Tinc Fred

Capítol 3: El terrat

Mentre ens abracem, no calen paraules. Ho entén tot. Entre els seus braços s'està còmode i no fa fred.

Ara me n'adono. Estem més a prop que mai. Ens observem, i recordo la mirada que em va fer a l'autobús. La d'ara és idèntica. Als seus ulls verds hi ha la mateixa expressió.

De sobte, ell m'agafa més fort. Ens estem acostant. El meu cos no sap com reaccionar. Em sembla que m'explotarà el pit. Ell comença a tancar els ulls. Noto escalfor a prop dels llavis. Per un instant molt breu, em sembla que ens toquem. Llavors, un crit ens separa amb agressivitat:

—Mariques!

Un grup de nois s'apropa cap a nosaltres. La meva ànima es trenca quan veig que en Troy va al davant. Quan ja són més a prop, el meu amic crida:

—Has convertit a l'Ash en marica, com tu! Tan de bo fossis mort! —es dirigeix al Daniel, però a mi em fa el mateix mal, o potser una mica més.

Ara sí que ho saben. Ara saben que sóc gai. M'han vist fugint del petó d'una noia, i fent-me'n un amb un noi. No hi ha marxa enrere. És el pitjor moment de la meva vida. La solució d'abans em retorna al cap.

Els altres nois van cridant:

—Mariques!

—Foteu fàstic!

—Els hi hem de donar una lliçó!

El Daniel i jo correm. Només se sent la nostra respiració dificultosa i fatigada i les passes dels altres nois que ens persegueixen. De tant en tant un crit d'odi. "Mariques".

Al cap d'una estona ens atrapen. Fan un cercle al voltant nostre i dos nois ens subjecten a cadascun. Hi ha molta gent. De fet, hi ha persones que surten de la discoteca i s'afegeixen el grup. Veig la noia d'abans. Em mira amb cara de decepció i odi. Deu pensar: "Llàstima, era guapo".

En Troy apareix i crida al Daniel:

—Us castigarem als dos, però a tu encara més! Mariques! Anireu a l'infern!

En Daniel ha girat el cap. Mira el terra. Veig que li cauen llàgrimes. A mi també. Llavors, en Troy li clava un cop de puny.

En Daniel cau al terra. Els altres nois em comencen a apallissar a mi també. Els cops són com punyalades. Ens estan degollant. Però això no és el que em fa més mal. Entre les cames i els braços dels altres adolescents, veig la cara d'en Daniel. És l'expressió de voler morir-se.

Segurament pensa que el que està passant és culpa seva. El miro. Sembla que estigui plorant sang. Li han donat tants cops que li surt sang del front, i regalima fins als ulls creant aquesta il·lusió. Llavors, en Troy li dona un cop amb una ampolla de vidre, que es trenca al cap del Daniel, i ell queda inconscient. O potser l'acaben de matar.

Després d'això, tothom crida i se l'emporten. En la confusió fujo, sagnant i adolorit en la foscor. "L'has abandonat. Mereixes morir", em dic. Torno a tenir fred.

Llavors recordo que estic molt a prop de casa. A tres carrers. No puc anar a urgències perquè parlaran amb els meus pares.

És molt tard. Ells ja deuen estar dormint. Em miro al vidre d'un cotxe, i veig que només tinc una petita ferida sota el cabell i em surt sang del nas. M'ho puc curar fàcilment a casa. També tinc un blau a la cara, però em puc inventar qualsevol cosa. Els que tingui pel cos no els veuran. És hivern i vaig amb màniga llarga. Encara és possible que no ho descobreixin.

Animat per l'esperança, arribo fins a casa. Al final resulta que no puc caminar tan bé com em pensava. És igual. Ja em passarà. Llavors recordo al Daniel. "Està mort per culpa teva", em torturo internament. Al mirall de l'ascensor em veig la cara. Semblo mort jo també.