Les cartes de la meva família

Kiwty, necessitem la teva ajuda o morirem

Un cop vam arribar al cul del túnel, semblava no haver-hi sortida alguna.
-On rediminis està la sortida?-Vaig preguntar desconcertat.
-Ni faba, però espero que hi hagi, perquè passo de retrocedir.-És va queixar la Escriv.
-Calla vaga!-Va dir-li la Trua a l' Escriv donant-li una petita empenta.
-Burra, que fas!-És va queixar l'Escriv.
-Veus que brami com una burra?-Li contesta la Trua aixecant la cella dreta.
-Va noies, que em floreixo.-Va dir en Rest gemegant.
-Doncs et veig la mar de viu, si necessites que et regui, m'ho dius. -Va dir en Tin rient entre dents.
-Que gracios, com si tu no fecis cara de res, sembles un zombi amb aquesta pinta que fas.-Va burlar-se en Rest.
-Podeu deixar d'insultar-vos mútuament, així no podrem sortir mai d'aquest pou sense sortida, no ser, dic jo.-Vaig queixar-me.
-Aix perdona rei, ara anem.-Va dir-me l'Escriv, abraçant-me i donat-me un petó a la galta.
-Esteu tots com uma cabra.-Vaig contestar.
Ens vam posar tots a cercar com a desesperats, però ningú semblava trobar res. Després d'estar hores consecutives buscant, vaig visualitzar una pedra que resaltava respecte les demes, perquè tenia una forma molt peculiar, vist desde lluny semblava una cara d'un home gran, però si t'anaves acostant es veia un petit pany a la dreta. Vaig atansar-mi, i vaig posar la ma sobre el diminut pany. Vaig aferrar-mi i el vaig descendir, en un primer moment no va passar res, però en pocs segons el terra és va començar a moure.
-John, que redimonis has fet!-Es va queixar en Mai.
-Jo, res, almenys he trobat alguna cosa, no?-Va preguntar.
Semblava que estiguessim en una mena de nau espacial, però amb un tros de pedra immens. Tenia por d'haver-la pifiat i dur a tots els meus amics i amigues a la mort segura. Però almenys havia trobat una possible sortida, no?
-Nois, perquè el terra és mou?-Va preguntar en Crisem.
-Crisem ni se t'acudeixi moure't, perquè estem vorejats per precispicis.-Va afirmar en Rest.
En Crisem es va escurar la hola, semblava una mica espantat, es va limitar a estar quiet com un estaquirot i esperar a noves ordres.
-Que és aquest lloc?- Vaig exclamar.
Tots van treure els ulls fixats a en Crisem per uaitar el seu voltant. Semblava que haguessim anat a parar a un altre planeta, o dimensió. Com si aquesta pedra fos l'Enterpraise, i nosaltres la tripulació i anessim visquen aventures inesperades en llocs que desconeixem per complet.
-Jo no ser on meu ficat, però això no te bona pinta.-Va exclamar en Gep.
-Ja veus no ser en quin merder ens ha posat ara en John, però tot això es molt sospitós.-Va dir en Gim seguint el rotllo al seu germà.
-Tio, Jonh que redimonis has fet desgraciat, no em puc fiar se tu ni un pel.-Em va saltar en Mai.
-Però bueno a vosaltres que us passa ara, quina mosca us a picat, per criticar-me. -Vaig dir enfadat i a la vegada sorprès.
-És broma carallot, tu almenys has trobat algo, no com la Escriv que l'únic que far és lligar amb tots els tios que pot i després els abandona.-Va revelar la Trua.
-Però que dius rata de claveguera, no abandono els nois un cop mels tiro,això ho feia en Jayo aquell noi imbecil de l'institut que és tirava a totes les noies que passaven pel seu davant i després les amenaçava d'abusones. -Va explicar l'Escriv.
-Com saps tu tota aquesta informació?-Va questionar-li la Kai.
-Tu perquè et penses que pregunto tan les coses?-Li va plantejar la Escriv la Kai.
-No ser.-Va contestar
-Perquè em vomitin la informació que vull saber, per això estic tan al dia de tot el que passa al meu voltant, no m'agrada veure en un angle de noranta graus i escoltar amb una sola orella vull veure amb 180 graus i escoltar amb les dues orelles.-Va expressar l'Escriv.
-Ara entenc perquè tantes preguntes.-Va dir en Rest.
-Per cert en Jim aquell noi ros, el que li feien sempre la travera a classe, et vas poder enterar si sortia amb la Margaret, aquella noia tan rara.-Va preguntar la Kai a la Escriv.
-Quina Margaret?-Va preguntar l'Escriv.
-Si dona, aquella noia tan rara, la que tenia aquell tic a l'ull dret que et posava nerviosa quan et parlava.-Va dir rient escandalosament la Kai
