Alevosia

Capítol 15 - L'olla

Dos mesos més tard...

Ja fa dos mesos del meu primer petó amb la Clara. Des de llavors hem seguit quedant quasi cada setmana per veure'ns i parlar. La veritat que penso que estic molt enamorada d'ella. Va córrer un rumor que deia que en veritat li agradava la Tamara i només estava amb mi per no estar-se sola, però no m'ho crec. Avui és festiu i hem quedat la Clara, el Miquel, la Berta, la Martina i jo per anar a la festa de l'escuma del barri. Surto de casa i em dirigeixo a la plaça on me'ls trobo a tots.

- Hola! Bon dia a totes!

- Mia, com que portes banyador en comptes de bikini? -em pregunta la Martina-

El porto perquè estic una mica obessa, però li mentiré per tal que no sàpiga la veritat.

- El tinc per rentar.

- Ei, mireu a l'escenari! -crida en Miquel de sobte- Què fa aquest subnormal fent el ball del cocodril? Mia, no serà el teu tiet?

QUINA VERGONYA! El meu tiet Balena està ballant el ball del cocodril davant dels meus amics. A sobre és el president de la urbanització, per això vivim a la Casa Washington. Intento distreure'ls per tal que no vegin el ridícul que està causant.

- Va, anem a jugar amb l'escuma!

Després d'una estona de revolcar-me pel terra se m'apropa la Clara a parlar amb mi a soles.

- Escolta, Mia... He estat pensant i... Crec que... Vols sortir amb mi?

QUÈ? EM. MORO. ARA. MATEIX. LA CLARA M'HA DEMANAT SORTIR!

- Sí! I tant! Em faria molta il·lusió!

- D'acord, però no li diguis a ningú. Sobretot no ho pot saber ni la Martina ni la Lubina. Si ho saben elles se n'assabentarà tothom.

- T'estimo.

- Sí, sí,... Jo també i tal...

Marxo cap a casa perquè de l'emoció se m'han tornat a mullar les calces. O potser ha sigut l'escuma. No ho sé, però necessito canviar-me. En arribar li envio un missatge al Miquel demanant-li que em truqui quan estigui sol. Al cap de dos minuts em truca.

- Mia.

- Miquel, sóc la persona més feliç del món.

- A veure, sorpren-me...

- LA CLARA M'HA DEMANAT SORTIR! SÓC LA SEVA PARELLA!

- Eh? De debò? Aquesta Clara no està bé del cap...

- Gràcies per alegrar-te per mi. Ets un sol.

- O sigui... Que sí, que me n'alegro per tu, però no arribareu a fer ni tres mesos. Aprofita cada moment que passes amb ella perquè en un moment s'esfumarà.

- No et crec. Ella m'estima i sempre estarem juntes. Ens casarem a l'ajuntament amb la Neus Lloveras i anirem de viatge de noces a l'illa grega de Lesbos. Adoptarem dues nenes nigerianes que es diran Alemitu i Uvuvwevwevwe. Viurem juntes a la Casa Washington al pis del meu cosí DJ Ou. Comprarem un hàmster que es dirà...

- Mia, sou una aberració. Deixa de fer plans perquè et deixarà d'un dia per l'altre. Després no em vinguis plorant dient que t'ha traumatitzat pels propers deu o quinze anys.

- Ets un envejós perquè jo he trobat l'amor de la meva vida abans que tu!

- Doncs no, no et tinc enveja en absolut. Simplement penso que l'estàs cagant. Però vaja, tu a la teva puta bola. Quan et fotis la gran hòstia no em vinguis a buscar.

Em penja. Em té una enveja que no pot. Ja li agradaria viure a la Casa Washigton sent la futura hereva del barri. Sóc com la princesa Diana però en versió millorada i pobre. Finalment em canvio les calces i em preparo la roba, ja que a la tarda he quedat amb la Clara per passejar pel centre. Miro el mòbil i veig un missatge de la Berta.

- "Mia, vols quedar per la tarda?"

- "No puc, he quedat amb la meva àvia per anar a comprar."

Evidentment li menteixo, no li penso dir la veritat. Surto de casa, baixo en bus al centre i me la trobo allà, espectacular.

- Hola nena -em diu-.

- Hola amor.

- Anem a passejar?

- Sí!

Comencem a passejar i ens seiem a prendre un gelat. Ara el menjar em sap encara més bo que quan estava sola. Deu ser la felicitat extrema que estic experimentant. Al cap d'una estona se n'ha d'anar cap a casa, així que me'n torno cap a la meva. En arribar rebo un altre missatge de la Berta.

- "T'he vist pel carrer amb una noia."

NO! Ens haurà vist? Ràpidament truco a la Clara.

- Clara! La Berta ens ha vist pel carrer! Què fem?

- Què dius? N'estàs segura?

- Sí! Jo crec que li hauriem de dir...

- D'acord, farem un grup de WhatsApp i li explicarem. D'ella ens en podem refiar.

Penjo. Veig que m'afegeixen a un grup de WhatsApp.

- "?" -escriu la Berta-

- "A veure, Berta. Que... O sigui que la Mia i jo... Doncs això... Que es podria dir que tenim quelcom..."

- "I això a què ve ara?"

- "I per això no ha pogut quedar amb tu. Ja sé que és extrany de collons."

- "Que sí, però a què ve això?"

- "O sigui com m'has dit que m'has vist pel carrer amb una noia..." -li escric-

- "MIA ERA UNA OLLA!" -diu pixant-se-

Em moro. La Clara em voldrà matar.

- "Berta que això no surti d'aquí." -li suplica la Clara-

- "Ah, no, no. Mia, de debò que ets subnormal." -contesta la Berta-

Surto del grup. Em sento bastant subnormal ara mateix, però com a mínim una altra persona ja ho sap i no ens hem d'amagar. Truco a la Clara per intentar calmarla.

- Hola amor.

- Ni amor ni hòsties. De debò que ets subnormal. Com no has pogut dir que la noia amb la que t'ha vist era la teva àvia?

- És veritat. M'he posat nerviosa.

- Que no torni a passar. El primer dia que estem juntes oficialment i ja m'estàs donant problemes. Fins demà a classe.

- Que descansis.

M'estiro al llit per descansar d'aquest dia tant intens. Per fi he aconseguit el que volia: una nòvia. I a sobre la meva nòvia és perfecte. Espero que estiguem juntes durant molt de temps perquè l'estimo moltíssim. No li faré cas al Miquel, dubto molt que la Clara m'acabi fent mal. I res, demà serà un altre dia on seguiré sent la persona més feliç del món.