Guerra per amor (Versió Valenciana)

Capítol 3. Batalles perdudes.

29 d'abril del 2012, la pluja queia del cel sense parar, semblava acarnissar-se amb els rockers que van acudir al festival. Però el mal temps que feia al matí no era problema per al que hauria a partir de mitja tarda fins passat el següent dia. Quan Sen va anar tenda per tenda repartint l'esmorzar, ja que estava plovent, i el menjar estava a la seva tenda i era l'únic que portava paraigües.-Voleu esmorzar ja?-. Va cridar Sen des de la seva tenda. –Sí, ves portant cap ací el menjar-. Va contestar Cosli. –D'acord!-.

La pluja va cessar per un instant, i va ser quan van aprofitar per anar a per la compra per a aquell dia. –Vinga abans de que torne a començar a ploure. Tenim que anar a per el dinar d'avui-. Va dir Osimej. –Bé, mira-ho per el bon sentit, no tens que pagar a cap casa per dutxar-te-. Va dir Sen a rialles. –Si, lo mal es que no me portat el sabó, ni tovallola-. –Tranquil, jo n'he portat. Si vols t'heu deixo quan arribem al càmping-. Va respondre el de les rastes, també entre rialles.

Un cop al supermercat, encara a la porta, van veure la immensa quantitat de gent que hi havia. -Esteu segurs que voleu entrar aquí? -. Va preguntar sarcàsticament el de les rastes. -Si el que vols és mullar-te i caminar, segueix tu, nosaltres ens quedem aquí. Almenys jo-. Li va respondre Cosli. Finalment van entrar tots en aquell supermercat. Una vegada van agafar tots el que volien menjar, van tornar a fer la cua de trenta minuts, però aquest cop no van veure les veïnes. De fet, el jove de rastes no les havia vist en tot lo dia.

A l'hora de dinar, van menjar de nou amb les veïnes que van arribar de comprar abans que el jove de rastes i els seus amics, donat que elles anaren a un supermercat que hi havia menys gent. Després d'haver menjat tots junts, les veïnes van començar a fer plans de concerts. Aquest dia pocs concerts havien que valguessin la pena, com ho era el tribut a Extremoduro.

De nou el mal temps feia de les seves i va començar a caure una mica de calamarsa. Això, tot i no haver concerts que valguessin la pena no va parar als tres joves per anar de marxa. El jove de rastes va aprofitar aquest moment per fer amistat amb les dues noies. En acabar el concert de les vuit de la tarda, el jove al costat de les seves veïnes, van baixar al càmping a sopar. En acabar, van anar als concerts que quedaven aquella nit. La noia que li agradava al cap del jove era la pèl-roja. Però, quan aquesta noia li va agafar de la mà per endinsar dins del públic, el jove de rastes no va sentir res de res. Com si una altra noia qualsevol li hagués agafat la seva mà. O això és el que ell creia. El cor havia de contestar a l'acció que li acabava de passar, amb el típic i fotut pessigolleig a l'estómac de quan realment estàs pillat per algú. La següent batalla estava a punt de començar, i no trigaria molt.

Passaren els concerts, i al final va arribar el tercer concert des de que tornarem de sopar. Tots ho estàvem passant d'alló més bé. Però al acabar el tercer concert, la pèl-roja estava cansada i volia anar a dormir. Ja que l'endemà tocaven molts grups que coincidien i volia anar a tots els possibles. La noia de tirabuixons li va proposar al jove. -Vols que anem els dos al tribut d'Extremoduro?-. El cap del jove anava darrere de la pèl-roja, no va veure cap impediment algun. -Si, em sembla bé-.

