi t'acostes a ell i li dius el que sents.

Això que acabava de dir sonava molt bé sortit de la seva boca, però de realitzar era molt més difícil.

-Ell no voldrà parlar amb mi.

-Clar que voldrà. Li agrades, recordes?

Era la primera vegada que sentia a la Chelsea parlar-me així de qualsevol cosa. Sempre li havia agradat més que l'escoltessin, no pas escoltar.

En realitat el que havia dit no era tan surrealista com semblava. Si en Zack encara volia escoltar-me, jo li podria dir tranquil·lament.

-Doncs què, quedem diumenge?

Jo vaig somriure i vaig assentir com a resposta.

Al cap de poca estona, la Chelsea va marxar cap a casa seva. Amb una cara molt més alegre i amb uns ulls molt menys inflats. Semblava una Chelsea nova de trinca, però amb les seves qualitats de sempre.

Vaig obrir l'armari de bat a bat i vaig començar a triar roba. No tenia son i era l'única cosa que podia fer.

La roba d'hivern era massa gruixuda com per posar-me-la. La d'estiu era massa lleugera. Tenia un dilema.

Al final el vaig resoldre a la manera "Natch". Vaig decidir que em posaria uns texans blaus que tenia perduts al fons de l'armari, una samarreta lila de tirants i damunt una dessuadora amb cremallera de color negre. Sí, molt original, però era per anar a veure un partit de futbol americà!

Quan ja ho tenia tot preparat vaig asseure'm a la vora de la finestra per poder observar la tranquil·litat de la nit. Tot era tan calmat que fins i tot semblava que els problemes no existissin, d'aquí en surt la màgia de la nit.