Perdona'm

No puc més

"Estimada Sofi,

Ahir vaig estar a punt de perdre't del tot. Va haver-hi una parada cardíaca, i gracies a deu un metge va salvar-te.

Des de llavors m'he promès escriure't i després llegir-te les meves cartes a l'hospital; per veure si això te algun efecte en tu.

Vols saber com em sento, doncs em sento com una merda literalment. Sense tu em sento sol en aquest món ple de gent que només intenta fer mal als altres, gent que no te vida, que viu dels altres.

Trobo a faltar la olor del teu perfum, que ja no s'olora quan et visito a l'hospital. Era un perfum de Victoria Secret? No ho se, ja no m'en recordo. La brillantor dels teus ulls s'en va com el color torrat de la teva pell.

Ja portem una setmana així, tu en aquell món paral·lel ple de fantasia i jo en aquest mon real que em fot osties tot el dia.

Cada cop augmenta la necessitat de sentir com se't accelerava la respiració quan es rosaven les nostres cuixes. Si, em donava compte d'aquestes petites coses, perquè ets tota la meva vida.

Els meus dies ja no tenen sentit. M'aixeco, vaig a l'escola per obligació però sempre esperant que arribi la hora d'anar a veure't a l'hospital; finalment arriba aquesta hora i després ràpidament sem passa el temps volant al teu costat.

He prohibit als infermers pentinar-te. M'agrada pentinar-te jo, em fa sentir que estic més a prop teu; però ja se que això no es veritat estic igual de lluny de tu que una muntanya ho esta del mar; sempre separats per quilòmetres.

PD: Perdona'm carinyo meu, això es el que em repeteixo mentre em pentino els cabells. Ja estic fart de que el nostre destí intenti separar-nos, a partir d'ara, costi el que costi sempre seguiré al teu costat. Recorda, costi el que costi.

TIAGO"

Doblego la carta, acabo de llegir-li a la Sofi. I per molt que la tingui el costat, em deprimeixo al veure que ella no s'ha ni immutat al sentir les meves paraules. Sincerament al meu cor hi havia una creença en la possibilitat de que la Sofi es despertes després de sentir-me.