-Wow, la Margaret, quan de temps fa que no escolto aquest nom!-Va exclamar l'Escriv.
Com podia ser que aquelles noies s'enrecordéssin del seu passat, no podia ser! Jo a penes m'enrecordava d'on vivia, tot els records que em venien al cap eren petits trossets, com peces d'un trencaclosques incomplet, esperant a ser altre cop construit. Per entendre el present necessitava conèixer el seu passat.
-Una pregunta, com és que recordeu el passat?-Vaig dir finalment.
La Kai i l'Escriv és van quedar callades. Es van dirigir una mirada desconcertada seguidament em van mirar altre cop a mi.
-Tot no ho recordem, de fet recorem petites pinzelladetes del passat. Molt petits però suficients.-Va explicar la Kai.
-Exacte, ens van borrar la part de la mamoria relacionada amb el nostre passat, podriem afirmar que la part del passat que els interessava. -Va afegir en Rest.
-Com ho sabeu, vull dir, com sabeu que us han borrat la memòria vaja?-Vaig preguntar.
-I tu, com ho saps?-Va preguntar-Doncs com tothom, no recordem ni com eren els nostres pares, els quals ens van portar al món, que gràcies a ells coneixem.
-Entenc.-Vaig caig callar seguidament.
Tots ens vam asseure al terra, vaig aprofitar aquell temps fins que arribessim al nostre destí, per parlar seriosament amb el Mai, necessitava saber si recordava alguna cosa del passat, si recordava haver-me vist anteriorment, necessitava respostes.
-Mai-Vaig atansar-me a ell-Podem parlar un moment a soles?-Vaig demanar-li, aprofitant que tothom estava desconectat.
-Què passa John?-Va dir en Mai amb cara de preocupació-he fet res?-És va preguntar a si mateix.
-No, no, simplement que necessito parlar amb tu, per comentar-te uns temes.-Vaig escurar-me la gola- fa estona que ho volia fer, però no trobava el moment oportú.-Vaig comentar-li, dient-li amb tota sinceritat.
-Entesos, ens posem en aquella zona més deserta-Va assenyalar en Mai amb el dit-allà estarem més tranquils-Va dir finalment.
-Em sembla perfecte-Li vaig dir agrait- Gràcies per entendre'm.-Vaig dir finalment.
-No hi ha de que.-Em va contestar mentres és llebava d' aquell tros de pedra que és movia contínuament.-De totes formes si això no acaba bé, et destruiré, però per ara, aprofita la nostra aliança o amistat com li vulguis dir.-Va dir-me rient.
Ens vam posar tots dos a riure sense parar, a la que un volia parar, veia l'altre rient i és contagiava. Allò semblava una casa de bojos, o un galliner, també.
-Mare meva-Vaig poder pronunciar finalment-quin mal de panxa!-Vaig gemegar.
-Ja ho pots ven dir, per un moment pensava que m'anava a morir d'ofegament!-Va exclamar rient en Mai.
Llavors va ser quan vam tornar a explotar de riure, un riure que ni en Mai ni jo sabiem com parar-lo.
La resta ens mirava amb cara de bojos però nosaltres ens enteniem, i tornavem a ser amocs després de que veiés en primera persona en una altra dimensió o món paral·lel a saber, la seva mort. De sobte el tros de terra va aturar-se en sec deixant-nos a tots i totes bocabadats. Per molt que intentava dissimular la por que tenia interna, les meves cames tremolaven sense parar, tampoc estava endinsat en una cortina de pànic sinó que estava més aviat nerviós per si tornaria viu d'aquella aventura. Necessitava tornar a veure els pares, ja que després d'haver-me retrobat amb en Mai, després de viure la seva mort, penso, i els meus pares també hauran reviscut? Tot i així tampoc em veig capaç d'explicar-li al Mai i als pares que en una altra dimensió havien mort i ara tornaven a estar vius.

Vam seguir la resta del viatge callats, en part o preferia, ja que era un moment per reflexionar, per buscar solucions, trobar respostes dins meu, però per l'altre banda, necessitava preguntar, necessitava despendrem de totes aquelles qüestions que  em donen voltes i més voltes dins el meu cap., les quals no trobava la manera de vomitar-les. Vaig estar pensant en trobar alguna resposta a tot el que m'havia succeït fins aleshores, res tenia ni cap ni peus, però suposo que hauré d'acceptar-ho tard o d'hora. La meva nova vida tan sols acaba de començar, necessitava fer un pas endavant, i ser que el faré, sobreviuré i trobaré respostes, la resta ja anirà succeint mica en mica.