Perdona'm

Dolors de venjança

"Estimada Sofi,
Ahir vam quedar... només de pensar en ahir em torno boig.
El dia va començar com tots els altres. Pel matí et vaig veure al mateix lloc de sempre, vam parlar una estona i vam decidir quedar aquella mateixa tarda, i després de decidir això cadascú es va anar cap al seu institut. Tot el dia vaig estar pensant en la tarda, i en quina seria la activitat que faríem, m'havies dit que seria una sorpresa i m'havies deixat amb molta intriga. Per sort la tarda va arribar, i amb ella vas arribar tu.
Em vas tapar amb una vena els meus ulls i em vas guiar durant el que em va semblar una eternitat, finalment vam arribar.
Mentre els meus ulls s'acostumaven a poder veure de nou, l'únic que podia veure era una tanc de color blanc. Però al cap d'una estona i vaig caure, era la casa de la nostra infància. Bueno, la meva casa de la infància, però ella va viure pràcticament aquí. Aquí ens vam fer el nostre primer petó, però per suposat era un petó de nens, no era res serio.
Ens vam passar tota la tarda a la casa, ara estava abandonada així que ningú la reclamaria. I al final de tot, ens vam estirar a la gespa del jardí com fèiem quan érem petits i vam estar parlant sobre com havia canviat la nostra vida, i la nostra amistat. Va ser durant uns instants que jo em vaig quedar mirant-la i em vaig quedar en silenci; només van ser uns segons però tu et vas donar compte i vas fer el mateix... i sí, finalment ens vam fondre en un petit petó, desitjat pels dos. Després d'aquest petó ella es va separar i va preguntar-me que "Que estàvem fent?" però va reflexionar durant uns instants i va dir: A la merda!
I els nostres llavis es van tornar a unir saciant la set que se m'havia estat acumulant des de que havia separat els nostres llavis, la set de tu. Vam estar una estona així, fins que jo et vaig dir que t'estimava, que sempre t'havia estimat, que només t'havia dit això perquè tenia por.
I em vas respondre que senties molt el que havies fet i te'n vas anar corrents. Em vaig sentir com s'hi m'haguessin donat una patada a l'estómac i jo sol, havent perdut el meu moment de felicitat vaig quedar-me allà immòbil; apunt de plorar, si apunt, però no ho vaig fer, sentia que em mereixia el que m'havia passat. Que havia sigut un idiota i la vida m'ho havia tornat de la pitjor manera possible, de la mateixa manera que jo t'havia fet mal tu me'l vas fer a mi. Tu me'l vas fer a mi...
PD: Perdona'm. Per molt que tu també m'hagis fet mal vull que em perdonis, almenys em quedaré amb la consciencia tranquil·la. Ja no puc més, em sento com una merda per culpa teva, si per culta teva.

TIAGO"

Deixo el llapis, al final resulta que una llàgrima a caigut pels meus ulls i a mullat la carta. M'ho mereixia, però una venjança tant dura no feia falta.