Tinc Fred

Capítol 7: Les entranyes

Contemplo els meus companys mentre deixo anar la mà de l'Ash. Ens han tornat a cridar. Per què estic amb ell? Realment val la pena? De moment ja he acabat amb un braç trencat.

La Paula ens ha defensat, però.

—Vaig a seure amb vosaltres, d'acord? Vine tu també, Daniel —ens diu ella.

Encara que tenim els llocs assignats, hi ha molta gent que no en fa cas. De totes maneres cap de nosaltres vol estar a prop del Troy. Finalment arriba el professor de matemàtiques i obre la classe.

—Una cosa, acaben de cridar a l'Ash i al Daniel —es queixa la Paula.

—Parleu-ho amb la vostra tutora —contesta ell.

La Paula ens mira amb cara de fàstic, i fa un gest de resignació. A continuació ens asseiem els tres junts. L'Ash està content d'estar al meu costat, però jo no tant. Ara ens miren encara més.

La resta del dia transcorre amb normalitat. A l'hora de dinar tornem a quedar-nos sols en un racó. La Paula va a menjar a casa. Veig a la Sara i a la Júlia que ens miren. Sembla que parlen de nosatres.

A la tarda agafem l'autobús de tornada a casa meva. El Troy s'ha quedat amb el Pol i els seus amics a la porta de l'institut, i per tant, no està aquí.

Quan arribem a casa meva, berenem i la meva mare ens porta en cotxe fins a la comissaria. Durant el trajecte, l'Ash comenta amoïnat:

—Sabeu que el pare del Troy és policia? Crec que treballa a la comissaria d'aquest districte.

La meva mare sembla preocupada. Jo em resigno. Ja sabia que mai ens farien cas. Les meves ferides no es curaran bé, i tindré les cicatrius per sempre més. "Ash, tu tens una part de la culpa."

Arribem a la comissaria, i la meva mare demana presentar una denúncia. L'Ash em diu:

—Merda. Aquell d'allà és el pare del Troy.

Per sort ens atén un altre home. Es diu Francesc. Té uns cincuanta anys i sembla cansat. La meva mare li entrega el text que vam redactar i prossegueix a explicar-ho tot. També proporciona al Francesc les fotografies que em va fer a l'hospital. Gairebé no són necessàries. Les meves ferides encara són visibles.

Arriba el moment que parlen de quan em van pegar. "Estava sol, perquè l'Ash em va abandonar."

Una estona després, quan passen al tema de l'agressor, l'expressió del Francesc canvia i mira un parell de cops al pare del Troy. Ell també té la mirada fixa en nosaltres. Finalment el Francesc ens diu:

—L'informe de la denúncia es passarà al fiscal, i aquest determinarà si hi ha prou evidència per fer una demanda. Els avisarem al número de telèfon que m'ha donat.

—Gràcies per la seva atenció —diu la meva mare.

Quan sortim de la comissaria ja és fosc. L'Ash m'agafa de la mà, i em mira preocupat. Quan es cuida de mi em vénen ganes d'abraçar-lo. "Per què no em puc sentir així sempre?"

El vespre passa ràpidament, i l'Ash i jo ens estirem al llit. Em pregunta:

—Estàs bé?

—Sí —menteixo.

Ell s'adorm una estona després. Jo no. Fa unes quantes nits que dormo molt poc. Quan aconsegueixo tancar els ulls, els malsons sempre m'ataquen.

Ash, per què em vas abandonar? Jo t'estimo, però vas fugir quan més et necessitava. Vas ser tu qui va ferir-me. Em va fer més mal que tu em deixessis que tots els cops que em dan donar. Ash, realment tenim futur tu i jo junts?

Com puc ser tant imbècil? Com em puc enamorar de la persona que em va abandonar?

Ash, ningú vol que estiguem junts. Som mariques, recordes? Ens tornaran a fer mal si estem junts.

Només la meva mare vol que estigui amb tu, però perquè ella ha estat sola tota la vida. No som més que el que ella mai va tenir, un amor d'adolescència.

Què haig de fer? Estic partit en dos. Un costat de mi t'odia, mentre que l'altre t'estima. 

Per què no t'estimo tant com tu em vols a mi? M'agradaria estimar-te més, però no sé si podré. Tens la cara bonica, i m'agrada quan em fas petons. Però això és tot.

Mentrestant l'Ash dorm al meu costat. A vegades voldria que marxés a casa seva. No cal que estiguem tot el dia junts.

Els cotxes que passen pel carrer projecten llums que desfilen a la paret davant dels meus ulls. Sento la respiració de l'Ash al meu costat. Com hem acabat així? Fa una setmana érem desconeguts que ens veiem cada dia a l'autobús.

El nostre primer petó no va ser amor. Va ser desesperació. Potser també ho han estat tots els altres. Realment ens estimem, o és que simplement no podem restistir la solitud?

— — — —

—Em promets que serem amics per sempre?

—T'ho prometo.

Aquestes paraules ressonaven dins el meu cap mentre intentava triar quina navalla seria la que obriria el coll del Daniel. Només d'imaginar-me la seva sang calenta regalimant i mullant-me les mans ja somric. Jo t'alliberaré, Ash. M'és igual si m'haig d'embrutar les mans de sang. Algú t'ha de salvar del Daniel.

Ho haig de fer sense que m'agafin. Ho haig de pensar bé. Ha de semblar un accident, o un suïcidi. No em descobriran. 

Haig de canviar la meva estratègia. Desfogar-me no em serivrà de res. Ho haig de calcular tot molt millor. Els haig d'enganxar quan menys s'ho esperin.

Maleïda Paula. Ni tan sols m'agradava realment. Jo mataré al Daniel. Ell t'ha portat pel mal camí, i eres l'únic amic de veritat que he tingut mai. Tu també et mereixes un càstig, Ash, però només per fer-te escarmentar. Potser matar-lo a ell ja és suficient.

Abans faré patir al Daniel. S'ho mereix. És la pitjor persona que conec. A banda de mi, potser. Però algú ha de fer la feina bruta. El món no pot millorar sense una mica de sang i fetge.