Oblida'm [Pausada]

2 - Happy Now

És el segon dia, després de 2 mesos i continuo igual. Em desperto i la sensació de dolor no desapareix. Broten les llàgrimes de nou i no paren de relliscar bojes per la meva galta. I de sobte noto una mà a la meva espatlla. La meva germana petita.

S'assenta al meu costat, rodejant-me amb el seu curt braçet i dient-me que tot anirà bé sense esperar res a cambi.
(En general la meva germana sempre espera alguna cosa a cambi quan fa algun gest agradable per altres persones)
Em continua acariciant l'espatlla i recolza el seu cap en el meu braç, em dedica un petit somriure i després ja marxa.

M'aixeco del llit, em miro al mirall i veig a una persona destrossada, trista, malhumorada a totes hores i una persona que mai més serà feliç...
Les bosses sota dels meus ulls ho diuen tot i la meva cara també.

Ha passat ja tant de temps... que casi ja no m'adono el temps que he perdut així, les coses que han passat que no m'he adonat o les coses que hauria d'haver fet. Quan va ser quan ens vam equivocar? Quan va ser quan ho vaig arruinar tot? Sóc jo la culpable? O ets tu?

Pensar en ell continua sent una tortura que m'encanta. Em destrossa, em fa feliç, em trenca el cor, el torna a reconstruir, acabo ferida.
Des de que vam trencar no m'ha enviat ni un puto missatge ni m'ha trucat mai més. Les fotos que tenia dels dos encara estàn enganxades a la paret, cosa que no he sigut capaç de treure encara i cada dia menjo menys.

El meu cor es trenca per moments, però no és trenca del tot perquè encara espera a que passi un miracle.
Porto tant de temps, desitjant-lo, estimant-lo i trobant-lo a faltar que encara espero a que torni. El meu cap diu que no ho hauria de fer, però el meu cor... el meu cor sí.

Estic boja? Estic malalta per pensar-ho? Em mereixo sofrir tant per això? Seria temps de moure endevant i oblidar-ho?

Em faig tantes preguntes a que no trobo resposta i començo a estar farta.
Em deixo tirar enrere al llit i miro al sostre i descobreixo una marca, una marca molt especial.
Va sorgir un dia, quan encara estàvem junts, jugant amb el menjar. Ell va agafar un tros de pizza i intentava tirar-lo a l'aire i que caigués a la seva boca, però en cambi el tros de pizza va donar contra el sostre i així va quedar.
Broten de nou les llàgrimes i no deixo de plorar una vegada més.

****

Al cap d'1 mes...