Tinc Fred

Capítol 1: L'autobús

"Em vull morir", penso mentre l'autobús es dirigeix cap a l'institut. "Sóc gai".

Els carrers desfilen al meu costat. És hivern, i el trajecte sempre és glacial als matins. Encara que porti jaqueta, jo sempre tinc fred.

A la següent parada, en Daniel entra a l'autobús. Em mira, i jo aparto la mirada. Ell també és gai. L'any passat va dir-ho a una amiga seva, i aquesta va escampar el rumor per tota la classe. Ara ningú li parla.

De sobte, em poso nerviós. En Daniel em mira molt, i va avançant cap a mi. Observo que al meu costat hi ha un seient buit. "No, si us plau!", crido cap a dins. No puc permetre que ningú em vegi parlant amb ell. Donaria idees sobre mi, i no em puc defensar. Mai he sortit amb una noia. No puc deixar que es descobreixi el meu secret. No vull acabar com ell.

Els meus temors es confirmen quan en Daniel s'asseu al meu costat. Durant una estona estem en silenci. Tot i així, poc després recordo que d'aquí a poques parades en Troy pujarà a l'autobús. Ell no ens pot veure junts. "M'haig de desfer d'en Daniel abans", penso.

—Ash, què ens toca a primera hora? —pregunta en Daniel.

Vacil·lo un moment, però finalment responc.

—Educació Física.

Estic decidit a evitar-lo, però si fa una pregunta tan simple em sap greu ignorar-lo. Al cap i a la fi, ell és l'únic noi gai que conec.

—Quina merda! A l'hivern sempre tinc fred —diu ell.

—Jo també —responc.

—Em pensava que era l'únic —diu ell, divertit—. Els altres nois mai es queixen de fred, i jo sempre estic tremolant.

Després d'aquest simple intercanvi de paraules, hi ha un llarg silenci. Ens hem quedat mirant. Durant un moment, els seus ulls verds m'acceleren el pols. Estem molt a prop. Fins i tot sembla que ens acostem.

Un sotrac ens separa violentament. Noto la cara calenta. M'he posat vermell. "Merda!". En Daniel em mira amb cara de sorpresa i curiositat.

—Mai he sentit que surtis amb una noia... —em diu.

De sobte, començo a suar. Les mans se'm mouen nerviosament i noto que si dic alguna cosa, la veu em tremolarà. Ho sap. Aquestes dues paraules m'apunyalen per dins. Ho dirà als altres. Què pensaran els pares? I els meus companys? Només em començo a imaginar els resultats i ja se m'accelera la respiració. Ho intento dissimular, però tinc la impressió que sembla que m'estigui ofegant.

—Ei, estàs bé? —em pregunta.

—Calla, marica! —li responc bruscament, i fujo cap a un seient ben lluny d'ell. Gairebé caic mentre camino a passes ràpides per l'autobús.

Quan m'assec, miro al Daniel i veig que li ha afectat el que li he dit. Fa enormes esforços per aguantar les llàgrimes. En veure l'escena, un dolor s'instal·la al meu estómac. Me'n penedeixo enormement del que li he dit. De fet, em sembla que potser jo també ploraré.

A la següent parada, en Troy puja i s'asseu amb mi. Ell és el més proper que tinc a un amic, però ara sento que realment som desconeguts. Em sembla que li faig llàstima. Ell és popular, i en el fons vol que jo també ho sigui. Li deu saber greu deixar-me de banda. De petits érem amics de veritat.

A Educació Física passo fred, però és un dia especialment gelat perquè sento la mirada d'en Daniel clavada a la meva esquena. "S'ha enfadat, i ara ho dirà als altres", m'ataquen les meves paranoies.

A l'hora del pati, en Troy proposa una festa per demà a la nit. Tot el grup d'amics crida d'entusiasme. Jo també, però ho fingeixo. Odio les festes, però em sap greu dir que no al Troy. A més, si em deixa de banda estic perdut. L'única raó per la qual no es fiquen amb mi és que ell és popular.

Finalment les classes acaben. A la parada de l'autobús m'espero amb en Troy, però veig que en Daniel també és allà. Més lluny. La seva mirada em perfora. "Ho sap".

