Perdona'm

Preguntant al destí

"Estima't Tiago,
Segueixen passant els dies, al principi els contava, però crec que ja no val la pena. M'estic cansant d'esperar, la meva paciència s'acaba. Que passaria si tanques, per un sol moment els ulls del meu subconscient? S'acabaria tot d'una vegada? Passaria a la historia? No ho se, però de moment encara tinc forces per no comprovar-ho.

Tiago, les coses es fan difícils, tu segueixes esperant, però i si jo no torno mai? T'ho has platejat algun cop? I si el meu destí diu que moro així? Que moro d'aquesta manera tant estúpida, creuant una carretera? Necessito creure que tinc un futur millor, un altre destí, tanmateix, i si no hi crec?

M'alegro que tots estigueu bé, que la meva mare ho superi, la graduació de m'ha germana, ... ser egocèntrica no es el meu estil igualment necessito fer una pregunta: la lluïssor de la meva vida s'està apagant? si us plau, dieu-me la veritat, ja ve el meu final, oi?

M'agradaria dedicar-vos unes paraules, a veure si la meva boca torna a poder pronunciar alguna d'aquestes. Us estimo, a tots, no hagués pogut seguir en aquest món sense vosaltres, espero que després de la meva mort la meva mare i la meva germana puguin refer la seva vida. A tu Tiago, no t'ho desitjo perquè no ho vulgui, sinó perquè se que ja ho faràs per tu sol. No vull que deixeu caure ni una gota per mi, recordeu-me en els meus bons moments, només vull treure us somriures. Dir-vos que gaudiu de la vida fins l'últim alè, que no se sap mai quan aquesta s'acaba, o si s'acaba per un trist accident. Ara em dono compte que la clau de la vida es gaudir.

PD: Perdona'm, aquest es el meu últim desig de moribunda, i, si pots, envia-li a la meva família aquest missatge, t'ho agrairia. I per últim, dir-te a tu Tiago que aprofita el que et quedi de vida, per molt que no sigui al meu costat, t'ho mereixes.

SOFI"

Dins de la meva ment tinc la sensació que mai aconseguiré acomiadar-me. No se perquè però es el pressentiment del que estic més segura en tota la meva curta vida.