Alevosia

Capítol 4 - Pastís de peix

Aquesta tarda hem quedat per anar a fer el pastís d'aniversari de la meva amiga Clàudia a casa de la Martina. Li envio un missatge per preguntar-li on viu.

- "Hola Martina. Em pots enviar la teva direcció per venir a la tarda?"

- "No. Tu no pots venir a casa meva sense haver passat la iniciació."

De quina iniciació m'està parlant aquesta? Li pregunto.

- "Has de venir a dinar amb la meva mare i ella valorarà si ets digne de ser amiga meva o no. A les tretze al número 103 de l'Avinguda del Detectiu Conan. Porta pa."

- "Ok, fins després."

Espero que la mare m'accepti a la seva família. Aviso a ma mare que avui no dinaré a casa.

- Fes el que et surti de la xona.

- Gràcies mare.

És una mica garrula, però no passa res. L'estimo igual. Em vesteixo i surto cap a casa de la Martina. Espero que no em faci dinar una amanida... Arribo, pico al timbre i em contesta una dona de mitjana edat.

- Digui?

- Hola, sóc la Mia. Vinc a dinar.

- Això no és un restaurant! Fora!

Penjen. Li envio un missatge a la Martina.

- "Estic a baix. Em pots obrir?"

De sobte m'obren la porta. Haurà llegit el missatge. Pujo al quart pis i entro a casa seva.

- Hola. Em dic Sofia. Sóc la mare de la Martina. Passa al menjador que dinarem.

Quina por! Espero que no tingui una germana bessona perquè em cago viva! M'assento a la taula del menjador amb la Sofia a l'esquerra i la Martina a la dreta. No sé que dir.

- Per què vols ser amiga de la meva filla?

- Ara formem part del mateix grup d'amics. Avui haviem quedat per preparar-li un pastís a la Clàudia. La conec des de primària, anàvem juntes a classe.

- Ah, la Clàudia! És molt bona noia, em cau molt bé. Segur que la Martina i ella són millors amigues per tota la vida. On et veus en tres anys, fent un grau mitjà o batxillerat?

- Batxillerat! Però si faig un cicle mitjà no passa res...

- ELS CICLES SÓN PER FRACASSATS! -em crida com una histèrica donant cops a la taula-

- Sí... Té raó... Faré el batxillerat social...

- Molt bé, així m'agrada. Has aprovat, pots ser amiga de la Martina. Felicitats!

No sé si riure o plorar. És això el que volia? Ser amiga de la Martina? Ara mateix em convé...

- Vinga, menja't la truita de dos ous amb formatge i comencem a preparar-ho tot -em diu la Martina somrient-.

Acabem de dinar i comencem a preparar els estris per fer el pastís. Al cap de pocs minuts arriben el Miquel, la Clara, la Berta i la Tamara. Sa mare marxa sense avisar-nos. Al entrar a la cuina veiem com la Tamara treu una paella de la motxilla.

- Les paelles poden contenir traces de lactosa, no em puc arriscar. L'altra dia vaig acabar a urgències per una xuxe.

- Sort que ta mare, la senyora Bonyi, et va dur de seguida. Podries haver mort, i ningú vol això -diu la Berta-.

- Com ens repartim les tasques? -pregunta en Miquel-

- JO HO FAIG TOT! -diu amb energia la Tamara- FORA TOTS DE LA CUINA! FORA! FORA!

Ens fa fora i es tanca ella sola a la cuina. Ens estem al menjador sense fer res, fins que de sobte la Tamara treu el cap per la porta de la cuina.

- Què no penseu ajudar-me? Ho haig de fer jo tota sola? Que algú es posi a remoure aquest bol amb massa.

Del bol surt una pudor a peix absolutament horrible. Què li deu haver posat? El caldito dels berberetxos? Quin fàstic!

- Jo no penso fer res -diu la Martina-. Bastant que estic posant la casa.

- Ja ho faig jo -diu en Miquel mentre remou tapant-se el nas amb una pinça-. Les dones no sabeu fer res.

Al cap d'una estona la massa aquella encara feia més pudor i pitjor color.

- TAMARA! La massa ja està llesta! -cridà la Clara-

- JA VINC!

Al cap de quasi una hora torna a aparèixer la Tamara.

- Ja està llest el pastís! Voleu veure'l?

- Sí! -diem tots alhora-

Treu de la cuina un pastís blanc sense cap decoració, bastant trist.

- Això és una puta merda -diu en Miquel-.

- Sento donar-li la raó al Miquel, però és horrible -contesta la Martina-. No podries posar-li Felicitats Clàudia amb lletres de xocolata?

- Ups! No hem comprat xocolata. Però no passa res. Si us sembla tant merda m'hi puc cagar al damunt! TOTA LA TARDA A LA CUINA I AIXÍ M'HO AGRAÏU? COLLA DE DESGRACIATS!

Marxa donant un cop de porta. Per què s'ha enfadat? Si li han dit la veritat... Veig que ningú hi va al darrere, no sembla una membre gaire apreciada al grup.

- Proposo parlar malament de la Tamara a la tutora per tal que l'any que vé no vingui a la nostra classe -proposa en Miquel-. Hi esteu d'acord?

- SÍ! -diuen totes alhora-

- Perfecte. Espero que ens posin a tots junts a la mateixa classe. I espero que la Mia vingui també amb nosaltres -diu mirant-me-.

Totes es giren i em somriuen. Ara sí que em sento part d'aquest grup. Ja no cal que vagi cada dia amb la Tamara i l'Aitana a donar voltes al gimnàs, ara puc seure amb ells a les escales del pati. Marxen totes de casa, però la Martina em demana que em quedi cinc minuts.

- No has portat pa, això ha causat molt mala imatge de cara a ma mare.

- OSTRES! No hi havia pensat! Ho sento, de debò...

- No passa res, no li has caigut malament. Demà hem quedat per celebrar l'aniversari de la Clàudia a la piscina municipal, suposo que hi vindràs, no?

- Sí... Però encara no li he comprat un regal.

- Pots donar-me tres euros i diem que has participat en el nostre regal. Què et sembla? Li hem comprat una funda pel mòbil de color fúcsia amb diamants.

- Perfecte! Demà a la festa t'ho pago. Recorda-m'ho a la nit i ho agafaré.

- Molt bé. Fins demà!

Surto de casa seva. La veritat que aquesta noia m'ha sorprès cap a bé. Pensava que era una estirada i una mica subnormal, però és més maca i agradable del que sembla. A baix m'espera la meva mare amb el cotxe.

- Per què has trigat tant? Haig d'anar a buscar a les bessones, puja ràpid.

De camí a casa penso en com d'afortunada sóc. En un parell de dies la meva vida ha canviat per complet. Sóc la persona més feliç del món!