Les cartes de la meva família

La meva vida passada

-John estàs bé?-Em.va preguntar en Mai.
-Si si, es que la carta, la família, tot, em supera.-Li vaig dir.
En Mai es va quedar estranyat.
-La família? Quina carta?-Em va preguntar estranyat.
-La que m'acabo de trobar...
Miro al meu voltant, estava a la meva ciutat!! Estava a Masglow no podia ser!!!
-Com pot ser que haguem arribat aquí?-Li vaig preguntar.
-És el nostre subconscient el que ens ha dut a tots dos aquí.-Es va limitar a respondre'm.
Estava molt estranyat, tot el que estava passant no tenia cap sentit, semblava com.si estigués en un núvol, i aquí corregiria els meus errors del passat! Aquell tal Kiwty i toca o que? Estava dins el meu subconscient i em trobo en Mai, que estrany. Part del passat tinc amb ell, quan ens vam retrobar de mes petits en aquell estable, mentres ell estava netejant la palla i les femptes dels cavalls, jo l'observava fins que de sobte apareix aquell animal i el pega com si fos un drap brut. Ens posem a caminar, jo estava desorientat, em sentia sol, perdut entre el món real, el subconscient, i el món irreal. El Mai tampoc parlava amb claretat, no el sabia entendre.
-Tens idea d'on anem? -Lu vaig preguntar.
-Anem a casa.-És va limitar a respondre.
-Casa? Quina casa?-Li vaig preguntar molt estranyat.
-La teva cap de cigala, la teva.
-Com? Aturat!-Vaig barrar-li el pas
-Que et passa a tu ara?-Em va respondre grosserament.
-Vull entendre les coses d'una vegada per totes i tinc la sensació de que tu saps tota la veritat, entre tots voleu que pari voig.
-Però que t'empatolles si em arribat a aquí tots dos junts és per una raó, i punt, ara si em permets continuare caminant.
-Perquè m'ho feu això?-Li vaig dir, mentres s'allunyava.
En Mai no va aturar-se.
-Que voleu se mi, et salvo la vida i tu m'envies a la merda, no em vols explicar res del que està succeint, que busqueu que em tanquin per bojeria, que em suïcidi, treure'm de sobre.
En Mai és va aturar. Va acoxar el cap i és va posar a plorar.
Em vaig quedar sorprès per aquella reacció, potser m'havia passat una mica amb lo del suïcidi però coi necessitava saber la veritat, sinó quin sentit tenia viure envoltat de mentides.
Decideixo atansar-me a ell i consolar-lo.
-Deixam -Va dir-me ell apartant la meva mà bruscament.
-Ara que he fet jo?-Vaig dir-li començant-me a enfadar se debò.
-Res, que no t'ho puc explicar, ja els vaig dir que ho acabaries preguntant...
-A qui els hi vas dir?-Li vaig preguntar.
-A ningú, res que hagis de saber, almenys encara...
-Perquè tots aneu en contra meva, pensava que tu Mai m'ajudaries, em viscut moltíssimes coses plegats, et considero con un germà i em dius ara que no em vols dir la veritat, vols que em torni boig, que segueixi visquent a ceges en un món imaginari, doncs no, no puc més em suicidare, ara marxa fuig no et vull veure mai més. -Vaig donar la volta i vaig marxar.
Mentres m'allunyava en Mai va dir el següent
-Els teus parea són vius-Va cridar en Mai.
Em vaig aturar en sec.
-Com?
-Que els teus parea són vius
-Com ho saps tu això?-Li vaig preguntar.
-Volies respostes aquí les tens, fes el que creguis que has de fer.-Surt corrents.
En fi, sempre acabo sent jo sol rl que s'enfronta a un món ple de desconeguts. Decideixo seguir endavant, deixar enrere tot i renéixer altra vegada.
Els carrers eren molt solitàris, semblava com ai tot hagués canviat, les botigues ja no eren de roba, sabates, llibres, videojocs, diaris... tot era de màgia!! Qur havia succeït!!! Decideixo posar-me a mirar la gent, havien adolescents, adults i quasi no hi havia gent gran. Tots i totes anaven vestits amb capes llargues, tots duien el mateix escut, deuria anar tothom a la mateixa escola, quin èxit d'escola vaig pensar. De sobte passant per un carrer molt transitat em dono conte de que molta gent m'observava, que tenia jo d'estrany! De repent algú em va agafar del bras i em va estampar contra una cantonada.
-És pot saber qui ets?- Em va preguntar un home gran d'uns seixanta anys, duia una capa però sense cap insignia, i una vareta!!!
-Em... no ser com explicar-t'ho la veritat, primer vivia amb els pares en aquesta ciutat fa més de sis anys, vaig marxar per guanyar-me la vida, ja que no teniem soficients diners per sobreviure. Vaig anar a parar no ser com a un cementiri, una casa, una escola rara, unes proves i ara aquí, m'estic tornant completament boig!!-Vaig dir plorant.
