Alevosia

Capítol 16 - El forat

Desgraciadament avui tinc classe un altre cop. Arribo més aviat que de costum i em trobo al Miquel esperant a la porta de l'institut.

- Bon dia Miquel.

- Ui, mira, la dona de la Clara.

- CALLA! Que no ho sap ningú! Només t'ho he dit a tu...

- Sí... No ho sap ningú, no...

- Va, entrem cap a dins.

En arribar a la porta de l'aula ens posem a parlar amb la resta del grup. Fins que de sobte escoltem un soroll molt fort. Què ha passat? Ens girem i veiem un forat enorme a la paret de l'aula. QUÈ? NO ENTENC RES.

- Espereu que vaig a fer-me una foto -diu el Miquel de seguida-.

- Què ha passat? Qui ha sigut? -pregunta la Clara-

- Segur que ha sigut el subnormal del Tites. Com els professors em preguntin el penso delatar -contesta la Berta-.

Es veu que el Tites, un company de classe, havia fet una aposta amb un altre dient que no era capaç de donar-li un cop de puny a la paret i trencar-la. I així ha fet. Ara hi ha un forat enorme a la porta de l'aula. És com el congrés dels diputats amb els trets del 23-F. Darrere nostre arriba la senyora Piluca.

- A veure, voleu callar? Algú em pot dir que ha passat?

Tothom fa silenci.

- Molt bé. Entreu a classe. Escriviu en un paper què ha passat de forma anònima, així ningú serà un traïdor.

Entrem. Començo a escriure que no sé qui ha pogut ser, que simplement he escoltat un soroll molt fort i ha aparegut del no res el forat. No vull problemes amb ningú. Li pregunto a la Berta què ha escrit.

- Jo he posat que ha sigut el Tites i que l'expulsin. Em té farta.

- Ostres... I si se n'assabenta que ho has dit tu?

- Me la sua. Es mereix que l'expulsin.

La senyora Piluca recull els papers i comença a donar classe. De sobte la Martina deixa anar un comentari del tot fora de lloc.

- Mireu-li el cul! Se li marquen les calces!

En quin moment la Martina es para a mirar-li el cul a la professora de matemàtiques?

- Vaig a fer-li una foto -diu la Berta també fora de lloc-. Estic fent un collage amb el cul de tots els professors. Ja tinc el del senyor Xuxumengo, el de la senyora Desigual i el del senyor Rías Baixas.

De debò que no tinc una amiga normal. Per sort sona el timbre i s'acaba la classe. Se m'apropa la Clara mentrestant i em comença a abraçar i fer petons. M'ENCANTA! Em sento la persona més afortunada del món. Em comença a xiuxiuejar a l'orella.

- T'estimo, nena.

Obro els ulls i veig al Miquel mirant-nos fixament. Pobret, deu tenir molta enveja de no ser ell qui estigui en una relació ideal. Segur que algun dia troba a algú que l'estimi la meitat del que m'estima la Clara a mi. Entra el senyor Tormes de sobte, què deu voler?

- L'AMOR DE LA MEVA VIDA! -crida la Martina-

- Bon dia nois i noies. Volia comunicar-vos que el senyor Torrijas s'ha mort. El senyor Xuxumengo serà el vostre professor de socials per la resta del curs. O sigui, per les properes tres setmanes. Li farem un homentatge al senyor Torrijas al gimnàs en cinc minuts. Qui vulgui pot venir. Gràcies.

Surt de classe.

- Pobre senyor Torrijas, era molt bona persona, sempre saludava a l'ascensor -comenta la Lubina-.

- Què dius? Si tu no el vas tenir mai -li contesta el Miquel-. O sigui... Era simpàtic i tal, però... Ja està... Sincerament, a l'assignatura de història oral no feia absolutament res. Era com un moble més.

- Ja, però tampoc mereixia morir.

- No, si jo no dic això. Pobre senyor Torrijas.

Sortim al pati i ens seiem a les escales ara que no ens les roba la Yaras.

- Noies, no creieu que tinc el cabell fet merda? -pregunta la Martina-

- En absolut! Estàs preciosa! -contesta la Berta fent-li la pilota-

- Tu ets la més guapa del grup! -afegeix la Lubina ensabonant-la encara més-

Ens passem una estona parlant de com de perfecta és la Martina. Confesso que li tinc una mica d'enveja, ja que jo estic una mica obessa mòrbida. Però mira, jo he trobat parella abans que ella. En veritat no sé ni si ha fet el seu primer petó. Crec que va quedar amb un tal Caillou per fer-ho en un edifici abandonat. Però a saber. Sona el timbre.

- Va, tornem a classe -diu el Miquel-.

En entrar a classe ens trobem al senyor Rubiales, el cap d'estudis.

- Mireu. No vull que em digueu cap excusa. Que surti ara mateix qui hagi foradat la paret d'un cop de puny.

- HA SIGUT EL TITES! -crida la Berta-

- Gràcies Berta. Tens un positiu. Tu, Tites, acompanya'm que hem de parlar aquí fora un moment.

- Ja vinc...

Surt i tanca la porta. Es comencen a escoltar crits.

- PERÒ TU ETS SUBNORMAL? COM SE'T PASSA PEL CAP FER AIXÒ? SE T'HAURIA DE CAURE LA CARA DE VERGONYA! ESTARÀS EXPULSAT MÍNIM FINS AL SETEMBRE VINENT. FASTIGÓS! MERDA DE NANO!

- Però... Jo... Vam fer una aposta i...

- NI APOSTA NI HÒSTIES! FORA! AGAFA LES COSES I SURT PITANT!

Torna a entrar a classe el Tites per recollir-ho tot. La veritat no se'l veu gaire afectat. Un altre cop fora de lloc la Martina comença a treure un munt de pots de colònia de la motxilla. D'on els haurà tret?

- Mireu, a la meva mare li van regalar l'altre dia tot això. Voleu provar-les?

- Llença una mica de cada per l'aire i les anem provant -comenta el Miquel-.

Al cap de dos minuts l'aula fa una olor absolutament horrible a colònia barata barrejada. Ens girem i veiem al Desodorant sagnant pel nas.

- Fills de puta, que sóc al·lèrgic a la colònia.

Ups! Pobret. A sobre que li fan bullying ara li hem provocat un atac d'al·lèrgia. Entra la senyora Tivinius.

- Què és aquesta pudor? Obriu ara mateix les finestres o us faig fer un video-musical sobre les colònies i perfums del segle XIX a Anglaterra.

Quina senyora més pesada. No hi ha classe més avorrida que anglès. Bé, sí, TOTES SÓN AVORRIDES.