Oblida'm [Pausada]

3- Love Myself

Tirar endevant i seguir amb les nostres vides pot ser una lliçó complicada, però ningú diu que sigui impossible.
Vaig a la dutxa, deixo que l'aigua rellisqui per tot arreu i noto que cada gota és una dosis d'energia, i al final estic carregada d'energia un altra vegada. Em poso el vestit que tant m'agrada i baixo per les escales corrents i la meva boca es corva una mica formant així un petit somriure.
La meva germaneta i el meu pare em miren amb una mirada d'aprovació i de repent la meva germaneta s'acosta a mi i em dona una abraçada. No li trobo el motiu, però li torno el gest amb molt de gust.

- Com m'agrada que estiguis un altra vegada aquí, centrada i contenta Tata. - diu amb un gran somriure (Tata és com em diu com a germana)

- Gràcies peque - dic acariciant el seu cabell i li l'abraço de nou

- Estàs de bon humor avui filla. - diu el meu pare amb un somriure a la seva boca. - Tot bé?

- Mai havia estat millor. - dic i li dono una abraçada també

Vaig a la cuina i veig que la meva mare està preparant el seu cafè i em mira amb mirada curiosa.

- Tu. - deixa anar - Estàs diferent....

- No més llàgrimes - dic mirant-la molt seriosament

Em mira amb un somriure i m'abraça. I a cau d'orella em xiuxiueja un "Estic orgullosa de tu"  i torno a somriure com ho feia abans.
Ens separem i em pica l'ullet. Somric.

La tristesa que m'envoltava desapareix i decideixo fer una cosa que fins ara no havia estat capaç, treure i llençar totes les coses del meu "ex".
Arranco cada foto, la trenco fins a deixar-la tan trencada que es pot i ho llenço a la paperera.
Cada collaret, braçalet i carta les guardo en el fons d'un armari i per fi em sento lliure.
Ja no sento que tingui cadenes que m'aferren a alguna cosa o a algú. I això m'alleuja molt.

SÓC LLIURE

També, era un dia molt especial, era el començament del nou curs i com a tal pensava que era el millor moment per desfer-me de totes aquelles coses. Borrón y cuenta nueva que diuen els castellans.
Aquest any havia de ser el millor, l'any vinent hauria d'escollir universitat i tot cambiaria amb diferència.

A les 7:45 tan puntual com sempre va sonar el timbre  i va aparèixer la Chiara (la meva millor amiga. Sempre em ve a buscar per anar juntes al insti) em va mirar dues vegades per creure-ho (la última vegada que vam parlar estava destrossada encara) i molt contenta em somriu i jo faig el mateix.

Quan arribem és com... molt aterrador. Era el primer dia després de quasi 3 mesos de vacances i a sobre era el nostre últim any allà. Hi hauràn persones que oblidarem pel camí i després potser ja no les veiem fins que tinguin 40 anys! Caminar pel passadís se'm fa etern, les cares i les persones que passen pel meu voltant, passen com a càmera lenta per a mi i després xoco amb algú.
Torno a la Terra i veig que és en Raül (un colega del institut. Ens vam conèixer a 1r de la ESO i després ja casi hem sigut inseparables, encara que després de lo de la meva ruptura no hem parlat més.) Bé, em mira amb els ulls com taronges i inclòs em posa la seva mà al meu front per mirar si tinc febre!

- Estàs bé? - pregunta amb la seva cara pecosa alegre

- No havia estat mai tan bé. - dic lo més alegre que puc sonar - Em sento alliberada.

Es calla, com si no volgués preguntar més coses quan ho vol fer, però per respecte no ho fa. És un bon amic, protegir-te perquè no sofreixis més. Per això me'l estimo tant.

- Lia, si no ens afanyem farem tard a la classe del Professor Covey. - diu la Chiara

Percert, em dic Celia. Encara que la Chiara em diu Celi, Lia, o Lis o Cel. I vosaltres com em diríeu?

- Bé, sembla que tens pressa. Ens veiem després? - pregunta en Raül amb els seus ulls verds esperançadors.

Assento amb el cap i em somriu. Miro com s'allunya pel passadís i miro a la Chiara.

- Anem???? Que farem tard!!! - diu estressada

- Anda, anem! - dic i ens dirigim allà sense esperar un moment més