-Nen pots fer el favor de callar!-Em va dir mosquejat.
-Que voleu tots de mi, vull saber que faig aquí, quin sentit té la meva vida.-Vaig seguir dient sense parar de rajar milers de llàgrimes.
-Vine amb mi penso que ser quin és el teu lloc en aquesta vida.
El vaig seguir fins un carruatge, vaig pujar i vaig decidir estar en silenci durant tot el trajecte. Al cap de dues hores vaig vislumbrar un castell immens, on anàvem?
- Aquest lloc serà la teva nova casa, allà seràs feliç, com ho són tots els nois i noies d'aquesta ciutat.
-De verita-Li vaig preguntar desconfiat.
-Jurat
Durant els deu minuts que quedaven per arribar a la nostra destinació em vaig quedar apollant el cap a la finestra pensant si aquell home tenia raó, si aquell lloc era la meva nova casa, allà seria feliç per un cop a la vida! No viatges en el temps, no baralles, no missions, un lloc fixe, un lloc meu! Allò era el que buscava desde feia anys. Allà podria estudiar, apendre a llegir i escriure, saber el que és tenir de tot, un llit calent, un plat a taula, un sostre que et cobreixi i uns companys i companyes que més endavant poden convertir-se en amics i amigues amb qui compartir aquells anys d'aprenentatge! Per primer cop després de tants anys vaig somriure, ara era feliç, ara la vida començava a tenir un sentit. Havia de trobar per mi mateix la meva llar, la meva família. A partir d'aquestes últimes paraules mentals em vaig quedar dormit profundament. Al cap de pocs minuts el claxon del cotxe va començar a sonar repetitivament fins que va aconseguir despertar-me del meu sexante somni. En fi, un cop despertat observo des de la meva finestra de cotxe, la meva nova escola, era immensa, era un castell immens podria afirmar que el més gran que hagi vist mai. Baixo del cotxe i segueixo l' home desconegut fins l'entrada.
-Disculpa.-Vaig dir-li.
-Diga'm.-Em va respondre.
-Perquè heu fet vós això per a mi?-Vaig questionar-li nerviós.
-Perquè ets un mag perdut i necessites estar on has d'estar.-Em va dir.
-Però...
-Però res, ara camina i calla, que anem amb cinc minuts de retard.
Com li diria jo ara que no pertanyia en aquell món, no sabia màgia, i no tenia pares, que volien de mi? Vaig seguir-lo amb el cos tens i amb les mans suades que em gotejaven desmesuradament i em feien sentir incòmode. Un cop vam ser plantats davant la porta, l'home va trucar.
-Disculpi, una última cosa, puc saber el seu nom?-Vaig preguntar-li encuriosit. Necessitava saber el nom del meu salvador.
-Sóc l'home que ajuda a nois i noies com tu sense ànim de lucre, ara entra siusplau.-Va respondrem.
A vegades no ser si ho feia a propòsit, ho directament mai deia el seu nom, com si fos una ànima perduda sorgida d'entre les ombres. En fi, que decideixo callar-me i fer el que em diguin. L'escola era immensa i molt ben ornamentada, allò i que era un autèntic castell !
Un cop sóc dins, em centro en mirar tots els detalls que m'envolten.
-Eii noi vine cap aquí, tindràs tot el temps del món per veure l' escola al final t'en cansaras i tot, au vine que la directora te ganes de conèixe't.
De sobte em vaig adonar de que en Mai no estava, allò em va fer exhaltar de valent.
-Disculpi i el meu amic, on es?-Vaig preguntar retrocedint.
-Que més dona on sigui, entra va.-Va respondre obrint-me la porta.
-Ni boig entraré aquí fins que em digueu on està en Mai.
-No siguis criatura t'he dit que entris.-Em va dir començant-se a mosquejar.
-No entraré,vull saber la veritat, a que jugueu, qui sou i perquè sóc tan especial.
Vaig creuar-me de braços i vai seurem a terra creuant els peus com els indis.
-Ets més complicat del que em pensava.
- Diga'm la veritat i llavors pensaré que vull fer amb la meva vida, que de fet es meva no vostra.
-T'he dit que entris, JA!
De sobte una veu interna,provinent de molt a prop d'on em trobava respon
-Que no entra el noi?
-No vol senyora.-Respon l'home.
-Obligal si cal, Hagty s'encarregarà de la seva educació i el seu comportament. -Va respondre amb un to natural.
-Haugty? Que es això?-Vaig preguntar alçant la veu.
-És on et trobes tros de pallús, si vols conèixer on ets realment entra i no siguis xinple.
Vaig decidir llevar-me, i fer cas al noi. Total tampoc podia sortir d'allà, almenys per ara.
-Ja era hora.-Va dir el noi mentre creuava la porta de la saleta.