Tinc Fred

Capítol 2: La festa

Encara no he fet els deures. És estrany en mi, perquè sóc prou aplicat. Els pares m'han ensenyat a ser així, encara que sàpiga que els companys em rebutgen per això.

La raó de no haver-los fet són els missatges d'en Daniel. Resulta que tenim més en comú del que em pensava. A ell també li agrada molt llegir i mirar pel·lícules. Finalment em prometo deixar la conversa i començar la feina quan sento que la mare em crida per anar a sopar.

Abans de començar, beneïm la taula. Jo també, encara que realment no cregui en Déu. No vull que s'enfadin els pares.

Per la televisió anuncien que el matrimoni homosexual s'ha aprovat en un altre país. Noto que les mans em tremolen, així que les amago. Sempre que es toca el tema davant dels pares ho passo molt malament. I si ho descobreixen?

Abans que acabi la notícia, el pare ja ha canviat de canal. Immediatament els dos s'han santificat, i jo també ho he fet, encara que més tard que ells. De sobte ja no tinc gana.

Per no cridar l'atenció, a grans esforços m'acabo la sopa i menjo un sol tros de carn. He menjat massa ràpid, i sense ganes. Ara vull vomitar. Em sento molt millor quan estic sol a l'habitació, sense la mirada jutjant dels pares clavada en mi, impedint la meva digestió. Ara estic decidit a fer els deures, encara que quan me n'adono ja els he acabat.

Reviso el mòbil, i veig que a banda dels missatges del Daniel, el Troy em pregunta si aniré a la festa. Contesto que ara li dic. Ho haig de consultar als pares abans. Ja a la sala, dic als pares:

—Demà hi ha una festa. Us sembla bé que hi vagi?

—Sí, fill, a veure si fas més amics.

"Ets molt desagradable mama", penso.

—Però sobretot torna abans de la una i no beguis alcohol. Encara que tots els teus amics ho facin, en aquesta casa som purs i no cometem actes així. Si m'arriba paraula que m'has desobeït... —El meu pare no acaba la frase.

—Sí, ja em coneixeu. I a més, la discoteca està a tres carrers de casa nostra. A l'altra banda del parc. És impossible que arribi tard —responc.

Els pares somriuen i semblen orgullosos de mi. Me'n torno a l'habitació i envio la resposta al Troy. Després segueixo parlant amb en Daniel. Es fa tard, i sento que els pares marxen cap a la seva habitació. Ràpidament em poso el pijama i tanco el llum, però deixo el mòbil al meu costat.

—Aniràs a la festa de demà? —em pregunta en Daniel.

—Sí, no tinc més remei.

Com a resposta m'envia una emoticona trista. No sé si riure o plorar. Potser les dues coses a la vegada.

Al cap d'una estona, en Daniel diu que ell va a dormir. Llavors sento a la mare que xiuxiueja:

—És estrany que l'Ash no surti amb cap noia. Tot els seus amics ja tenen xicota. Sempre ha estat tímid. Thomas, em preocupa que...

En sentir això, el meu pare s'enfada, i pujant el to de veu però encara xiuxiuejant diu:

—No sé que collons insinues tu! Jo no he criat a cap marica! L'Ash tindrà xicota aviat. Més li val, o li buscaré jo. Li ha de passar aquesta tonteria.

En sentir això, un calfred em recorre l'esquena. Quan me n'adono, les llàgrimes em baixen per les galtes, i la desesperació s'instal·la al meu estómac. "Ho sospiten".

Com és possible? M'han vist tornant a casa amb en Daniel? Han vist els missatges? O simplement es nota molt? Com pot ser?! No els hi he donat cap motiu per creure això, i tot i així els sento insinuar a les meves esquenes! Què he fet per merèixer això? Per què?

Llavors, me n'adono. Ja no ploro. Ara tremolo. Estic suant i sembla que tingui febre. M'amago sota les mantes, però amagar-se no servirà de res. En algun moment, tard o d'hora, m'ho preguntaran, i jo no sabré què respondre.

Haig de fer alguna cosa abans. Els haig de demostrar que m'agraden les noies, i no n'hi ha suficient amb les paraules. No volia recórrer a això, però hauré de buscar xicota. Demà a la festa. Em fa molt fàstic només de pensar-ho, però serà pitjor que m'ho preguntin.

