Oblida'm [Pausada]

7 - Stay With Me

1 segon.... 45 segons.... 1 minut..... 15 minuts..... 30 minuts.... 1 hora....
Així és com em passen les hores, tan lentes... Les classes es fan eternes com si mai haguéssin d'acabar i al que em consta a mi és un infern.
Durant les classes estic distreta pensant i intentant estar atenta quan no puc.
Al pensar que he deixat de banda a molts amics pel camí i que només en tinc 2 ara... Tampoc m'importa molt això de no tenir-ne, perquè els que tinc són de confiança i han estat al meu costat des del principi de tot.

A l'hora del esbarjo anem al nostre lloc, el banc de la sabiduria i la pau que diem nosaltres. Pràcticament la zona on ens posem, ningú del insti hi passa i això fa que sigui perfecte.
Ens expliquem les coses i ens alliberem una mica de pes que portàvem anteriorment.
La Chiara no ho està passant del tot bé ultimament. Els seus pares es volen divorciar i ella i la seva germana més petita (es diu Bianca) estàn al mig del conflicte. Tenen problemes amb la custodia i les dues no volen abandonar-los a cap dels dos. Abans era jo qui plorava, ara és ella. La Chiara és la germana gran i com a tal vol protegir a la Bianca i per això es desfoga amb nosaltres (Raül i jo). Es conté les llàgrimes mentres està a casa, però plora com un oceà quan està aquí. Em sap tan de greu...
Abans em semblava que eren la família perfecte; la mare, la abogada amb més èxit del món, el pare, el típic empresari amb un alt càrreg i les filles, les més educades i amables que he conegut. Però sembla que les apariències enganyen.

Tornem a l'institut i només entrar, un dels professors li diu a la Chiara que el segueixi. Encara que només li hagi dit a ella els seguim i al final arribem a un dels lavabos de primer de la ESO. Entrem i sentim plors d'algú.
La Chiara entra primer i veiem que corre cap a la persona que està sentada en el terra amb el cap inclinat cap a endevant i s'assenta al seu costat.
Sóc la segona en entrar i ho veig... La Bianca està assentada al terra amb un tall al canell i unes tisores a la mà... Plora desconsoladament i li diu a la Chiara que ho sent molt. Per sort el tall no ha sigut lo suficientment profund per matar-la. En Raül també ho veu i m'acaricia l'espatlla amb la mà.
Portem a la Bianca a la infermeria i allà li posen Betadine i una banda que li cubreix tota la zona del tall. Després de l'ensurt les dues germanes s'abracen i actuen com si no hagués passat res, però en veritat sí.

Aquella nit li dic a la Chiara i a la seva germana que es quedin a dormir a casa. Tenim habitacions de sobres i estaràn millor allà per un dia.
S'alliberaràn de la esbroncada que li caurà a la Bianca i també si els pares tenen una discussió.
Són les 23:00 i tots caiem rendits al llit.

- Gràcies. - em diu la Chiara abans de dormir. - Per tot. No sé que faria sense tu Celia. Ets una molt bona amiga, una que jo no em mereixo.

- No diguis això Chiri. - faig una petita pausa. - Tu ets qui no em mereixes. Vaig estar com una imbècil durant 3 mesos i tu em vas aguantar. Digue'm tu qui ho fa! Jo sí que no sé que faria sense tu. En serio.

Ens abracem i quedem ben dormides fins el dia següent.