Tinc Fred

Capítol 13: Sospites

Fa uns dies que he notat que el comportament del Troy és molt estrany. Ni l'Ash ni el Daniel semblen adonar-se'n. Potser jo ho percebo millor perquè vaig sortir amb ell un temps. Tinc la sensació que està mentint.

Ja em va sorprendre que de sobte es disculpés, i últimament està marejant als meus amics amb "compensacions". Crec que vol alguna cosa més del que diu.

Potser el que més em preocupa és quan els va salvar dels atacants. És massa convenient que la persona que més odiaven de sobte aparegui per salvar-los. Si es pensa fredament, seria una manera molt astuta de poder demanar el seu perdó.

Fa uns dies que aquests dubtes no em deixen tranquil·la. A més que la relació amb el Troy no va ser del tot normal. Sempre que em deia "T'estimo" em preguntava si era veritat. Així que he decidit quedar amb el Pol, que el coneix millor.

Entro al centre comercial que hi ha a prop de casa meva. Ell m'ha dit que m'està esperant al costat de les escales que pugen al segon pis. Afortunadament, el trobo sense haver de buscar gaire estona.

M'assec al seu costat i el saludo. Ell m'observa amb una expressió divertida. "El Joel també em mirava així a vegades..."

"No hauria de pensar en això. Ja fa tres mesos."

Em concentro en el que haig de preguntar al Pol. Estem una estona sense dir res important, i finalment decideixo començar:

—Tu coneixes bé al Troy, oi?

—Sí, més o menys. Hem estat junts des de primària.

"Anaven a aquella escola religiosa" recordo. "No m'hi haugués agradat anar. Diuen que són molt estrictes, i jo..."

El Pol em mira em curiositat, i em pregunta:

—Per què ho dius? Vols saber alguna cosa per fer-li mal? Encara estàs enfadada amb ell?

—No assumeixis més del compte, Pol —li contesto, una mica irritada.

Ell mai m'ha acabat de caure bé. En el fons no és mala persona, però és insoportable. Que em recordi al Joel a vegades no vol dir res.

—Saps que a primària el Troy no tenia gaires amics? Estava tot el dia amb l'Ash. Ara li deu fer vergonya recordar això.

"Què? Això sí que és una sorpresa."

El Troy sempre ha estat un misteri per mi. Si vaig sortir amb ell va ser per oblidar-me del Joel. Em va fer molt mal deixant-me després de gairebé dos anys. El Joel sí que és imbècil.

"Para ja, tonta. No has de pensar en ell cada cinc minuts."

M'obligo a centrar-me en la conversa, i decideixo passar a la part més important.

—Una cosa Pol, el dimecres passat vas quedar amb el Troy?

—Un moment... Crec que no. No, no vam quedar. Segur.

—I va quedar amb els seus amics?

—No ho sé, si vols ho pregunto.

—Ho agrairia molt.

—Perquè vols saber tot això?

Suspiro i el miro directament als ulls. La seva expressió burleta s'esvaeix per un moment, i treu el mòbil per enviar missatges. Al cap d'una estona, quan ja li ha respost tothom, em contesta:

—Diuen que no. Ningú que conegui va quedar amb ell el dimecres.

"Llavors com va sentir als tres atacants parlant?"

—Heu anat mai a un parc que hi ha al costat d'un edifici abandonat? —pregunto.

—Quines preguntes més rares que fas, tia. No.

"És pitjor del que em pensava."

—Moltes gràcies, Pol. Jo ja m'en vaig.

—De res, però fas mala cara. És tan greu el que he dit?

—No, tranquil —li contesto, somriuent—. Adéu.

Mentre camino cap a casa no puc parar de pensar. "Això ho haig de dir a l'Ash i al Daniel. No han de parlar més amb el Troy. Potser fins i tot potser ho hauria de dir a la policia."

Truco a l'Ash, per poder quedar amb ells demà i explica'ls-hi el que acabo de descobrir. Al cap d'uns segons, ell contesta, i començo:

—Ash, hem de quedar. Us haig de dir a tu i al Daniel una cosa important.

—Paula, ara no...

—De veritat. És serio.

—Diga'm-ho en un altre moment! —fa, i em penja.

"Collons! Què li passa?"

El torno a trucar, però no em contesta. Després intento parlar amb el Daniel, però ell tampoc m'agafa la trucada. Em vénen ganes de llençar el mòbil al terra, però no ho faig.

"Què els hi passa a aquests dos? És que s'han barallat?"

Finalment els envio un missatge demanant de quedar d'aquí poc.

— — — —

L'habitació està il·luminada només per la llum de la llanterna de l'Alan. O almenys és així com m'ha dit que es diu. L'ha deixat a sobre de la taula de fusta gastada, de manera que enlluerna la paret bruta que hi ha al seu darrere, i ell queda a contrallum totalment a les fosques, convertint la jaqueta marró en negre absolut. Només puc intuir les seves faccions gràcies a lleus reflexes, mentre la seva mà descansa a sobre de la taula, al costat de la pistola.

—He seguit als dos mariques i resulta que han discutit.

Somric quan ho sento. Sabia que el Daniel no estava del tot còmode amb la relació, especialment després dels atacs.

—Quan els podré matar? És el que em vas prometre —continua.

—De moment vull veure com actuen els dies següents. Potser ni tan sols cal matar a ningú. Si amb el que vaig dir ja han discutit...

Ell fa un pas endavant, quedant completament a les fosques.

—Em vas dir que els podria matar. És que ja no serà així?

Les mans em tremolen, i sento el cor bategar. Aquest home em glaça la sang. Si volgués em podria matar ara mateix. Té la pistola que vaig agafar de la comissaria a un metre.

—Ara no et pots acobardar —diu, i estira el braç per agafar l'arma.

Se la queda a les mans tapades amb guants, donant-li voltes i observant-la. Noto com el cor em batega, i una gota de suor em recorre tota la cara, fins que arriba a la barbeta i cau. Amb la veu que em tremola, li dic:

—Si cal... el podràs matar, però... és molt complicat. Si surt malament...

—Els mataré als dos. No es convertiran en degenerats. No ho permetré.

Tot seguit torna a deixar la pistola a la taula, i agafa la llanterna. M'enfoca a mi, i a continuació dirigeix el feix de llum cap un dels passadissos. Està ple de pintades, cadascuna més plena d'odi que l'anterior. Totes insulten als gais, i els maleeixen per haver nascut.

—Veus tota la gent que els odia? Els del bar que baixen aquí sempre n'afegeixen una de nova.

Llavors s'enfoca a ell mateix, i revela uns ulls caiguts i quiets, però atents i fixes, d'un blau gairebé grisós. Sense mostrar cap expressió, em diu:

—Estarem fent un favor al món.