Tinc Fred

Capítol 15: Lliscant sobre el gel

He estat uns dies sol a casa. La meva mare m'ha preguntat si em passava res, i li he dit que no es preocupi. Estic bé.

He aprofitat per mirar moltes més pel·lícules, tot i que me n'he cansat. He acabat estirat al llit amb el Freddie al costat.

"No l'estimo. Estic bé sol" em repeteixo. "Però per què tinc ganes de plorar, llavors?"

Una nit, quan ja són les quatre, i encara no m'he pogut adormir, no puc parar de pensar. "Vaig fer bé? No vaig donar massa importància al que em va dir el Troy? A les pel·lícules es diuen coses molt exagerades. Potser..."

Quan ja són les cinc, noto que les parpelles se'm comencen a tancar, i finalment se'm tanquen.

Primer només noto el dolor. Després veig les seves cares, mig tenyides de vermell. Suposo que la sang m'ha caigut a l'ull. Llavors crido, tant que noto que el coll em crema, però m'agafen entre tots i se m'emporten. Quan me n'adono, m'estant tirant a un contenidor.

Les bosses són toves, però la seva olor em regira l'estómac. Per fi estic sol. Per fi m'han deixat estar. Abraço una bossa, esperant trobar a l'Ash, però quan l'apreto surt un líquid podrit de dins.

M'aparto ràpidament. On és l'Ash? Perquè no és amb mi? Aixeco la vista, i el veig a l'altra banda del contenidor. M'hi acosto amb dificultats, i m'adono que està mort.

"Ash?", vull dir, però no em surten les paraules. Em miro les mans, tacades de sang.

—Daniel! Fill, què et passa?

Obro els ulls i em trobo a la meva mare mirant-me, preocupada. M'està agafant per les espatlles.

—Estaves cridant —em diu—. Portes uns dies que fas molt mala cara. Què ha passat?

Jo aparto el cap. "No passa res. Estic bé." Però ni ho intento dir. Sé que ploraré.

—Per què no vols parlar de l'Ash?

No ho puc contenir. Aixafo el cap contra el coixí, i deixo anar totes les llàgrimes que feia temps que guardava. La meva mare es queda asseguda al meu costat. 

—Aix, fill. Sé que és dur. Jo també vaig patir molt a l'inici.

"És culpa meva. Ho he llençat tot a la merda, només perquè tinc por."

Sóc un covard. Em vaig enganyar a mi mateix dient-me que no m'agradava, quan en realitat tenia por per tot el mal que ens van fer.

Jo l'estimo. La seva absència m'ho ha fet notar. Ara trobo a faltar els seus llavis suaus, la seva veu i el tacte de la seva mà. Vull veure'l somrient, però ara l'únic que tinc és tristesa. Ara no hi ha res que em faci feliç. 

Ash...

Quan penso en ell, recordo aquell dia a l'aubtoús, quan va admetre davant meu que és gai. Vaig ser el primer que ho va saber. Llavors jo no tenia tanta por, i em vaig atrevir a insistir. Recordo que estava tan feliç d'haver trobat algú com jo que no vaig baixar a la meva parada. Recordo quan caminava cap a casa, impacient per veure'l l'endemà.

No el deixaré d'estimar només perquè tingui por. Això ho he descobert aquests dies. Vull estar amb ell, encara que comporti rebuig i patiment.

"Haig d'arreglar això d'alguna manera. Li he fet mal amb els meus dubtes i les meves pors. Ens he fet mal als dos."

"Què deu fer, ara? Potser està a casa seva, amagat a la seva habitació, com jo. Ell no té a ningú. Només em té a mi."

Finalment trec la cara del coixí, i veig la meva mare mirant-me.