Càstig Infernal

21. La veritat davant de tot

<Hunter's pov>

Estavem parlant, quan ens em adonat de que la Sam i l'Ash, encara no havien vingut, llavors, sentim la porta i ens girem per veure si son ells, i si, són ells...

-Que Ash, ja li has explicat tota la enciclopèdia? -li diu el Liam.

-Ha ha molt graciós però no. -li contesta l'Ash donant-li una ostia al cap. 

-I? Ens direu alguna cosa? -diu la Mia.

-Ha! Impossible Mia, l'Ash és com una tumba sobre secrets, ho dic x experiència, eh xato! -diu el Nash guinyant-li l'ullet a l'Ash al final.

-Exacte! -diu l'Ash.

-I tu? No diràs res? -em pregunta la Char.

-Jo? Que haig de dir? Sobre que? -la veritat es que estic una miqueta confós.

-No sé, de que el teu millor amic/germà postís hagi anat a parlar amb la teva nòvia a fora, i hagin tardat més de mitja hora, i han tornat amb aquesta cara... -diu la Char.

-A mi no em preocupa, perquè l'Ash no és així com et penses tu, i no són els seus tipos mutuament, així que no, no penso dir res.. -diu jo.

-EH! Un moment a on està la Sam? -diu la Pey. I de cop se'm para el cor. 

És veritat que estava tant concentrat en la conversació que estava tenint amb la Char, que no m'he adonat que la meva novia ha desaparegut, i no em puc sentir més malament. 

-SAM!

-SAM!

-SAM! A ON ETS?!?

Passen més de 15 minuts, i encara no l'hem trobat, i em sortit a fora un parell de vegades però no l'hem trobat, llavors recordo aquella nit quan vam fer el sopar amb els seus pares, i el lloc que em va dir que seria el nostre, llavors...

-Ja sé a on està! Deixeu-m'he que vagi jo plis! -dic jo pujant les escales corrents. Llavors, al sortir la veig allà asseguda amb la cara amagada entre les seves cames, i pel que puc escoltar, està plorant..

-Amor perquè plores? Que ha passat? -dic jo apropant-me a ella per abraçar-la.

-Res, no ha passat res greu, només que necessitava una estona sola, i llavors al posar-me a pensar, m'han vingut ganes de plorar... -diu ella mentre li cauen les llagrimes d'aquells ulls marrons que tant m'enamoren.

-Però que t'ha dit l'Ash? No t'haurà dit el que crec que t'haurà dit... -llavors em fa que "si" amb el cap- es que el mataré! -dic jo aixecant-me, però ella em frena.

-NO! Siusplau! No vull que sàpiga que ho has sapigut per mi, promete'm que no diràs res. 

-Vale, t'ho prometo, però em sap greu veure't així, veure els ulls marron que tant m'enamoren tristos, em posa malament...

-Srry, es que no puc evitar-ho, et puc fer una pregunta?

-Si, es clar. El que tu vulguis...

-Perquè jo? De totes les noies de l'insti, perquè m'has escollit a mi? Perquè m'has acceptat amb tots els meus problemes, i sobretot perque has acceptat el meu passa?

-Perquè tu vas ser la primera que es va atrevir a mirar-me i a dirigir-me la paraula, perquè ets especial i única, i sobretot perque ets la persona més guapa que he vist mai, i sobretot perque se que tu no ets de les que només els hi agrada el físic, tu si estimes a algú, l'estimes abans per com és per dintre que pel físic. I he decidit acceptar-te el passat i el que tu dius "problemes", perquè t'estimo, i perquè per tu donaria la meva vida sencera, per això. I no m'arrepenteixo de res, d'absolutament res.