Les cartes de la meva família

Realitat o mentida

En Kiwty ens va injectar una xeringa al braç, ens va dir que en menys de cinc minuts estariem més dormits que un ós polar fent la hivernacio. Estàvem estirats a terra amb tres metres de separació entre nosaltres. En part tenia por de no ser capaç de superar els meus records i de quedar-me dins del meu subconscient per sempre, o.bé morir i anar a parar a l'inframon i no tornar a veure els meus amics mai més. De cop i volta la meva ment es va volatilitzar, tot o veia enfosquit, on estava? Em preguntava dins el meu jo subconscient. De sobte obro els ulls, estava a la mateixa coba, i si era un somni? I si estava somiant? No tenia cap sentit tot allò, em poso a córrer, tinc por, no ser on sóc, de sobte m'estampoc contra alguna cosa i caic a terra. Qui era? Que feia allà?
-Qui ets?-Vaig preguntar al desconegut.
-John xato quan de temps estic molt però que molt perdut per aquí dins, sort que t'ha trobat.- Em diu en Mai.
-Mai!!-El crido i l'abraço amb totes les neves forces.
-Si jo també t'estimo moltissim.-Em diu ell apartant-me suaument.
De sobte sota el meu peu i trobo un sobre, l'arroplego de terra i llegeixo la carta que conté. Al seu dors posa escrita la paraula "Familia" . Família? Em pregunto desconcertat. Decideixo obrir-la i sortir de dubtes o preguntes necessito descobrir  el secret que  s'amaga dins aquest petit sobre abandonat en mig d'aquesta coba sense sentit algun. Dins el sobre s'hi troba una diminuta carta, l'agafo amb les meves mans suades i plenes de brutícia, la desplego, en ella estava escrit el següent:

Estimat John sóc la mare, porto anys buscan-te, perquè mai has tornat per veure'ns ?el pare i jo em estat buscant maneres de poder saber com estàs i que tal et va tot però no vam trobar cap senyal de vida teva i ens vam preocupar, si aquesta carta arriba a les teves mans siusplau vine a veure'ns.

La mare

Cada dia la vida em dona un xec de vint-i-quatre hores jo decideixo com invertir-les. I fallo en algun moment en molts moments durant la meva vida, la vida mateixa es tan bona mestra que si no aprens la leccio te la repeteix. Ningú troba el seu camí sense haver-se perdut varies vegades. L'únic impossible que veig en aquesta vida és tot allò que no intentes fer. Potser els dies que em venen no seran tan bons com m'agradarien que fossin però a cada dia que passa hi ha algo bo, i això ja em fa trobar un sentit a la meva vida. La mare això no ho enten, però per molt que encara sigui un crio com ella m'anomenava despectivament, tinc cervell, tinc ganes d'apendre, tinc ganes de viure i aprendre dels meus errors. No m'enpenedeixo d'haver marxat de casa gens ni mica, i ningú té dret a jutjar-me.