Oblida'm [Pausada]

11- No és només un imbècil (1/3)

Holii!
Perdoneu per estar tan desconnectada ultimament, però espero que amb aquesta primera part de la marató us alegri el dia i us faci oblidar del món una estoneta.
Dedicat sobretot a la TrenaDeDivendres que s'ho mereix. Ella em va animar molt a seguir aquesta història i aquí estic, gràcies a ella.
No m'enrotllo més i us deixo llegir!
Besiss

Briettha17

(P.D.: Estic molt agraida per les 1,26K de lectures!!!)
————————————————————————

Merda, merda, merda! Faig tard!! La meva mare crida des de la cuina que corri i això faig, mai havia corregut tant. Crec que hauria de comprar-me un nou despertador... La Chiara ja ha anat tirant a l'insti i per això agafo l'skate avui. Agafo rapidesa i en 15 minuts arribo.
I només entrar a la classe tothom se'm queda mirant.

- Fas tard Celia. - diu el professor. - Assenta't al teu lloc immediatament si us plau.

Faig el que demana el professor i la Chiara se'm queda mirant (La Chiara i jo ens assenem juntes)

- Què? - pregunto a la Chiara amb una mirada furiosa

- No. Res. - contesta negant amb el cap

- Més et val.

La classe se'm fa eterna. Quasi em quedo dormida en un moment i al final per sort s'acaba. Sona el timbre, tothom dona empentes per sortir primer i jo em dirigeixo a la meva taquilla a deixar els llibres. I de cop es fa un buit, el passadís es calla i se senten passes de talons.
Em giro i veig que és la "parella del mes" formada per Francesca Leone i Oliver Wright. Tothom es posa a xiuxiuejar coses i algunes noies de l'equip d'animadores li fan senyals de que les truqui. Patètic- penso jo. Llavors la Chiara s'acosta a mi i em xiuxiueja:

- Em fa fàstic aquesta parella. Ella és maquíssima i ell està més bo que el pa. Fan fàstic de lo perfectes que són. - em diu i jo em poso a riure

- Tens raó... Però si són feliços... - contesto i llavors passa una de les coses que mai havia esperat que passés. L'Oliver em mira i em pica l'ullet.

No sé si ho fa per cabrejar-me... Acabo de pensar cabrejar-me? Jo? Per què? - penso. O per posar jeloses a les altre noies. Quan les animadores ho veuen em dediquen una mirada assesina i jo com a resposta li ensenyo el dit del cor a l'Oliver.
La parelleta acaba de fer el seu xou i tot torna a la normalitat. Tothom fa via de nou i el passadís torna a ser sorollós de nou.

- A què venia allò? - em pregunta la Chiara mirant-me

- No... No ho sé. - contesto intentant sonar convincent. La Chiara alça la cella i em torna a mirar. - Que no passa res. - Anem a la cafeteria? - pregunto per evitar la situació incòmoda

- Sí, clar.

Ens dirigim a la cafeteria i allà és pitjor encara pel soroll. Els populars com sempre ocupen 3 taules, els nois (que majoritàriament formen part de l'equip de futbol de l'institut) s'assenten a la taula i les noies (que majoritàriament formen part de l'equip de les animadores) s'assenten al banc observant als nois amb mirades sedejants. I a més a més també estàn algunes de les parelles dels futbolistes i obviament el grupet de la Madison.

- Mai hi havia hagut tanta gent a la cafeteria com ara. - comenta en Raül que s'assenta amb nosaltres (Chiara i jo)

- Ja! Tens raó. - diu la Chiara - Heu vist al grupet dels popus? Són patètics.

- Perdona que ho digui, però em sona que estàs gelosa perquè no estar allà... - dic i la seva mirada assessina es clava a mi - Només comentava....

- Mai voldria ser una d'aquelles barbies plastificades. - contesta a la defensiva

- I que en dius dels nois? - pregunto i la seva cara es posa vermella

- Estàn més bons que el pa alguns d'ells....

- A veure, no estàn malament, però tampoc és que siguin Déu o algo... - respon en Raül observant-la, ella roda els ulls

- I una merda! Has vist la tableta que tenen??? - diu xiuxiuejant

- Tampoc és tant... - la Chiara i jo ens posem a riure - Aposto que tinc més tableta que ells!

- No facis apostes que no puguis guanyar Rasny! - diu la Chiara

- No ho dic de conya!

- Que us sembla la baralla entre Madison i Francesca? - pregunto cambiant totalment el tema

- La Madison té més urpes que la Francesca. - afirma molt segura la Chiara- La Francesca de moment és popular gràcies a l'Oliver, però sola?

- No sé què dir-te Chiara... Crec que la Francesca té més urpes que la Madison... - diu en Raül - És cert que la Francesca és popular gràcies a l'Oliver, però crec que sola guanyaria segur a la Madison

- Déu meu, no us assembleu en res! Ni per això! - dic i tots tres ens posem a riure. -  Les dues són molt bones. Com a rivals ehh.

-  Què passaria si la parella perfecta trenquès? - pregunta la Chiara curiosa

- Seria estrany. La Francesca i l'Oliver ja han estat junts durant un parell d'anys... Crec que a la Francesca li doldria molt més que l'Oliver. Ell suda bastant de tot. - diu en Raül molt segur d'ell mateix

- Ell no suda de res. - contesto ferma. La Chiara i en Raül se'm queden mirant amb ulls de taronja - Ho he comprovat.

- Què collons? Com que ho "has comprovat"? - pregunta la Chiara

- Ell és molt més que una cara bonica i un imbècil. Té una part sensible i noble darrere la seva màscara de noi dolent. Encara que no ho ensenya.

- I una merda que té una part noble! - salta en Raül - Ell... Saps què? No he dit res. - Afegeix després i es calla

La Chiara i jo ens mirem i ens quedem estranyades amb la reacció de'n Raül. Ha passat d'estar calmat a saltar sobre l'Oliver. Quina història hi ha al darrere de la ràbia d'en Raül?