Alevosia

Capítol 17 - La sabata

Quatre setmanes més tard...

Ha arribat el moment més temut del curs: el treball de síntesi. Aquest any no tenim colònies, però anirem a la platja de Castelldefels a fer esports aquàtics al centre Roy Rok. La veritat que tinc moltes ganes perquè podré estar amb la persona que més estimo en aquest món: la Clara, la dona dels meus somnis. Em poso el banyador més maco que tinc, tot i que no en tinc gaires, i surto a agafar el bus direcció la platja. En arribar em poso amb el meu grup: la Martina, la Berta, la Clara, el Miquel i jo.

- Bon dia!

- Hola Mia -em contesta el Miquel-. Aquest banyador no t'afavoreix gens, et fa més grassa del que ja ets.

- Mentida! -em defensa la Martina- Estàs estupenda! No tant com jo, evidentment, però no estàs gens malament.

- Gràcies...

Arriba el senyor Acer a explicar-nos les activitats.

- Avui el vostre grup farà una expedició en vela. Us sembla bé? No m'heu de contestar, no m'interessa la vostra opinió. Va, som-hi.

Comencem a empènyer una barca de vela enorme cap al mar. Intento fer com que faig força, però no empenyo gens ni mica.

- Hola nois. Jo seré el vostre monitor, em dic Gregori. Ja podeu pujar a la barca.

- Ai, Xavi, ajuda'm a pujar -diu la Martina fent-se la víctima-.

- Vinga, cap amunt! -li diu mentre li empeny agafant-li el cul-

Quin fàstig fan aquests dos. No entenc com a la Martina li pot agradar el Xavi si és un zero a l'esquerra. Ostres, se'm fa extrany dir-ho jo d'algú i que no m'ho diguin a mi, dec estar canviant... Pugem a la barca i entrem dins del mar.

- Mireu, cada cop que la barca fa un viratge heu de passar per sota del pal. Entesos?

Arriba el moment de fer un viratge i em dono un cop al cap amb la barra. M'he fet molt de mal, però intento aguantar les llàgrimes de dolor. Sóc una dona forta. Seguim navegant fins que decideixo jugar amb la meva meravellosa dona.

- Clara, et vull abraçar...

- Aparta! Que no vull que la gent pensi el que no és.

Es treu una sabata aquàtica i em comença a donar cops. Li trec la sabata de les mans, se m'escapa i cau al fons del mar. Ja l'he cagat.

- MALEÏDA MIA! EM DEUS UN PARELL DE SABATES AQUÀTIQUES!

- Ha sigut sense voler...

Em quedo asseguda sense fer res, que és el que millor se'm dóna. Tornem a la costa i ens trobem al senyor Acer molt empipat.

- A veure, com us ho he de dir. Hi ha una persona que s'ha dedicat a llençar peixos morts i a posar-li nom als mateixos. No diré noms ni miro a ningú -diu mirant la Boom-. Com torni a ocórrer s'ha acabat el treball de síntesi. Va, podeu començar la segona activitat: el pàdel surf grupal.

Apareix del no res una taula enorme on es suposa que ens hem de mantenir drets. La entrem al mar i ens posem a remar. Arribats mar endins el monitor comença a fer tremolar la taula.

- Mia, vigila no caiguis que hi ha meduses -em diu el Miquel-.

- QUE HI HA QUÈ?

Em caic a l'aigua i m'agafo amb totes les meves forces de la nansa de la barca. Per uns moments sento que em moriré ofegada.

- MIQUEL AJUDA'M. QUE EM FAN POR LES MEDUSES.

- Ui, vigila que darrere teu en tens una.

- QUÈ? AJUDA'M MALEÏT!

Finalment em dóna una mà, però em deixa flotant a l'aigua una estona fins que decideix pujar-m'hi. Arribem a la costa i ens tornem a trobar al senyor Acer que treu fum.

- No miro a ningú, però diré el nom. Boom, per culpa teva us heu quedat tots sense Roy Rok. Ja podeu anar a canviar-vos que demà haureu de continuar el treball de síntesi a l'institut.

- No, joder. Maleïda obessa. Ara que podiem estar una setmana sense veure a la Tamara -diu la Clara decepcionada-.

- Vine, Berta, anem a fer-nos fotos amb els filtres de l'Snapchat -li diu el Miquel-.

Anem cap al vestuari i ens canviem totes juntes. Surto la primera i em trobo al Miquel.

- Mia, vols que tornem cap a casa en la bici de la Lubina? Pots seure aquí al darrere.

- Millor no... Que no vull caure...

- Va, tonta, que aniràs molt còmode.

- Vinga va...

M'assec darrere i tot comença a tremolar. M'agafo amb totes les meves forces al cos del Miquel, però caic cap enrere i em foto l'hòstia del segle. EM FA MAL TOT! Em poso a plorar del dolor insuportable que m'estan fent les ferides de la caiguda, que podria haver sigut mortal segons el cop.

- Ostres Mia, de sobte he deixat de sentir-te darrere. Pensava que estaves flotant. Et trobes bé?

- NO!

- Vaig a buscar al senyor Acer.

En pocs minuts arriba el senyor Acer.

- Ostres... Així no pots caminar... Vine, que et porto en cotxe cap a casa teva.

- No... No és necessari...

- Sí, sí que ho és. Va, no pateixis.

Pujo al cotxe del senyor Acer. Per la finestra veig al Miquel i la Clara rient-se de mi. Sent la meva parella podria haver-me defensat o ajudat en comptes de riure-se'n de mi. Arribem a casa i vaig directe cap a la mare per explicar-li el que m'ha passat.

- Mare! M'he caigut de la bicicleta per culpa del Miquel... M'he fet molt de mal, em pots curar les ferides?

- Calla que estan fent Cámbiame i està molt interessant. Digue-li al pare que et curi.

- Però jo vull que em curis tu...

- Vols fer el favor d'anar a la teva habitació i deixar-me en pau? Au, fora!

De debò que em començo a qüestionar si ma mare m'estima o vaig ser un accident. A les bessones sempre les abraça i les tracta bé. A mi, en canvi, sembla que quasi em maltracta. Quina llàstima de vida arribo a tenir. M'estiro al llit i espero que el pare vingui a curar-me.

- Hola Mia. T'ajudo en res? La mare m'ha dit que t'has caigut de la bicicleta.

- Sí... Em fa molt de mal...

- Espera que et faig una foto i me la poso de perfil al WhatsApp.

- De debò que no hi ha un altre moment?

Em fa una foto tota morta al llit i acte seguit se la posa de perfil. Ara tothom em veurà lletja i feta un cromo. Quina desgràcia arribo a tenir a sobre amb aquesta família...