L'autobús arriba, i al cap d'unes parades en Troy marxa. Ara estic sol amb en Daniel. Encara em sap molt greu el que li he dit aquest matí. La culpa m'ha seguit tot el dia, darrere meu, com una ombra negra. No em convé que s'enfadi amb mi, però no vull parlar amb ell. Què li haig de dir si em pregunta si sóc gai? Els dubtes donen voltes dins el meu cap, i llavors m'adono que en Daniel s'apropa a mi.

S'asseu al seient on hi havia el Troy. Abans que comenci, jo dic:

—Em... em sap greu haver... el que he dit aquest matí.

Ell s'està una llarga estona en silenci. Puc apreciar que la seva expressió ja no té odi ni tristesa. "Ho sap, i ara t'ho preguntarà", una veu m'avisa dins meu. "No!"

—Ets gai, oi?

Aquestes paraules em deixen glaçat. No sé què dir. Tinc un veritable nus a la gola. Segueixo pensant, però no reacciono. Estic en xoc. En Daniel em mira, esperant una resposta. Dec estar blanc, perquè m'estic començant a marejar.

—Ei, tio, ets gai o no?

—Eh, no!? —responc, intentant que soni com si fos obvi, però sona desesperat i fals. En Daniel no s'ho creu, i als seus ulls hi ha un reflex de decepció. Apropant-se, em diu.

—No passa res. No diré el teu secret. Tan de bo hagués pogut guardar el meu.

—Que et dic que no sóc gai! —crido, histèric.

Unes àvies s'han girat i em miren amb cara de desconcert total.

—Déu meu la joventut d'avui en dia —sento que una comenta mentre les altres assenteixen.

La reacció d'en Daniel treu tota la tensió del moment. Està rient. Sento com si acabés de salvar la vida.

—Has vist la cara que han posat? Estaven flipant!

Aquest últim comentari i el seu riure fan que acabi rient jo també. Durant una llarga estona, no podem parar les rialles, i les àvies ens miren encara més confoses. Devem semblar uns bojos. Al final, en Daniel em pregunta:

—Però ets gai o no?

Ja no m'atreveixo a mentir, però tampoc a dir la veritat, així que em quedo en silenci i reso perquè la meva expressió doni una resposta més o menys clara. Durant uns moments que semblen eterns, em plantejo si el que estic fent és encertat. "I si ho diu als altres?". Em consolo dient que és massa tard, que ja ho sabia de totes maneres.

—Veus! Ho sabia! —diu ell, orgullós.

—No ho diguis tan alt. —contesto, irritat.

—Perdó.

Ara hi ha un silenci. Ens contemplem, i jo recordo que ell no té amics. "A banda de mi?", em pregunto.

—Daniel, em sap greu, però no vull que em vegin parlant amb tu. No és perquè em caiguis malament. Ja saps què pensaran —la seva cara s'enfosqueix, i el somriure d'abans s'esvaeix ràpidament.

—No vol dir que no vulgui parlar amb tu, però... tu saps millor que ningú què passarà si ho descobreixen.

Ara ja ningú riu. No s'ho ha pres malament. Ho entén. Això és el pitjor. Ho entén. Durant un segon, recordo la imatge d'ell aguantant les llàgrimes, i la sensació que jo també ploraria.

—Però podem seguir parlant. Si em dónes el teu número ens podem enviar missatges. Així ningú ho sabrà —afegeixo, intentant que s'animi.

La seva cara s'il·lumina, i assenteix. També somriu, i els seus ulls brillen. Recordo com se m'ha accelerat el cor aquest matí. "No et pots permetre una cosa així", una veu dins meu em talla.

Quan ja m'ha donat el telèfon, veig que m'acabo de passar la meva parada. Hauré de caminar una mica, però realment m'és igual. Ràpidament ho explico al Daniel i ell s'adona que també s'ha passat la seva.

Quan som a baix, caminem un tros junts, en silenci. Finalment ens diem adéu, i cadascú avança cap a una direcció. Mentrestant, un pensament es clava al meu cap.

Ell s'ha passat la seva parada, però de molt. Ara li toca caminar una bona estona. El que més em persegueix d'això és que crec que se n'ha adonat. Ha decidit seguir parlant amb mi enlloc de baixar a la seva parada.

Aquest descobriment em fa somriure, encara que sigui només un moment.