Tinc Fred

Capítol 10: La meva habitació

Avui és Nadal. Ja fa dos dies que ens van atacar. Aparentment, els tres atacants van escapar-se, i la policia no els ha pogut trobar. El fet que no els vam poder veure la cara tampoc ajuda.

Ara mateix estic assegut al sofà de casa del Daniel, amb ell al meu costat. Estem l'un recolzat a l'altre, en silenci. Els seus cabells em fan pessigolles a la galta, perquè el seu cap descansa sobre la meva espatlla. Té un braç embenat, i també un dit.

"És trist que passi el Nadal lluny de la meva família. Aquesta festivitat és un dels pocs records feliços que tinc de la meva infància. Per un dia, els pares fingien estar contents, i em donaven regals. En el fons m'estimaven, llavors, almenys una mica."

—No us sembla una coincidència massa gran que el Troy us vingués a salvar? Aquest noi us va clavar una pallissa fa tres setmanes —comenta l'Adela.

—Mama, si us plau, és Nadal.

—Tinc dret a estar preocupada. No us apropeu a ell, d'acord?

—Com tu diguis.

Després de dinar veiem una pel·lícula, i llavors em sona el meu mòbil. És el meu pare. "Contesto?" L'Adela i el Daniel em miren, preocupats. M'aixeco i vaig a l'habitació. Decideixo contestar.

—Hola fill. Sé que ara mateix ens deus odiar, i tens dret a sentir-te així. Només vull dir-te que a casa t'esperem.

—Papa, què ha passat?

—Res. No vols estar amb la teva família el dia de Nadal?

Penjo. No penso passar el que queda d'avui amb dues persones que no es preocupen per mi.

L'Adela entra per la porta.

—Qui era?

—El meu pare.

Fa cara de sorpresa.

—Puc saber què volia?

—Sí... M'ha dit que si vull puc anar a casa seva, però jo no...

—Ash —l'Adela em mira seriosament—. Vés a casa teva. Encara que sigui només avui. Demà pots tornar aquí si vols. No pots estar així amb els teus pares per sempre.

—Però què passa si ells...

—Ves-hi. T'ho dic de debò. Ja saps que jo vull el millor per tu.

A continuació torna al menjador. "Hi haig d'anar?" El Daniel apareix per la porta.

—No et posis pesat tu també —dic.

—No venia a dir res —contesta, i s'acosta a mi.

S'esforça per agafar-me la mà, perquè té un dit embenat, i em mira.

—Facis el que facis et recolzaré, però crec que la meva mare té raó. Ash, no passarà res.

Llavors em fa un petó, i l'abraço, perquè a ell li costa abraçar-me. Prossegueixo a donar les gràcies a l'Adela per deixar-me quedar a casa seva, i dic adéu al Daniel.

—Ens veiem demà —prometo.

Camino una estona per arribar a casa meva. Ha sortit el sol, però haig d'anar abrigat de totes maneres. Estem a ple hivern, i fa uns dies fins i tot va nevar. Recordo l'última vegada que vaig caminar per aquests carrers. El Daniel i jo estàvem fugint. Va ser la nit del nostre primer petó.

Quan hi penso, m'adono que el Daniel m'està començant a agradar molt. "Quan falta perquè estigui completament enamorat?", em pregunto.

Finalment arribo al carrer on he viscut tota la vida. Reconec el meu edifici. "Des d'allà dalt vaig estar-me a punt de tirar. Ara no crec que ho torni a intentar."

No tinc cap ganes de veure als meus pares, però algun dia ho hauré de fer. Obro la porta de l'edifici amb les claus que feia setmanes que no utilitzava. A l'ascensor decideixo que ja no hi ha marxa enrere. Si he arribat tan lluny, ara no em puc repensar.

