Tinc Fred

Capítol 5: A la seva habitació

—Ash —l'Adela em desperta—. Ja és de dia.

Obro els ulls lentament. Les parpelles em pesen. Observo que m'he adormit a la cadira. El Daniel ja està despert. Efectivament, com ha dit l'Adela, el matí ha arribat.

Avui és dissabte. De moment tenim dos dies lliures. No sé què farem dilluns. Com podem tornar a l'institut després del que ha passat? Ho hauríem de dir a la policia?

—Ash —sento que em diu el Daniel. M'està mirant amb els seus ulls verds.

—Vols quedar-te uns dies a casa meva? Mentre dormies la meva mare i jo ho hem parlat.

—M'encantaria. Gràcies, als dos. Sincerament, no crec que vulgui tornar mai més a casa meva. Els meus pares...

—No et preocupis —em talla l'Adela—. Et pots quedar amb nosaltres tot el temps que ho necessitis.

Somric. "Puc estar amb el Daniel. Què més vull?"

Jo i l'Adela ajudem al Daniel a caminar. Les ferides de les cames encara li fan mal. L'Adela ens porta en cotxe fins a casa seva, i em fixo en els vidres entelats, i en les gotes d'aigua que s'hi han enganxat. En Daniel i jo ens mirem. Fa cara de cansat, però quan em veu somriu.

—Dilluns aniré a posar una denúncia a comissaria —diu l'Adela—. Això que us han fet és una bestialitat.

Les seves paraules m'impacten. Almenys hi ha algú que es preocupa per nosaltres.

Finalment arribem a casa del Daniel. És un edifici gris i amb detalls blaus. L'interior és una mica fosc, però potser és pel dia ennuvolat que fa. "Tan de bo surti el Sol, ni que sigui un moment." 

A casa del Daniel hi ha la calefacció posada. S'està molt bé. No fa gens de fred.

—Ara descanseu. Ja parlarem demà de la denúncia —ens diu l'Adela.

"Per què no pot ser la meva mare?", em pregunto.

L'habitació del Daniel és prou gran, i té uns quants pòsters penjats a les parets. Li agrada molt el cinema. Observo un gat dormint a sobre d'una cadira. 

—És el Freddie —m'explica el Daniel.

Tot seguit ens asseiem al seu llit, encara que l'haig d'ajudar una mica. Després ens quedem una estona en silenci. Sento les gotes d'aigua que cauen als vidres. Torna a ploure.

—Ash, si fugís ara mateix, vindires amb mi?

—On vols anar? Aquí tens una casa.

—Però què passarà dilluns? Com hem de tornar a l'institut?

—No ho sé... Poster amb la denúncia...

—No ens faran cas! Com les infermeres! —la seva veu es trenca—. Ash, si tornem ens faran més mal.

"Què puc fer? Què haig de fer perquè es calmi?"

—Daniel... 

M'acosto i li faig un petó. Després ell me'n fa un altre a mi. Ens quedem abraçats una estona, encara que ell només em pot agafar amb un braç.

Després de dinar, para de ploure però el cel segueix ennuvolat. Passem la tarda al menjador, mirant una pel·lícula que fan a la televisió. És d'amor. Els dos protagonistes fugen cap al bosc perquè les seves famílies no volen que es casin. Al final els troben i la noia es mor. Després el noi se suïcida.

Només és una pel·lícula, però em recorda molt al Daniel i a mi. M'intento distreure amb un llibre que hi ha per allà. Arriba la nit i el Daniel se'n va a dormir. L'Adela ha portat un altre llit a la seva habitació. Diu que si estic amb ell estarà més tranquil. Tot i així, jo de moment no tinc son.

Em quedo al menjador amb l'Adela. Ella està llegint. Li pregunto:

—Per què m'ajudes tant?

—Perquè sóc com tu —fa una pausa—. Sóc lesbiana. 

 Ella ha deixat de llegir. 

—Malgrat tot, em vaig voler casar. Va ser una mala decisió. Al principi l'engany va funcionar, i amb el Daniel vaig tenir algú que ocupés els meus pensaments. Però no era feliç del tot.

És una mica incòmode per mi que em parli amb tanta confiança, però intento que no es noti.

—Imagina't la sorpresa del meu marit quan em va veure amb una altra noia. Ens vam divorciar la setmana següent i no ens hem vist mai més —el seu to és molt més seriós.

—Vaig arruïnar la vida al meu marit, i també a mi mateixa. La família que havíem format va trencar-se. Hauria d'haver estat més valenta.

Se la veu dolguda. Aparto la mirada, però ella continua:

—L'època en què vaig viure no és excusa. El barri on vaig nèixer tampoc. No és just mentir d'aquesta manera a una persona. Una cosa així no s'ha d'amagar.

"Però si no ho amages et rebutgen", penso.

—Així que quan us veig, acceptant-vos tal i com sou, veig esperança, i la vull protegir.

Ara té els ulls clavats en mi, i em recorda la mirada d'una mare.

—Ash, encara que no t'ho sembli, ets més fort del que creus. La societat no és ningú contra vosaltres dos. Sou el Daniel i tu qui teniu l'última paraula.

No sé com respondre.

—Però...

—Ash, de veritat, no t'estic enganyant. Si tu i el Daniel voleu estar junts, ningú té dret a dir-vos res.

—I si Déu existeix? Ell em jutjarà...

—El que creus i el que no creus ho has de decidir tu, però no pot ser que et quedis sense vida per por a la mort. 

 Em quedo en silenci.

—No pateixis. Necessites temps per ajustar-te a tot. Vés a descansar que demà ja parlarem.

—Gràcies —dic a l'Adela.

Camino en silenci fins a l'habitació del Daniel. Sento la seva respiració. Està dormint profundament. No puc evitar somriure una mica quan el veig.

Estirat al llit, recordo que vaig estar a punt de matar-me. Tampoc hagués anat al cel així. Potser l'Adela té raó.

Finalment m'adormo, però al cap d'una estona em desperta un crit horripilant del Daniel.

—Pareu! Si us plau!

M'aixeco ràpidament i vaig al seu costat.

—Daniel...

Quan aixeca el rostre, veig que està blanc i que té les galtes plenes de llàgrimes. Sense dubtar-ho, em poso al llit amb ell i l'abraço. Amb la veu fràgil, em xiuxiueja:

—Ash... Em promets que mai més ens tornaran a pegar?

—T'ho prometo. Cap dels dos deixarem que ens tornin a fer mal.

En realitat jo també tinc por, però haig de ser fort per al Daniel. Ell també ho està sent per mi.

Ens adormim l'un recolzat a l'altre, agafats de la mà, i vigilant de no fer-nos mal. Les nostres ferides han començat a guarir-se, però si les apretem encara ens surt sang.