Ahir vam sortir als carrers a Rubí. A la nit, vora de les vuit i mitja, hi seguiem. Lluitàvem per la independència, per la democràcia i pel dret d'expressió. Cridàvem per un sentiment comú, perquè així ens sentiem mes forts i units. Perquè, a aquelles altures, sabiem que haviem guanyat i que ho haviem aconseguit: haviem vençut la repressió del govern espanyol.
Ahir vam votar i vam voltar per les ciutats. Vam estar a Terrassa, fent tots pinya. Als col.legis de Rubí i Sant Cugat vam portar aigua i aliments a tots els que portaven hores custodiant les urnes i els nostres vots, i vam seure pacíficament unes altres hores a diversos punts del mapa. I fins a les set i mitja, vam mantenir tots els col.legis oberts: escoles, instituts, centres d'atenció primària, etc. Però la que més va aguantar, va ser el casal d'avis. Vam anar-hi tots a fer costat, a animar a aquells qui encara no havien pogut votar i a donar suport a tots els que ens havien ajudat a fer possible la votació.
A poc a poc, de un en un, tots els col.legis de Rubí van començar a portar les urnes plenes cap al casal d'avis i la concentració de persones era major. Cada vegada que se'ns unien d'altres col.legis aplaudiem, cantàvem, cridàvem i celebràvem la nostra victòria. "Hem votat", "in-inde-independència", "els carrers seràn sempre nostres" i els Segadors. Tot a ritme d'aplaudiment, de llàgrimes i de rialles. Tots ens emocionàvem amb la nostra victòria: l'èxit d'haver pogut opinar i expressar la nostra opinió. No ens havien pogut fer front.
I just quan van arribar els mossos, els aplaudiments van canviar de direcció. No aplaudiem a les urnes, sinó a la nostra policia: la policia catalan. Els donàvem les gràcies tots a cor. I vam tornar a plorar. Tots: ells, nosaltres i els veïns.
Recordo especialment com els nens petits van anar a donar les gràcies als mossos, per ajudar que els seus pares i avis haguéssin sortit sans i estalvis al final del dia. Recordo a la mosso, una dona, plorant. I com les nenes d'entre cinc i quinze anys anaven a donar-li suport fent-li abraçades i donant-li la mà. Com les petites estaven més emocionades que els grans. I com ploràvem tots de felicitat.
¡Ay! Esta imagen no sigue nuestras pautas de contenido. Para continuar la publicación, intente quitarla o subir otra.
