Tinc Fred

Capítol 12: La discussió

Ens trobem al parc que hi ha a tres carrers de casa seva. Tinc records difosos de la nit que em vaig amagar aquí. Per un moment recordo les cares dels nois que em van apallissar, i em cobreixo el braç. Després noto un calfred a l'esquena, i em giro sobtadament, però al meu darrere no hi ha ningú, excepte un home amb una jaqueta marró a la llunyania. 

"Aquella nit estava tant malament que li vaig demanar a l'Ash que vingués." Des de lluny el veig assegut en un banc. Ell se m'acosta ràpidament, i em fa un petó. Jo m'aparto una mica.

—Ash, hem de parlar.

—Què passa? Daniel, estàs bé?

—No del tot.

L'Ash m'observa amb cara de preocupació, intentant entreveure els meus dubtes interiors. A vegades m'irrita que es preocupi tant per mi. No necessito a ningú que em vingui a cuidar. Decideixo ser clar.

—Ahir em vaig preguntar exactament què m'agrada de tu, i no vaig trobar cap resposta.

Ell em mira amb una espurna de dubte, i somriu.

—Daniel, no et preocupis tant per una tonteria.

"Tonteria..."

—Per mi no és cap tonteria. I no m'agrada que em tractis així.

—Però...

—Ash, m'estic plantejant deixar-ho.

Ell es queda en silenci un moment, amb una mirada de por i incredulitat. Llavors em posa les mans a les espatlles i diu:

—Daniel, els dos estem molt nerviosos per tot el què ens ha passat, però amb el temps ho deixarem enrere, i podrem ser feliços. Jo no...

—I tu com ho saps això? De moment estar amb tu m'ha portat dues pallisses.

Em fixo en el meu lleu dolor constant a la mà.

—I et penses que a mi m'agrada?

—No, però els dos cops he rebut la pitjor part. No crec que em puguis entendre en això.

Potser si ho hagués viscut ell no diria que són "tonteries". Ell no ha patit ni la meitat que jo.

—Que et penses que no tinc empatia? —diu, indignat, i alçant una mica el to de veu.

Em fixo en un grup de nois que ens mira des del banc de l'altra banda. Somriuen per l'espectacte que estem fent. No vull cridar més la seva atenció, però no puc evitar alçar el to de veu jo també.

—Doncs sí! Estic preocupat pels dos i tu no ho pots entendre! Dius que és una tonteria!

Un home amb una jaqueta marró, que ens mirava de reüll des d'un altre banc s'ha girat del tot, i ara ens observa atentament. Al meu davant, l'Ash em mira directament als ulls com si jo hagués perdut el cap.

—És que ho és! Per una sola pregunta no podem tirar tot lo nostre a la merda!

—Qui ho diu això? Tu, que sempre m'estàs agobiant amb tants petons? No pots estar ni un minut sense mi!

—Perquè t'estimo!

"I jo a tu? T'estimo?"

—Jo no sé si sento el mateix.

Dic el que porta preocupant-me des de fa setmanes. No vull estar sol, però ell no m'acaba d'agradar. És massa sensible a tot. 

"Segur? És això el que realment et preocupa?"

No em permeto dubtar, i continuo:

—Ash, ara mateix no vull estar més amb tu. No vol dir que ho haguem de deixar, però vull tenir uns dies de descans.

—Daniel... —no acaba la frase, perquè la veu se li trenca abans.

Em sembla que té els ulls humits. Per un breu instant, penso que jo també podria plorar, però tanco els ulls i em dic: "Ara no em farà pena, no després de tot el que he dit."

—Adéu.

Em giro i marxo a passes ràpides. "Ja està, ja ho he fet. Ara puc estar més tranquil. Li he dit el que sento de veritat." Però és igual el que em digui, perquè estic ple de dubtes.

Els nois que ens estaven mirant diuen quan passo pel seu davant:

—Mariques...

"Només falta això..."

Em giro disposat a clava'ls-hi una bufetada, però em paro en sec a la meitat, adonant-me del que estava fent. Ells em miren sorpresos, gairebé divertits. M'aparto i segueixo caminant.

"Què estic fent?"

— — — —

Els ulls em couen mentre penso en el què m'acaba de dir el Daniel. No vull plorar al mig del parc, davant de la gent que passa. Hi ha un grup de nois que estan rient de nosaltres.

Ell és el que més em preocupa del món. És l'únic que tinc. La Paula és una bona amiga, però no deu fer ni dos mesos que parlem. Els meus pares... crec que secretament encara m'odien. Quan estic patint, el vaig a abraçar a ell. Què haig de fer ara que és ell el que m'està fent mal?

Me'n vaig cap un racó del parc, on no em veu ningú, i quan sóc darrere d'uns arbustos esclato a plorar.

Daniel...

Sóc idiota. M'he preocupat per ell, però no he pensat en com se sent. L'he estat atabalant des de l'inici, amb tots els petons i les carícies. Potser li agrado una mica, però jo no he sabut esperar a que aquest sentiment creixi. Ell s'ha emportat la pitjor part, les dues vegades. Deu tenir encara més por que jo. Ell segur que no pot dormir gens. Si a mi ja em costa...

Ara noto el fred més que mai. Estic tirat darrere d'unes plantes, en un terra mullat i ple de fang. "Quina pena que faig..."

Em fan mal les mans. El fred ha penetrat fins als ossos i els tendons, i els meus músculs estan congelats. Només moure un dit em fa mal. Ell es deu sentir així, tota l'estona. Li falta una ungla i té el braç trencat. Tan de bo m'haguessin fet mal a mi. Ell no s'ho mereixia. Jo sí. Sóc un covard. Va ser ell qui em va parlar aquell dia a l'autobús. Jo tenia tanta por que li vaig dir "marica", la paraula que més m'espantava a mi.

Sempre acabo pensant en la primera nit, en la fredor del terrat de casa meva. Era igual que aquesta. Una fredor que et congela els ossos, et talla els llavis i et fa plorar els ulls.