Guerra per amor (Versió Valenciana)

Capítol 6. Tot per un vell amor.

-Gorka?... Ets tu?-. Amarat va anar despertant lentament després del dur accident. -Sí, sóc jo Amarat, no et preocupes has perdut molta sang. Vaig a cridar al doctor. Ara vinc-. Gorka, immediatament va anar a avisar al doctor per dir-li que havia despertat, però estava com a mig atordida. -Doctor, Amarat acaba de despertar-. - D'acord. I, fa molt què es desperta? -. -No ha estat ara mateix-. -I li ha parlat ella a vostè o al contrari?-. Sí, m'ha preguntat si era jo i li ho he afirmat-. -Molt bé, pel que sembla no a perdut la memòria a simple vista. Tot i això li haurem de fer diverses proves per corroborar-ho. També li haurem de fer proves per verificar la invalidesa de les extremitats. Queda't aquí fora un moment. Li farem unes preguntes per a saber si realment ha perdut part de la seva memòria o no-. El metge va entrar a l'habitació i va deixar Gorka fora de l'habitació. Hi va començar a preguntar coses a Amarat. -Molt bones senyoreta. Li vaig a fer unes proves per saber que tal està. A continuació, vull que m'expliqui l'últim que recorda-. El doctor li pregunta el seu nom. Li va respondre a tot correctament. -I, què és l'últim que recorda?-. Amarat li va respondre. - L'últim que recordo és... que el semàfor es posava verd. I que, una enorme llum al girar-me a la meva esquerra m'envaïa. I després em vaig despertar aquí al costat de Gorka, el meu marit-. El metge es va adonar de seguida, i va sortir un moment per parlar amb Gorka. -Mire Gorka, li hem diagnosticat una petita pèrdua de memòria. La seva exdona recorda perfectament el que va succeir en l'accident, però no recorda haver-se divorciat de vostè. Amarat creu que vostè és el seu marit-. Les paraules del doctor van ser una mica inesperades. Gorka no sabia com reaccionar. Era una bona o mala notícia?. -Per no causar més danys, el convenient seria que es fes passar pel seu marit fins que amb un sistema que tenim, esborrar a vostè de la seva memòria totalment, fins que arribe el moment en què no recorde que es van conèixer-. -Però si això passa, tampoc recordarà a la seva filla-. Va respondre Gorka. -És això o que vostè fingeixi ser el seu marit fins a arribar a tal extrem de fingir un divorci. Per a això, podria fer el mateix que va fer que es divorciasen. Es a dir, la causa principal del vostre divorci, pense ben que és. Després apliqueu de nou fins el divorç. És això o seguir fingint fins la mort-. -No crec que això pugui tornar a passar-. Va dir Gorka amb veu preocupant.

La petita Amarat va escoltar un soroll a l'habitació del seu pare. Era Alciu, que va veure la nota que li va deixar Gorka. Es va arreglar i se'n va dirigir a l'habitació de la petita Amarat per verificar que estava adormida. La nena va veure que s'acostava una ombra, així que va amagar sota el llit el diari. Es va tapar, i es va fer la dormida. Alciu, era una famosa fotògrafa reconeguda mundialment. Era guapa, morena, amb els ulls marrons clars, llarga cabellera, i estava boja per Gorka. I sabia que, la petita Amarat no havia d'estar sola per això va avisar a Palmon, el criat de la casa perquè vigilés bé a Amarat. També sabia que entre Gorka i la seva exdona estava tot molt mort. Que la batalla al final la va guanyar qui menys ho esperava. Així que per si de cas, se'n va anar a l'hospital amb Gorka, per parar-li els peus a Amarat.

La petita, una vegada va veure que Alciu se n'havia anat, va baixar del llit, es va agenollar, llevant les sabanes que besaven el terra, i va agafar de nou el apreciat diari del seu pare, per llegir com va conèixer a la seva mare. "Ja estavem a la carpa. Ella, la persona que més he estimat fins al moment i, jo, la persona més feliç al seu costat. Comencem a parlar sobre les nostres avorrides i tristes vides. Pel que semblava, a ella no li era tan avorrida la meva. I la seva per mi, també era bastant interessant. Teníem, no moltes coses, sinó, desgràcies en comú que va ser el que fou que ens agafarem les mans tan fortament, com si tinguerem por de perdre un a l'altre. I va ser quan aquest moment màgic que es creuen les mirades i del no-res apareixen els pessigolleig insuportables de l'estómac. I, poc a poc acostar les nostres cares fins que gairebé ens besem. Ho va evitar algú que es va ensopegar, i va donar amb la seva esquena i va fer que en comptes de besar-me als llavis em besés al pit. -Bé, tranquil·la. A poc a poc arribaràs on vols besar-. I va ser quan em va mirar i em va dir, tanca els ulls. Jo els vaig tancar. Amarat em va xiuxiuejar. -Vull que això sigui la nostra història d'amor, i que mai acabi. I si per això he de començar besant el pit, voldrà dir que la nostra història d'amor, ja ha començat-.

-Va ser quan la gelosia es va posar a la vora del cor i pensant que era mort, va començar a riure. Però el cor es va treure la llança de la cama, va donar un enorme crit, i des de terra li va ficar la llança a la gola de la gelosia i va caure a terra dessagnada. El cap en veure aquest acte inoportú i de valor, es va agenollar davant seu i li va dir:-Sobre no tenir res a fer, has derrotat l'enemic més fort i comú, la gelosia. Jo m'agenollo davant teu-. Amb el que el cor va respondre. -No necessito a ningú que em doni llastima-. I sense acabar d'acabar la frase li va clavar la llança, per a momentaniament després tancar-lo en un calabós. Així és com la primera de moltes guerres la va guanyar el cor. Però això ja és un altre capítol del meu diari." -.