T'he oblidat

8 - UNIÓ

LIA:

Vaig camí de la discogràfica després d'acabar una de les últimes classes de piano que em queden per acabar el semestre. És força fosc tot i que només són les sis i mitja de la tarda, els carrers tenen força llum a causa de les diverses decoracions nadalenques que fa dies que decoren la ciutat, això em fa pensar en que encara he de posar l'arbre tot i passar bona part de les festes al poble.

Els cotxes passen ràpid pel meu costat. Les persones, resguardant-se del fred de desembre, també. Desconegudes entre elles, sense somriures, sense un simple adéu, sense una mirada. Trobo a faltar el conèixer la gent amb qui comparteixes un tros de camí.

Dins meu circulen molts pensament, vaig camí a complir un dels meus somnis, camí a signar un document que em portarà a llançar la meva primera cançó al públic, amb tot el que això comporta. I amb el que m'ha costat que el que somiava es fes realitat justament coincideix amb la tornada del que va ser la meva parella.

Ahir darrere la porta vaig trobar-me al Biel, era l'última persona que m'esperava en aquell moment i en aquelles hores. Però sabia que teníem una conversa pendent, bé des d'aquell dia de fa cinc anys la tenim. No li vaig donar mai l'oportunitat d'explicar-se i ara segurament volia això. El vaig fer passar sense dir ni una paraula ja que no em sortia la veu, solament li vaig assenyalar el menjador amb la mà, que inevitablement em tremolava. Un cop els dos asseguts al sofà va prendre la paraula, fins en aquell moment els dos havíem restat callats.

- T'he trobat a faltar. – només em van fer falta aquestes paraules i la seva mirada penetrant per enderrocar-me, per deixar caure les llàgrimes que s'havien amuntegat als meus ulls durant els anteriors minuts. Ell em va agafar la mà fins deixar la meva galta recolzada al seu pit, prop del seu cor i sentint els seus batecs. Ell també estava nerviós. El silenci va tornar a apoderar-se de la casa, només els meus sanglots el pertorbaven. El Biel m'acariciava els cabells i no va ser fins que vaig alçar els meus ulls quan vaig veure que ell també plorava.

- Jo també, Biel. Molt. – li acaricio les galtes frenant el recorregut de les seves llàgrimes. – T'havia d'haver donat una oportunitat per poder-te explicar, no ho vaig fer i porto aquests cinc anys penedint-me. Va ser culpa meva.

- Ei bonica, no diguis això. Els dos vam fer coses malament. Però potser ara tenim una segona oportunitat, ens la mereixem. – vaig assentir eixugant-nos les llàgrimes i agafant-li la mà vaig donar-li camí a aquella explicació que havia tardat tant.

- No va passar res, en cap moment, amb la Noa. No et faria res dolent a tu, mai. – va tragar saliva, en cap moment havia desconnectat els seus ulls dels meus – Els meus pares abans d'anar a viure al poble vivien en un petit pis al mig d'aquesta gran ciutat, els hi costava molt arribar a final de mes amb el poc que cobraven treballant en tot el que podien. Quan jo vaig néixer només ens subsistíem a partir del sou del meu pare que treballava en una petita galeria d'art com a secretari, va ser allà on van conèixer als pares de la Noa i tot va canviar. El meu pare va deixar la feina per dedicar-se als negocis acompanyat d'aquella família, la meva mare s'hi va unir, els diners van començar a entrar a casa i tot semblava anar bé. Ja no em calia vestir tota la setmana amb la mateixa roba ni anar a l'escola sense haver esmorzat ni un got de llet, fins i tot vaig descobrir que era tenir amics. – aclucava els ulls mentre explicava el seu passat – Tot va canviar, a poc a poc el somriure i l'alegria de la meva mare va desaparèixer i l'amabilitat del meu pare també, ja no dedicàvem les tardes a anar al parc i parlar amb qualsevol senyora gran que passejava el gos, giraven el cap a aquells amb els quals havíem compartit taula i pa quan no teníem res o els que ens havien ajudat a portar una vida més fàcil... Van decidir oblidar tot el seu passat i mudar-se a un lloc per començar de nou, sense que ningú sabés que havíem sigut pobres, que hi havia hagut un dia no gaire llunyà en que no teníem res, no érem res.

- Mai m'ho havies explicat... – vaig dir acariciant les seves galtes molles.

- Ells no han tornat a ser els mateixos. – va continuar – Des del dia que vaig deixar de ser el nen més feliç, perquè a mi em sobrava en tenir als meus pares al meu costat, vaig odiar a aquella família que ho havia provocat tot... Però contra la voluntat dels meus pares no hi he pogut fer mai res. – va respirar fons – La Noa sempre m'ha semblat tòxica i falsa, però no vaig poder evitar que la meva mare la convidés lliurement a casa. Durant els dies que no hi vas ser es va comportar bé, em va sorprendre i tot, era amable amb tothom i volia descobrir tots els secrets del lloc on vivia, em preguntava per tu i pels meus amics... No vaig saber veure que m'estava portant al seu terreny... Però et juro que en cap moment no va passar res entre ella i jo, ni a la meva habitació ni en cap altre lloc. A més, quan érem a casa o hi havia els meus pares o ma germana, i en tot moment vam estar acompanyats. Va marxar minuts després de que tanquessis la porta, enfadada pel meu rebuig. Sense vestit.

- Biel... – en aquell moment la que vaig plorar vaig ser jo, per no haver-li donat l'oportunitat d'explicar-se, per haver perdut el temps, per no haver-lo buscat en aquests cinc anys, per no haver complert totes les promeses que ens vam fer.

I ell em va abraçar, per calmar el meu plor, per calmar el dolor que compartíem, per haver-nos deixat enganyar per una noia rica, per no haver sigut més forts, per no haver pogut superar els obstacles que s'interposaven a la nostra relació.

I tot va ser silenci durant els minuts següent. Fins que les nostres fronts es van unir al mateix moment que les mirades il·luminades, les que segons després es dirigien una mica més avall, observant uns llavis que feien cinc anys que s'havien unit per últim cop, un últim cop ple de màgia i amor. L'amor més pur que ens teníem l'un a l'altre.

Que potser encara ens tenim.

I es van unir un altre cop.

Ara feia dies que no hi havia capítol... Si em seguiu sabreu el motiu perquè us he avisat a través dels missatges del meu perfil. Però per tots aquells que no, us aviso per aquí...

Ja fa mesos que estic passant per una situació difícil... Tinc un familiar a l'hospital i això em treu temps, a més la meva salut passa per un moment complicat i ara mateix estic prioritzant això. Si en aquests dos factors hi afegim la feina de la universitat i totes les coses més que faig em queda poc temps per escriure... a més, aquest cap de setmana és Carnestoltes al meu poble, com a molts altres llocs, i estic preparant-lo des de fa dies...

És per tot això que se m'ha fet complicada l'escriptura aquí i que no puc prometre el capítol setmanal... però faré tot el que estigui a les meves mans.

Ja per acabar, continuo actualitzant "Cartes a la meva àvia" on em podeu conèixer una mica més a fons, i he començat un repte anomenat "30 dies de música", proposat per vosaltres mateixos, que actualitzo a diari i on podem compartir gustos musicals.

Ara sí, tot aclarit només em queda donar-vos les gràcies per totes les lectures, vots i comentaris d'aquesta, i totes, les històries, i per tots els missatges personals que m'envieu!

Gràcies

Lia