Em trobo davant la porta de casa meva. Veure-la em procova una sensació estranya. L'he vist tantes vegades al llarg de la meva vida que tinc aquesta imatge gravada al cap, però portava tants dies sense contemplar-la que no esperava veure-la mai més.

Uns moments després em decideixo a obrir, i entro a casa. Veig des del passadís que els meus pares estan al menjador. Em paro davant seu, i ens mirem una estona. És tot molt icòmode.

—Hola Ash —diu el meu pare.

—Hola —contesto jo—. Vaig a l'habitació.

Em refugio al meu dormitori. Està tal i com el vaig deixar. Em fixo en les parets, on no hi ha res penjat. "El Daniel ho té tot ple de pòsters. Jo m'he amagat durant molt temps. Hauria de penjar alguna cosa?"

M'arriba un missatge del Daniel. Em pregunta com ha anat tot. Li dic que de moment no ens hem dit més que "hola". M'envia una careta d'incomoditat.

A l'hora de sopar em veig forçat a tornar-los a veure. Ells beneeixen la taula, però jo no. Ja no sé ni en què he de creure. Sopem en silenci amb les notícies de fons. Quan he acabat, em disposo a tornar a la meva habitació, però el meu pare em diu:

—Ash, queda't una estona. Hem de parlar.

"Deixeu-me estar, si us plau." M'assec al sofà en contra de la meva voluntat, per no crear més tensó, i al cap d'una estona ve el meu pare.

—Ash, ens agradaria que et quedessis a casa —em diu.

—Per què heu canviat d'opinió així de sobte? L'última vegada que ens vam veure em vau dir que cremaria a l'infern —contesto.

El meu pare aparta la mirada uns segons, i després segueix parlant.

—Fa uns dies vaig trobar-me a un amic meu de la infància. Feia anys que no ens vèiem.

"I què? Ara què diu aquest?"

—Em va dir que està casat amb un altre home, i jo em vaig quedar molt impactat quan ho vaig sentir. Però després em va explicar que hi ha esglésies que accepten aquests casaments, i que el rebuig de la gent del seu voltant gairebé el va portar al suïcidi quan era un adolescent.

Recordo que jo també vaig estar a punt de matar-me, però decideixo no explicar-ho. "Si no ho he dit ni al Daniel ni a l'Adela, no crec que els hi digui mai als meus pares."

—Fill, jo sé que no hem estat gens tolerants amb tu. Ahir em vaig preguntar si Déu és més important que la teva felicitat, i vaig veure que no. Has de viure la teva vida. No et preocupis del què pensem nosaltres. Som d'una altra generació.

La meva mare ens mira des de la taula. És tot molt forçat, però almenys les seves intencions són bones. "Segur que quan sàpiguen que estic amb el Daniel no seran tant amables com ara."

—La teva mare encara té moltes preguntes, però amb el temps ho acceptarà. De moment no et preocupis, pots quedar-te aquí.

Per un moment, veig un reflex humit als seus ulls. "Potser no he estat just amb ells. Estan fent un esforç per arreglar això."

—Papa, no passa res. Ho entenc.

Ell somriu, i ara les llàgrimes són més evidents. S'acosta i m'abraça.

—Ho sento —em diu, plorant en silenci a la meva espatlla.

Per primer vegada en gairebé un mes, dormo al meu llit. Al principi trobo que les mantes estan fredes, però quan passa una estona els llençols guarden l'escalfor i puc descansar bé.

Al matí vaig a veure al Daniel. L'he trobat a faltar. Després quedem amb la Paula, que estava molt preocupada per nosaltres. És un altre dia fred d'hivern, però el Sol ens il·lumina. Mentre caminem pels carrers, penso que hi ha esperança. Ja hem superat molts problemes, així que ara ens toca ser feliços.

Agafo la mà del Daniel, i ell em mira una altra vegada amb els seus ulls verds. M'està somrient.

Llavors la Paula diu:

—Tinc un missatge del Troy. Diu que vol quedar amb nosaltres.