En tota la nit no puc dormir. Cap a les sis aconsegueixo tancar els ulls, però immediatament sento veus que criden: "Marica! Marica!".

Em llevo i fujo ràpidament de casa, evitant qualsevol conversa amb els pares. Quan sóc a l'autobús, tinc més fred que mai. Avui no hi ha ningú. Ni en Daniel ni en Troy pugen. Amb les presses he agafat l'autobús d'abans. Arribo a la conclusió de que estic completament sol. Moriré així, sol.

Arribo a l'institut. Estic absolutament destrossat. Fins i tot m'adormo a classe, i em fan fora. Mai m'havia passat. A l'hora del pati, en Daniel em dirigeix una mirada preocupada, però no ens acostem. No podem parlar. Almenys aquí no.

Quan s'acaba l'institut, la colla d'amics marxem junts a passar l'estona fins que obrin la discoteca. En Troy em comenta:

—No cal que vinguis si no et trobes bé.

És l'únic que es preocupa per mi. Ni que sigui una mica. Un residu de la nostra amistat de petits.

—És justament per això que vull anar a la festa, per lligar i passar-m'ho bé —"Mentida", penso.

Ell s'ho creu. Somriu tímidament. Pensa que finalment vull encaixar en el grup. Em fa llàstima. Mai encaixaré.

Mentrestant, jo vaig estudiant amb quina noia em faria menys fàstic fer-me un petó. És inútil. Em fa el mateix fàstic amb totes, i això només pensant-ho. Ni m'imagino com serà a la realitat.

Finalment, després del que sembla un segle, la discoteca obre i tothom entra. Jo em quedo arraconat, esperant que ningú es fixi en mi. Veig altres parelles que es morregen. Per què no puc ser així? Al cap d'una llarga estona, una noia clarament borratxa se m'acosta:

—Hola! Ets bastant guapo. Vols liar-te? —em proposa, i després riu.

Per la música ha de cridar molt, i tot i així l'entenc amb dificultats. "No cal que busquis xicota", em dic. És ara o mai.

Hi ha alguns amics meus al voltant, interessats en la situació. Si em morrejo amb ella ja està. Només serà un moment i ja em podré defensar davant de tothom. Si fins i tot és guapa. Segur que els altres nois voldrien fer-se petons amb ella. Però em segueix semblant extremadament desagradable i aterrador.

Dec estar molta estona pensant, així que ella ho interpreta com un sí i s'apropa cap a mi. M'agafa amb els braços i s'acosta. Tot sembla anar més lentament. Noto que el cor em batega, però no d'amor, sinó de por. Ja gairebé ens toquem. "Realment n'ets capaç?", em pregunto.

Només es frega un moment amb la meva galta, perquè he sortit corrents. En el caos i en la foscor m'escapo cap als lavabos, i m'hi tanco a dins.

Llavors ploro, discretament, en silenci. Una llàgrima em cau en aquests lavabos bruts i plens de pintades. Fins i tot n'hi ha una que diu: "Marica".

Ara què faig? Acabo de descobrir que sóc incapaç de fer-me petons amb una noia. Mai em podré defensar. Una solució aterradora es clava al meu cap.

"Només com a últim recurs", em prometo.

El mòbil em vibra. És un missatge del Daniel. Almenys una alegria després de tot això. Diu que està al parc del costat de la discoteca. Que vol parlar amb mi, i que li sap greu deixar-me aquí dins. Miro al voltant i té raó. Estic tancat en un dels lavabos més bruts que he vist mai.

Em proposa que surti ara que tothom està borratxo. Ningú se n'adonarà. No m'ho penso dues vegades. Surto disparat del lavabo amb la caputxa de la dessuadora posada, perquè no em reconeguin. A fora fa fred, però hi estic acostumat. A dins de la discoteca, hi havia una calor humana que em regirava l'estómac.

Em dirigeixo a passes ràpides cap al parc, i veig al Daniel sota un feix de llum d'un fanal. Ell també ve cap a mi. Al final, acabo corrents cap a ell. Quan finalment ens trobem, l'abraço. I entre els seus braços, tanco els ulls. Només un instant, estic en pau.