Guerra per amor (Versió Valenciana)

Capítol 22. Reaccions

«9 de juliol del 2015.

Amb aquestes últimes paraules, i abans de que les llums es premeren, una pluja d'aplaudiments va inundar la sala on es va projectar per primera vegada "29 de Gener". El meu curtmetratge per fi estaria a pantalles d'arreu del món. L'estrena del meu curtmetratge coincidia amb l'estrena del curt anomenat Bienvenidos de Javier Fesser. Dóna la casualitat que siga ell, ja que vaig eixir com actor de figuració a una pel·lícula d'ell d'històries molt lamentables quan vivia a Gandia. Mentre jo hi era als meus pensaments, el públic seguia aplaudint. Em vaig veure obligat a posar-me de peu per tal de que pararen els aplaudiments. Al mateix temps que jo també ho feia part de l'equip tècnic que han pogut assistir a l'esdeveniment de l'estrena. A l'igual que també ho feien els actors que es posaren a la pell dels meus personatges. En especial els que fan d'Andreu i Margarida. Quan han parat de fer palmes, han pujat a l'escenari per a agrair l'oportunitat de formar part d'aquest projecte i encarnar tot allò que jo puga crear amb la tinta i el paper. M'han fet posar-me roig i que pujara també a l'escenari mentre deixava a Amarat asseguda i orgullosa de mi. Seguidament han començat a caurem unes tímides llàgrimes, que han fet que tornara aquell nus a la gola, impedint que sortira paraula alguna. Una vegada m'he vist capaç per a concloure l'acte, he donat les gràcies a la gent que ha assistit, ja que a l'haver acudit, no sols a veure-ho, sinó també a fer critica per a poder millorar els projectes que puguen arribar.

A l'eixida de la sala, m'esperaven amb més aplaudiments. No sabia on clavar-me i com reaccionar. Mirara on mirara, tots els ulls seguien fixes en mi i no sabia com treure-me'ls de damunt. Un home ben vestit amb barba canosa i barret s'ha acostat a mi. Jo no tenia ni idea de qui era. He suposat que era un fan més. De fet li he preguntat a nom de qui posava l'autògraf. Ell sense presentar-se, ni vacil·lar m'ha oferit ser el guionista principal d'una futura sèrie de ciència-ficció amb un drama paregut al del meu curtmetratge. M'esperava que em respoguera un Mairón, Ojés o qualsevol altre nom comú. En escoltar l'oferta m'he quedat amb la ment en blanc, sense saber que respondre-li en aquell moment. La meua cara era un poema: cella dreta alçada, boca mig oberta, l'ull esquerre més tancat que el seu contrari i altres faccions de la cara que sols es poden descriure quan ho veus. Ell, al veure la meua reacció i mirada al fons, m'ha donat la seua targeta on figurava el nom que tant esperava i el seu telèfon. A l'altra banda de la targeta hi era el logotip de la productora, de la qual no cal el nom imprès a aquell tros de paper. És, ni més, ni menys, el director a Espanya d'una productora americana fundada per quatre germans l'any 1923. M'ha dit que la part de la poesia és la que més li ha agradat. En general el film li ha agradat. D'ahí l'oferta. Jo li he donat les gràcies i he afegit que el curtmetratge està basat en els últims dies del meu difunt germà, i que el final per desgracia fou el mateix: mort per desamor. Aquell home també era poeta, però l'amor ha sigut més fort que ell a la batalla. La conversa ha conclòs amb una apretada de mans i una futura telefonada per la meua part, siga quan siga indiferentment de la meua resposta.

Hem arribat a casa ja fa estona. Als pocs minuts he començat a escriure aquestes línies sobre l'estrena de "29 de gener" i les reaccions del públic. Els aplaudiments encara ressonen a les meues oïdes. Li he estat pegant mil voltes a la proposta d'aquell home.

Com era d'esperar Amarat ha notat que em passava quelcom. Ha sigut ella qui ha trencat els aplaudiments del meu cap quan ha entrat a l'habitació amb la nostra filla. Li he dit que no em passava res, llevat del cansament. Així que he agafat a la menuda Amarat en braços i l'he portava fins al seu bressol. Allí, tenia uns peluixos que li vaig portar d'Estats Units. Una vaquera que sempre està contenta i pegant bots, a una arquera pel-roja rebel, un extraterrestre que li encanta furgar-se el nas amb la llengua i a un peix blau amb pèrdues de memòria a curt termini. Però per a la menuda, d'entre tots eixos peluixos, era la filla de James Gordon amb qui sempre preferia jugar. En eixir de l'habitació de la petita, m'esperava a la porta Amarat que disfrutava al veure'ns junts. Una vegada hem eixit fins al corredor m'ha preguntat qui era aquell home, que s'ha acostat a mi després de la projecció i que no ha pogut saber pel guirigall que hi havia. Estava clar que no anava a mentir-li, donat que ha vist com em donava la targeta, però l'oferta posava moltes coses de la nostra actual vida en joc. Així que li he dit que m'ha proposat feina com a guionista d'una sèrie escrita per mi. Li he expressat el meu dubte sobre no saber que fer. La ciència-ficció és un camp desconegut per a mi. Tinc por de cagar-la i que la meua carrera vaja a pastar per culpa d'un projecte que sé que no se'm pot donar bé. A més, ara tinc temps per veure créixer a Amarat, puc estar més temps al costat de la persona que més estime. Amarat m'ha interromput per a fer-me veure l'oportunitat que se m'ha presentat de fer el que més m'agrada i anar pujant escalons a la meua carrera professional. M'ha recalcat que no em frene el fet de que elles existisquen a la teua vida. He de seguir endavant, i fer de mi el que millor sé: escriure. Les paraules d'Amarat m'han alegrat molt i han fet que em repensara l'oferta. Demà prendré la decisió que crega més convenient per a tots. Ara anem a dormir.