Alevosia

Capítol 1 - L'enterro de l'insecte

Avui ha sigut l'enterro de la Martina. Tot i que fa temps que ja no som amigues crec que era necessari que vingués a acomiadar-la per un últim cop. Ha sigut una cerimònia breu a l'església del barri, tot i que ella no era creient. Hem vingut la Berta, la Lubina, la Tamara, l'Iris, la Clara, la Gemma, la Toyota, la Clàudia, la Lupe i l'Aitana, totes excepte en Miquel. Entenc que fa anys que no es parlen, però podria haver-se dignat a venir a l'enterro.

Per cert, no m'he presentat: em dic Mia. Tinc 21 anys. Tot i que estic en edat d'estudiar vaig haver de deixar la carrera de medicina degut a la meva addicció a les drogues dures. Addicció que em va provocar la Martina. Va ser una bona amiga durant els anys que vàrem estudiar juntes. Sempre estava al meu costat i em defensava de la gent que em volia fer mal. Potser, a vegades, era una mica absorvent i no em deixava relacionar-me amb ningú més que no fos ella. Per això em vaig acabar distanciant del Miquel. En veritat em vaig acabar distanciant de la resta del grup per culpa seva. O potser perquè no tinc personalitat i no sé decidir per mi mateixa. Mai ho sabré. Veig que la Toyota se m'apropa a parlar.

- Mia, sento molt que hagis perdut a la teva millor amiga. Deus estar destrossada.

- La veritat, sempre pensava que em suïcidaria jo abans que ella. Però ja veig que no.

- L'últim cop que vaig parlar amb ella va ser sobre tu. Qui et va iniciar en el món de les drogues?

- Ella. Em fa oferir un porro una tarda que estava bastant malament. Al cap de pocs dies em va anar oferint vàries drogues dures, com sa mare era narcotraficant em feia descompte, un 10% en compres de més de 500€ mensuals.

- 500€? Quants diners et gastaves cada mes?

- Vora els 2000€. Li robava a la meva àvia del banc, com ella té demència senil li deia que eren impostos municipals. Gràcies a la ciència em vaig poder recuperar i ara tinc una vida decent...

Tot i que la cerimònia ja ha acabat veig que un noi, bastant guapo, puja i agafa el micròfon per parlar.

- Hola. Perdoneu. Em dic Lluc. Jo vaig ser l'infermer que va curar a la Martina quan es va fer un esguinç. Ella es pensava que no ho notava, però sempre em mirava d'una forma molt especial. Jo no sentia el mateix per tu -diu mirant un quadre de la Martina que hi havia a l'església-. Espero que t'emportis a la tomba la recepta dels tortellini. Vull que sàpigues que sí, que sóc normal, tal i com em vas preguntar. No t'oblidaré mai. No oblidaré aquella cara que vas posar quan vas veure a la teva mare penjada del sostre i tu...

- Prou! -diu el capellà treient-li el micròfon- Torna al teu lloc. Bé, un cop acabada la cerimònia, algú vol dir quelcom sobre la difunta?

- Jo vull dir unes paraules sobre la Martina -diu un noi assegut a l'última fila-.

El noi en qüestió s'apropa al micròfon. ÉS EL MIQUEL! Porta tota l'estona assegut al final per tal que ningú el vegi.

- Martina, què puc dir de tu... Valenta filla de puta se'ns ha anat! Has estat al meu costat en els pitjors moments, no recolzant-me, sinó fent-me putades per tal que empitjori tot. No has sabut estar a l'alçada de ser amiga meva. Per culpa teva em vaig distanciar de tothom. Però, com no sóc una persona gens rencorosa, et desitjo un bon viatge. Ens veiem a l'infern, maleït insecte del dimoni.

- Gràcies, pots tornar a seure -diu el capellà-. Algú vol dir res més?

Podria dir unes paraules, però no sé què puc dir.

- Bé, doncs preguem tots junts un cop més per l'ànima de la nostra companya Martina.

Sortim de l'església. Em trobo a la Berta i la Clara parlant amb el Miquel. Podria anar a parlar amb elles, però passo. La Lubina se m'apropa a parlar.

- Hola Mia.

- Hola Lubina.

- Vull dir-te que durant aquest temps he vist a través de la meva bola màgica que trobaves a faltar a la Martina cada dia. Sé que era una amiga molt especial per a tu, potser a vegades fins i tot més que amiga...

- CALLA! Això no ho diguis pas. Ella i jo només erem amigues. Mai he sentit res per ella.

- A mi no em pots mentir. He fet un pacte amb el dimoni per saber tota la veritat. Ara me n'haig d'anar. Ja parlarem.

Marxa. Paro un taxi i marxo cap a casa. En arribar em trobo les meves germanes petites bessones fent-se les ungles al menjador.

- Hola noies. Us ajudo o podeu soles?

- No necessitem ajuda! -diuen alhora-.

Em tanco a l'habitació i em poso a plorar. No entenc per què ningú em vol. Sóc una desgraciada. Sempre estic trista i deprimida. Sento que la meva vida no té sentit. Però no em puc suicidar. Si em moro la Casa Washington no tindrà una hereva en condicions. Em poso a pintar un mandala que em relaxa molt. Miro el mòbil: tinc un missatge de la Brusca, una amiga de l'institut.

- "Hola Mia. La Pànic m'ha dit que la Martina s'ha mort. Com et trobes?"

- "Hola. Estic bé. Pensava que m'afectaria més la seva mort..."

- "Em tens aquí pel que necessitis."

La Brusca i jo som amigues des que vam fer juntes el batxillerat. I l'altre noia que ha mencionat, la Pànic, va anar amb mi a la primària. Li diem així perquè sempre ens ha fet bastanta por parlar amb ella, no és gaire amable ni agradable al tracte.

M'estiro al llit i em poso a pensar en la vida, en general. Per culpa de la Martina estic sola. Però potser tot no és culpa seva. Hauria d'haver sabut parar a temps el problema de les drogues, tot i que va ser ella qui m'hi va introduïr. Podria no haver perdut totes les meves amistats, si no m'hagués posat sempre del seu costat. Podria haver fet les coses molt millor en comparació a com les he fet. Però ja és tard. Ella és morta. En quin moment es va torçar la meva vida? Quan vaig entrar en aquell grup de desequilibrats mentals? Per què sempre he sigut una infeliç? Totes aquestes preguntes em porten a recordar els meus anys d'adolescència a l'institut, on la vida, tot i ser més fàcil, va ser molt difícil...