Oblida'm [Pausada]

17

Ja portàvem un mes amb l'Oliver i les coses ja s'havien convertit en una rutina i no es fèien incòmodes. Bé.... algunes sempre seràn incòmodes. (Com els petons, o mostres d'amor, que obviament eren falses)
La blogger cada vegada em treia més de polleguera i escrivia coses que no eren. La Francesca, cada vegada que me la trobava em dedicava mirades furioses, com si hagués estat el motiu de ruptura i ho odiava, tenir aquells ulls de serp a sobre sempre... al final es feia agotador.

Estem a dilluns i com cada dia venia l'Oliver a buscar-me, però avui li he enviat un missatge que vingués més aviat perquè haviem de portar a la Dalia a l'escola abans.
Puntual a i mitja ha vingut en el seu cotxe i les dues hem entrat.

- Bon dia bonica. - em diu l'Oliver al veure'm. - Bon dia petita Roth. - diu dirigint-se a la Dalia

- Qui és aquest? - pregunta la Dalia curiosa

- El meu "nòvio". - contesto molt ràpidament. La Dalia es posa a riure i l'Oliver em mira amb cara burleta i estúpida

- El teu "nòvio"? - torna a dir la Dalia i assenteixo amb el cap - Des de quan?

- No us vull xafar el moment germanetes però hauriem d'anar tirant. - interromp l'Oliver

- Tens tota la raó. Sí! Anem. - dic intentant convènce'm de que AQUEST no era el moment d'esplicar-li a la Dalia tota la veritat com la bona germana que sóc.... Què dic? Mai he sigut bona germana. Al menys no el suficient.

Em giro per mirar la Dalia i és com si no s'acabés de creure que l'Oliver fos el meu "nòvio".  A veure, tampoc em sorprèn. Mai he arribat a casa amb un noi...
10 minuts després, deixem a la Dalia a l'escola i ara ens dirigim cap a l'institut.

- Així que sóc el teu "nòvio"? - pregunta l'Oliver

- No realment! Però sí. No? - contesto

- O sigui... sí. Però no esperava que fossis tan... directa!

- No estàs emocionat? - nega amb el cap. - Vaja....

Pensava que les coses entre nosaltres canviaria, dic, fer de "parella", passar més temps junts... Això no és el que fan les parelles? No és la teoria que a les pel·lícules ensenyen?
Penso repetidament amb les paraules que pensa el meu cap i cada vegada penso que sóc més ingènua, que la vida real MAI serà com les pel·lícules, per més dur que ho provis, no passarà mai el mateix, ni de lluny.
Aparto els meus pensaments temporalment i entrem a l'edifici.

****

- A veure nois. Us poso un projecte! - comença a dir el professor abans de ser interromput per un uff dels alumnes. - Haureu de buscar l'història de l'idioma. Com surt, quan surt i perquè feu aquesta optativa. Fàcil veritat?
Per sort! Serà per parelles. Ara us les dic. - s'acosta a la seva taula i agafa una llibreta. - Collins i Key, Hunt i O'Conell, Leone i Jones...

- Perdona! - crida la Francesca al sentir amb qui fa el treball... - No pot cambiar-me la parella?!

- Leone, ja està decidit. Fes el treball i ja està. I... aviso a tothom! NO ES POT ENTREGAR EL  TREBALL INDIVIDUAL, suspendré a tots els que ho facin!

- Quina merda... - sento algú que xiuxiueja al darrere .

- Silenci! Seguim! Hm... Edwards i Hughes, Walker i Thompson, Wright i Roth i finalment Roberts i Taylor. - fa una petita pausa. - El treball és per dimecres que ve! No falleu, compta la mitat de la nota del curs.

Sona el timbre. Tothom sembla enfadat, no només perquè hauran de fer la merda de treball, però sinó també per les parelles que tenen i jo... bé... crec que ja ho he assumit bastant. I crec que les parelles que ha fet, ho ha fet bastant a propòsit... No ens haurà estat espiant veritat??? Seria molt creepy o algo.

- Aquesta tarda a les 6? - pregunta l'Oliver - Casa meva si vols. M'és igual.

- Hm... Val. Ens veiem doncs a les 6 a casa teva.  - contesto - Estàs bé? Sembles... - em calla. Des de que hem sortit del cotxe l'Oliver sembla més distant i no sé què ha provocat això, però ho penso descobrir!

- Sí, estic bé. Doncs... et veig després a casa meva, preciosa. - diu i abans de marxar em fa un petó al cap.

Això ha sigut nou! Mai abans m'havia fet un petó al cap i per primera vegada és com si realement m'apreciés, com si en el fons començés a tenir sentiments.... Però semblava trist... Algo li passava.

****

Són les 5 menys 10 i surto de casa. Estic escoltant música mentrestant i el trajecte se'm fa menys pesat. Quan arribo truco al timbre i la mare de l'Oliver m'obre.

- Hola Celia! Ara li dic que baixi l'Oliver. Vés passant. - em diu i li faig cas. - No pensa baixar així que hauràs de pujar a la seva habitació, em sap greu.

- No és molèstia. Gràcies Clara. - dic i em somriu a mitges. Què cony li passa avui a la família Wright?! Estàn de lo més extranys avui!
Pujo les escales i pico a la porta de l'habitació de l'Oliver.

- Entra! - sento que crida i quan em veu la seva mirada s'atenua. Sí... Totalment li passa alguna cosa. - Celia... Em sap greu jo... - El callo i tanco la porta

- Estàs bé? - torno a preguntar mentres m'assento al llit. Sap que no em pot enganyar. Aquest migdia li he preguntat el mateix i semblava trist.

- No. - deixa anar al fi. - Estira't amb mi. - em diu i m'estiro al seu costat al llit.

- Què et passa? - pregunto i els ulls se li omplen de llàgrimes. Havia dit alguna cosa dolenta? - Oliver... - li trec les llàgrimes dels ulls, es sorprèn. - Odio a les persones tristes - Somriu tímidament

- Em sap greu. - diu i no sé de què està parlant exactament.

- De què et sap greu Oli? - pregunto

- Tot. Em sap greu haver-te posat en aquesta situació i per totes les idioteses que puc arribar a fer i... tot. Sé que sóc un imbècil integral, que a vegades et trec de polleguera i que puc semblar un noi amb l'ego massa pujat moltes vegades.

- És cert, però podria haver estat pitjor tot plegat... - Dic i se li forma una especie de somriure a la cara.

- Vine aquí. - diu obrint els braços.

Ara no em nego. Recolzo el meu cap al seu pit i m'abraça amb força.
Sento els batecs del seu cor i la seva respiració és irregular encara. Li faig carícies al seu pit i en un moment la seva cara s'acosta a la meva i ens besem. No és com les altres vegades. És un petó amb significat, no és una merda de pico o algo, és un petó que expressa carinyo, amor i fins i tot una mica de necessitat.
Ens quedem en aquesta posició durant una llarga estona i al final ell es queda adormit. I després del dia que hem tingut li xiuxiuejo:

- T'estimo.