Tinc Fred

Capítol 6: L'institut

 El Freddie em desperta. M'està intentant caçar els peus.

—Sempre ho fa al matí —em diu el Daniel.

Sembla un somni. M'he despertat al costat del noi que m'agrada. Un cop ens hem llevat, esmorzem junts i estem una estona tranquils al sofà. Després arriba l'Adela.

—Em sap greu arruïnar-vos el matí, però hem de parlar de la denúncia. Ja tindreu temps a la tarda —diu, amb un somriure—. Ara expliqueu-me cadascú exactament què va passar el divendres a la nit. Després ho redactarem i ho presentarem a comissaria amb l'informe mèdic i les fotos que vaig fer de les ferides del Daniel.

De sobte recordo al Troy. Va ser ell el que va començar-ho tot. I si demà me'l trobo a l'institut?

—Ash, què passa? Et preocupa alguna cosa? —em pregunta l'Adela. El Daniel també em mira.

—Hem d'anar demà a l'institut?

—Si realment us incomoda molt, podeu faltar uns dies, però en algun moment hi haureu de tornar. Crec que com abans ho afronteu millor. I ara us teniu l'un a l'altre. Ja no estareu sols.

L'Adela té raó. No puc fugir per sempre de l'institut. Hi anirem demà, i amb una mica de sort, si estic amb el Daniel no passarà res.

—Tornem a la denúncia. Ash, comença tu. El Daniel ja em va explicar per sobre la seva part.

Durant una bona estona, explico amb el màxim detall possible el què ha passat en els últims dies. Realment ha estat un gran canvi.

Tot i així, ometo la part en què m'intento suïcidar. Em fa vergonya que sàpiguen una cosa així. De totes maneres no és important. També recordo que vaig deixar sol al Daniel quan l'apallissaven. M'ha costat triar les paraules per aquesta part, i el Daniel ha apartat la mirada una estona. Què puc fer per compensar-ho? Realment em sap molt greu.

Quan acabo jo, el Daniel explica la seva part. Li costa especialment dir-nos què va passar quan el van pegar, però finalment se'n surt. Ara m'adono que va haver de patir molt.

Després passem una estona redactant-ho tot amb l'Adela. El Daniel està pensatiu. No li deu haver anat bé recordar-ho tot.

Durant la tarda descansem i quan hem sopat, anem a l'habitació i ens estirem al seu llit. Vull dormir amb ell un altre cop.

Ens mirem, i el Daniel em comença a fer petons, però aquest cop li poso les mans a sota de la samarreta. Té la pell molt suau.

—Ash...

Ell em fa carícies a mi també, i jo li faig petons al coll. De sobte, però, el Daniel s'atura en sec.

—Encara em fan mal les ferides. Em sap greu fer-te parar així, però podem esperar a que se'm curin?

—Perdona, no hi havia pensat.

—No et preocupis. Igualment ens podem seguir fent petons.

Ric, i faig més petons al Daniel. Ell s'adorm abans que jo. Una part de mi està feliç de poder estar amb ell, però això porta conseqüències que no m'agraden. L'estómac se'm converteix en un pou negre quan recordo que hem d'anar a l'institut demà. Tots ho sabran. I si ens tornen a fer mal?

Quan em desperto, estic tremolant. El Daniel també està inquiet, però almenys el tinc a ell.

Caminem fins a la parada lentament. Al Daniel encara li costa una mica moure's. Llavors recordo que el Troy també agafa aquest autobús. Quan som a dalt, em fixo en els seients. "Si us plau, que no hi hagi el Troy!" Al final hi ha un noi d'esquenes. És ell? Es gira i veig que no.