Després d'acompanyar a la pèl-roja a dormir, se'n varen anar tots dos a aquest concert. Però abans havia un altre concert, en el qual s'endinsaren dins de la multitud de gent, i perquè ningú es perdés, van tornar a utilitzar les mans. La noia de tirabuixons li va donar la mà i ... Boom!!. Com el Columbia davant els ulls de milions i milions d'espectadors, allà va explotar el que aquell noi mai s'hagués imaginat. S'havia enamorat?. No ho sabia ni ell. Quan la noia li va agafar de la mà va sentir el que devia haver sentit amb la pèl-roja. El pessigolleig a l'estómac, que et fa sentir diferent a la resta de les persones que tens al teu voltant. Fa que aquesta noia que tens i que vols, sigui especial per a tu, i li faràs gaudir la seva vida, la teva vida i l'amor que us atrau als dos cònjuges. Atès que el cor va respondre a aquesta acció sense ser esperada pel jove, el cor va guanyar aquesta batalla qual cavall de fusta ple de grecs va entrar infiltrat a Troia per finalitzar la seva missió. El pessigolleig que tenia a l'estómac era d'un costat cap a l'altre. L'havia tingut davant seu i no sabia que a qui realment volia era a ella, i no a la pèl-roja. La bellesa exterior de la pèl-roja eclipsava aquesta. En arribar al centre es van deixar anar les mans, però el jove, sense saber per que ja no se la podia treure del cap. Aquesta vegada, el que havia al cap era correcte, atès que les ordres arribaven directament del cor. Una batalla més guanyada pel cor i el seu aliat, la confiança. El concert es va anar animant, i els joves amb ell. El nostre amic de rastes sabia el que es jugava, però com que ja no la podia tornar a veure, s'arriscà. No volia penedir tota la vida de no haverho fet. S'arriscà a fer el que no, amb la pèl-roja. Li agafava de la mà, però a la poca estona es soltaven. El noi li posava el seu braç sobre l'espatlla d'ella mentre saltaven i cridaven fins deixar-se la veu. Tot passava molt de pressa, i el jove no volia que aquella nit s'acabés. Va ser tant el que sentia per ella, que no va voler deixar-la anar en tot el concert.

En acabar aquest concert, van anar directament al tribut d'Extremoduro, però abans deurien sortir d'aquella manada de gent i arribar a temps a l'altre concert. Per a això havien de sortir de la mateixa manera que van entrar, agafats de la mà. Es van tornar a agafar de la mà per sortir, entre entrebancades del noi i la gent volent sortir gairebé perd a la bella noia de tirabuixons. Es va agafar bé a ella i van sortir d'aquell caos. Però aquesta vegada no es van  soltar. El jove va notar les seves fredes mans i que patia molt amb aquell fred, i va ficar les delicades mans a la butxaca de la seva dessuadora de Megadeth. Alhora, el jove noi va posar la seva mà esquerra per donar-li més calor i no agafés fred. El jove, enllaçat d'aquell sentiment, sense voler li va començar a acariciar les mans. I d'aquella manera van ressorgir els pessigolleig de l'estómac. Que sens dubte li feien riure i sentir-se feliç al seu costat.

Per fi van arribar al tribut d'Extremoduro, i allà agafats de la mà el jove es va posar davant seu i li va ficar també l'altra mà. D'aquesta manera mantenia les dues mans de la jove calents i alhora estaven arrimats. El concert va començar, els joves es van posar de front a l'escenari, sense soltar-se les mans. El concert començava marxós amb "So payaso". Cançó amb la que el jove li tirava indirectes entre estrofa i estrofa, mentre el mirava a la cara. –Puede que me deje llevar, puede que levante la voz, y puede que me arranque sin más. A ver que me dices después...- Li cantava el jove a la noia de tirabuixons. –Me tiemblan los pies, a su lao. Me dice que estoy descolorío. La empiezo a besar, a ver que me dice después-. Sense pensar-s'ho dues vegades va continuar cantant-li mentre mirava a aquests ullassos que tenia. I així van començar les abraçades, petons al front, descendint poc a poc a la cara, arribant finalment al coll. Ella es deixava besar, de manera que el jove no li devia importar. Però tot i això, ell va pensar que s'havia precipitat.

La gent ballava a empentes, i aquest per protegir-la es va posar davant d'ella i va començar a tornar les empentes. Tot semblava confondre al jove. A cas s'estava aprofitant ella amb l'amor en la què l'estava tractant?. O, ella només deixava actuar al noi perquè se sentís millor?. El concert va acabar i amb ell la festa al recinte. -Sembla que ja és hora d'anar gitant-se, no et sembla?-. Li va comentar la noia al noi amb rastes. -Dona, per a mi encara és aviat, atès que aquest festival no és barat, doncs faria festa tota la nit. I més si és al teu costat. Al teu costat, tot el que queda de festival-. Es va respondre en la seva ment el jove de rastes. -Si, la veritat és que si. Demà més-. Va dir aquesta vegada en veu alta a la noia amb un lleu somriure.

Els dos joves van començar a sortir del recinte i van baixar al càmping de la mà. El jove de rastes s'havia enamorat, el que ell no sabia era el que ella sentia per ell. I que entre ells es posaria un enemic bastant conegut i que sol trencar les relacions, la distancia. La jove va entrar a la seva tenda i mirant al jove li va dir, - Bona nit!-.

La petita Amarat s'havia quedat adormida. El seu cap estava recolzada al seu muscle. Gorka se'n va adonar i la va gitar bé al llit, la va tapar i li va donar un petó al front. -Bona nit, estimada Amarat-. Va deixar el seu llibre sobre la tauleta de nit de la petita de set anys, i se'n va anar a dormir a la seva habitació amb la seva parella.