Tinc Fred

Capítol 4: L'hospital

La sirena de l'ambulància em desperta. Jo també m'he adormit. Cauen algunes gotes d'aigua, que regalimen per la cara d'en Daniel. Hi ha petits tolls vermells al terra. És la nostra sang.

Els llums intermtients de l'ambulància ens enlluernen a través de la pluja. Un cop obertes les portes, ens ajuden a pujar. En Daniel està molt pitjor que jo.

El trajecte se'm fa llarg. Les gotes de la pluja s'enganxen a les finestres, mentre els carrers desapareixen ràpidament darrere seu, il·luminats només pels fanals. 

"Ens han apallissat. Tot per ser gais. En Daniel podria haver mort, i jo també. Fa una estona gairebé m'he suïcidat. És tot un càstig de Déu?" Recordo l'autobús. "Mira on t'ha portat", em dic.

A l'hospital em cusen la ferida del cap i em paren l'hemorràgia nasal. Quedo sol una estona a la sala d'espera. Al Daniel li han trencat un braç, m'han dit. M'espero una llarga estona, mentre el curen a ell. Una infermera arriba i em diu:

—Per què us han apallisat? Sembleu bons nois —observo que porta una creu penjada.

Em quedo en silenci una estona.

—Perquè som gais.

La infermera, clarament incòmoda amb el tema, esbossa un somriure forçat i surt per la porta. Segons diu, té molta feina.

La seva pregunta dóna voltes pel meu cap una bona estona. "Per què ens han apallissat? Per què tantes persones ho han passat bé fent-nos mal? O no ho han passat bé? Ha estat perquè ells també tenien por?"

Torno a estar sol. Em fixo en què tots els altres seients estan buits. Suposo que és una bona senyal. Vol dir que no hi ha gairebé ningú patint. Al cap d'una estona, una dona entra a la sala. Avança cap a mi i em pregunta:

—Tu ets l'Ash?

—Sí.

—Sóc l'Adela, la mare del Daniel.

Em mira amb tendresa. El Daniel li deu haver explicat el que va passar a l'autobús.

—Torno d'aquí una estona. Ens veiem.

L'Adela desapareix per una porta.

"Ara què faig?", em pregunto de sobte. No vull tornar a casa. No després del que ha passat amb els pares. Puc amagar-me a l'hospital i passar la nit. No crec que se n'adoni ningú.

Abans haig de veure al Daniel. Ell també em voldrà veure a mi. Una infermera apareix per la sala i aprofito per preguntar:

—Com està el noi que han ingressat fa unes hores?

—Ah... No li donaran l'alta fins demà. Està a l'habitació...

Per què para?

—És igual. Vés a casa amb els teus pares. Tu ja pots marxar.

—No el puc veure?

—Tu i ell no us hauríeu de veure més. És un consell de bon cor.

Em quedo en silenci un moment.

—Sí. Adéu i gràcies per tot —intento sonar amable, però per dins estic fet pols.

I si té raó? No ens hauríem de veure més? El que diu em preocupa uns moments, però llavors recordo que ja he anat massa lluny. No hi ha marxa enrere, i de totes maneres vull veure com està.

Surto de la sala pel passadís i segueixo caminant, però m'amago en una de les habitacions. Està buida. Un altre cop em trobo sol, en un edifici desconegut, on la llum de la Lluna és l'única acompanyant que conec.

Quan passa una estona, surto de l'habitació i camino silenciosament pel passadís. M'acosto a la porta que dóna a la sala d'espera. Té una petita finestra, i veig que hi ha la infermera d'abans. "Merda". Només sé que la mare del Daniel ha marxat per l'altra porta de la sala, però ara no hi podré arribar si hi ha algú a la sala.

Per què estic fent això? Per què estic jugant a fet i amagar amb les infermeres, un joc cruel a les fosques en un edifici malalt i depriment? Tot això és perquè sóc gai?

De sobte entra la infermera de la creu a la sala. Se santifica i parla en veu baixa amb l'altra. Llavors es giren cap on sóc jo i comencen a caminar. Volen sortir per la porta que tinc al davant.

El silenci el trenca el so de la porta obrint-se, però el sento des de dins d'una de les habitacions dels malalts. Hi ha una senyora gran dormint. "Si us plau, no et despertis". Sento les passes de les infermeres, que es dirigeixen cap a l'infinit passadís on hi ha les habitacions dels pacients. Espero una estona, i quan ja no se sent cap rastre seu, surto de l'habitació i em dirigeixo cap a la sala d'espera. "Estic exagerant molt, oi? Són infermeres. Com a molt em cridaran..."

"I si em tornen a fer mal?" Tinc els ulls humits, i encara els sento cridar: "Mariques!"

M'he quedat parat enmig de la sala d'espera, rodejat de cadires buides. Pestanyejo ràpidament, i quan les llàgrimes han desaparegut, segueixo caminant cap al passadís per on ha sortit l'Adela. Distingeixo una llum al final, i veig una dona asseguda. És ella.

Camino a passes ràpides fins allà.

—Hola, Ash.

—Hola. Com està el Daniel?

—Mira-ho tu mateix. Queda't una estona a dins. Si de cas ja els hi deixaré jo les coses clases a les infermeres.

—Gràcies.

Entro a l'habitació. El Daniel està a unes poques passes, just davant meu. Té el braç esquerre embenat, però li han netejat tota la sang de la cara. Està dormint plàcidament. M'acosto i li agafo la mà que té lliure. Està calenta. És la seva escalfor. El vull abraçar, però no puc. Li faré mal i el desperaté. Així que de moment em conformo amb la seva mà.

Assegut en una cadira, l'observo. Per què? Per què només això? Si fos una noia, faria mesos que estaríem sortint.

Què he fet per nèixer així? Per què no he pogut ser simplement normal? Tenir amics, nòvia, i de gran casar-me i tenir fills. Per què?

"Només és una fase. És normal en una edat de confusió. Ja em passarà. Només és curiositat, res més. Definitivament no m'agraden els nois", em deia a mi mateix. No eren més que enganys. Ara, l'únic que sé del cert és que sóc gai.

Puc sentir les flames de l'infern, que cremen el terra de l'habitació. Les sento fent-me pessigolles càlides a l'esquena i a les cames. Mai he arribat a creure en Déu, però no sé què m'espera després de la mort. I si realment existeix? I si el que estic fent realment són pecats i cremaré per sempre?

Sento la respiració d'en Daniel. Em reconforta. La llum de la Lluna cau directament a les seves parpelles tancades. A sota hi ha aquells ulls verds que m'han arrossegat fins aquí.

—Ash? —sento xiuxiuejar al Daniel.

"Per què mereixem això? Per què en Daniel i jo hem d'amagar-nos i patir?" 

—M'alegro que estiguis aquí. Així estic més tranquil —em diu amb una veu feble.

Sento una lleu escalfor a dins meu. Vol que estigui amb ell.

—Daniel... 

M'inclino i li faig un petó. Té un regust de sang. Noto la mà del Daniel que m'agafa del braç. Els nostres llavis es toquen una estona, i després ens separem una mica. Ajuntem les mans, i no ens deixem. M'adormo així, contemplant al Daniel amb el braç trencat i la cara plena de blaus, mentre ell també tanca els ulls.