Alevosia

Capítol 25 - Converses profundes

Encara queden més de dos anys pel casament del Miquel amb la seva parella. La veritat que estic molt emocionada. Tinc moltes ganes d'assistir-hi i veure a totes les meves amigues juntes de nou. Sento que estic més sentimental que de costum. Sempre havia pensat que el Miquel moriria sol i rodejat de gats. Però no, al final ha sigut el primer en casar-se. En un parell d'hores he quedat amb la Martina per fer les paus del tot, ja que ahir no ens va donar temps de parlar les coses. Quan arribo on hem quedat me la trobo alegre.

- Bon dia Martina! Com es sent de tornar a la vida després de tant de temps a l'infern?

- Mia, només hi he estat cinc dies. No porto tant de temps morta.

- És veritat. En aquests cinc dies han passat moltes coses, pensava que n'eren més.

Decideixo prendre la iniciativa en les disculpes.

- Escolta, sento molt haver acabat així de malament amb tu. Segueixo pensant que ets la responsable de la meva addicció a les drogues, però assumeixo part de la culpa per no saber aturar-ho a temps. Mira, jo t'aprecio molt. Sempre has estat al meu costat en els bons i en els mals moments. I ara que el Miquel ens ha convidat al seu casament entenc moltes coses que abans no entenia. Porto tota la vida pensant que ha sigut una mala persona i que m'ha tractat malament quan simplement volia protegir-me i ajudar-me. A la seva manera, però no m'ha volgut fer mal mai. Sento molt haver-nos deixat de portar amb ell. Sobretot perquè l'últim cop que vam quedar amb ell tu li vas dir que no aconseguiria que ningú l'estimés mai. I mira, ara es casa abans que tu i jo. Hem de passar pàgina i aprendre que la gent s'equivoca, però sempre està a temps de rectificar.

- Mia... És la primera vegada en vint anys que dius quelcom coherent.

- Gràcies?

- Però tens raó. No serveix de res estar enfadats. A part, la Lubina em va dir que el Miquel va venir al meu enterro, cosa que demostra que en el fons m'apreciava. Quan el vegi m'agradaria demanar-li disculpes per totes les vegades que no vaig estar a l'alçada. He sigut una molt mala amiga, i tu igual.

- Perdona, però aquí la que més el vas putejar vas ser tu.

- Sí, ho reconec. Però com a mínim quan m'enviava un missatge li contestava als pocs minuts o hores, no al cap de dues setmanes.

- Que sí, que no ho hem fet bé amb ell i ara ens convida al seu casament. Som unes amigues de merda. Però tot i que no el mereixem sempre ha estat al nostre costat. Me'n alegro de poder tornar a juntar-nos tot el grup en un esdeveniment tan important com aquest.

- Mira, aquella no és la Tamara?

- Oh, no! Marxem, ràpid!

- Per què?

- Ahir vàrem ser parella durant cinc hores i no la vull veure.

- Què? I no m'ho dius fins ara?

- Afanya't i amaga't!

Entrem a un portal per evitar que ens vegi. Quan passa de llarg ens quedem contemplant el seu cul.

- Em sap greu haver-ho deixat tan aviat. Aquell cul és l'únic d'ella que val la pena.

- Llavors per què ho vau deixar?

- Em va fotre les banyes amb l'Ivan.

- L'Ivan? Si és horrible. Sembla que porti una perruca.

- Doncs sí. La Tamara es molt guarra.

Anem caminant i arribem a la porta del Bar Burguer. En aquest local hem passat molts moments tot el grup junts, al igual que en el Cafè Teria. Em poso a plorar una mica perquè estic molt sensible.

- Es pot saber per què plores ara?

- Jo volia ser la primera en casar-se, amb la Clara.

- Mia, supera-ho. Fa sis anys de la vostra relació. No pots culpar-la de tots els teus traumes.

- Perdona, però sí que puc.

- A part, haureu de fer les paus abans del casament. No pot ser que no us parleu en tot el dia. I si no vols portar-te amb ella simplement feu veure que no hi ha cap problema entre vosaltres.

- Sembla fàcil dir-ho. Però aquesta persona m'ha destrossat la vida. Sento que des de llavors no puc confiar en ningú. La Verònica la vaig perdre per subnormal, ho reconec. I a la Meritxell la vaig perdre per ser massa "lesbiana i masculina". Després d'aquests cops assumeixo que no li agrado a la gent, però puc viure rodejada de gats de tots els colors possibles.

- Jo sí que tinc la vida destrossada, que no tinc ni mare, ni germà, ni gos, ni res. Només tinc un pare postís a la presó que quan surti em matarà de la forma més cruel possible. I del meu pare biològic millor no saber-ne res. Alegra't que tens una família que t'estima... O sigui... Que no t'odïa, com a mínim. Ta mare és molt especialeta, però en el fons, molt en el fons, t'estima. I les bessones et tenen com a referent per quan siguin més grans. Sento que el teu gat Cristian estigui mort i no pugui veure a la Mia en la que et convertiràs en un temps. Una Mia que pot amb tot. Una Mia valenta que no li fa por res. Saps que ets forta, però a vegades necessites ajuda. I no passa res per demanar-la. El que no pots fer és passar-te la tarda penjant TikToks de gent depresiva o amenaçant amb tallar-te les venes. Vinga, somriu i endavant amb la vida.

- Martina, sento dir el mateix que m'has dit a mi, però és la primera vegada en molt de temps que em dius quelcom coherent. Però tens raó. Sóc forta. Si he pogut superar les drogues i, sobretot, superar la meva relació amb la Clara, és perquè sóc forta. Res podrà amb mi.

- A veure... Res... Potser una furgoneta blanca amb marroquins que t'ofereixen amanides encara et fa por... Però no passa res. Va, tornem cap a casa.

Caminem pel carrer una tarda d'estiu mentre el sol es pon. Després de tot començo a entendre les coses. Ara sóc més feliç que abans, molt més. Tinc moltes ganes que arribi el dia del casament del Miquel. Tinc ganes que les coses vagin bé per una vegada a la vida.