Ja fa dues setmanes de l'últim incident amb el Troy. Des de llavors tot ha estat molt calmat. Ens l'hem trobat alguna vegada a l'autobús, però no ha passat res.
Tot i així, encara no ens han trucat de la comissaria. L'Adela està començant a perdre la paciència.
El Daniel ha recuperat una mica la confiança, i ara que tot l'institut sap que estem sortint, ja no ens fa por estar junts.
És divendres. Avui queden pocs dies per les vacances de Nadal. Malgrat tot, ha sortit una mica el sol, i el trajecte fins a l'institut no està sent tan gèlid i apagat com sempre.
Mentre parlo amb el Daniel, em fixo en el Troy que avança cap a nosaltres. S'asseu en un seient lliure que hi ha al davant nostre. Noto que el Daniel es posa nerviós, però jo li agafo la mà.
—Puc parlar un moment amb vosaltres, si us plau? —ens pregunta el Troy.
Té un to seriós, gairebé dolgut.
—Sí, però no t'entretinguis —contesto jo.
"Què li passa?", em pregunto.
—Jo només volia dir que em sap molt greu el que us vaig fer. Fa poc vaig tenir una conversa amb un amic meu, i el que em va dir la Paula també em va fer reflexionar. Sóc una persona horrible. Ho sento. Us suplico que em perdoneu. Ash... jo no volia...
El Troy abaixa el cap. S'està així una bona estona. En algun moment s'acosta les mans als ulls. El Daniel i jo ens mirem. Està plorant?
No sé com reaccionar al què està passant. "No oblidis que fa unes setmanes us va apallissar als dos".
—Sembla realment penedit. Què fem? —em diu el Daniel a l'orella.
—Deixem que es disculpi, no? Millor per tots si ens demana perdó —li contesto.
El Troy aixeca la mirada. Té els ulls una mica humits. Realment ha plorat? Què està passant avui?
El meu antic amic continua:
—M'han ensenyat des de ben petit que això vostre no està bé, almenys és el que sempre m'han dit a l'església.
"Igual que a mi" penso. El Troy segueix parlant, ara ja amb un to més calmat.
—Però també hi ha esglésies que ho accepten. Diuen que és amor i que no importa el sexe. A la Bíblia hi ha moltes coses que hem deixat enrere amb el temps. Potser també hem de fer el mateix amb això.
—No podrem oblidar mai el que ens has fet, això ho entens, oi? —li dic.
—Ho sé, i no mereixo que em perdoneu. No tinc cap excusa, però de totes maneres us dic que me'n penedeixo. Ho sento, de veritat.
—Amb el temps potser jo t'aconsegueixo perdonar, però així tant de cop és impossible —diu el Daniel.
—Tens raó. Hi ha alguna cosa que pugui fer per compensar-ho?
—De moment el Daniel i jo ens pensarem com et responem a això.
—D'acord. Gràcies. Us deixo estar —diu el Troy, i s'aixeca.
Abans de marxar es gira i diu amb un somriure tímid:
—Feu bona parella, sabeu?
Tot seguit se'n va a un altre seient. Em quedo totalment atònit. Miro al Daniel i li dic:
—Hola? A què ha vingut això?
—Ni idea. No em queixo, però...
—No, jo tampoc. I això últim...
YOU ARE READING
Tinc Fred
Teen Fiction"Em vull morir", penso mentre l'autobús es dirigeix cap a l'institut. "Sóc gai". Aquestes són les primeres paraules que coneixem de l'Ash, un noi homosexual fill d'una família profundament religiosa. Cada matí es troba al Daniel a l'autobús, un...
