T'he oblidat

4 - PETIT PROBLEMA

GAL·LA:

Les dues ratlles marquen l'inici d'una nova etapa en la meva vida. La Lia em mira expectant i mentre em cau una llàgrima dels ulls, que la fa entristir, també em surt un somriure als llavis.

- Gal·la, necessito saber que sents en aquests instant... perquè no sé si abraçar-te i consolar-te o saltar i felicitar-te... – el seu rostre realment mostra confusió i jo no puc evitar riure.

- Lia! Que seràs tieta! – m'abraça amb efusivitat i les llàgrimes d'il·lusió mullen les meves galtes. Perquè malgrat la por que tinc ara mateix només sento alegria. – Lia! Que seré mare!

- I la millor mare que aquesta personeta d'aquí podria tenir – diu tocant-me la panxa que d'aquí uns mesos serà més gran. – Potser hauríem d'anar al metge i veure que tot està correcte, no?

- Agafo les coses i marxem. Però... Lia, com sabré qui és el pare?

- A l'ecografia podrem saber més o menys les setmanes, però el més segur serà fer una prova de paternitat prenatal, d'aquelles que fan quan el nadó encara és dins.

...

Les dues esperem impacients a la sala d'espera. Ens han dit que la ginecòloga, que em tingut sort perquè només atent dos dies a la setmana i avui és un d'aquests, només té una visita programada i que en menys de mitja hora ens podrà atendre. La Lia m'agafa la mà quan veu el meu nerviosisme i no dubta en dir-me que tot sortirà bé. Això espero.

Només han passat quinze minuts quan una dona amb una panxa gairebé a punt d'explotar i la seva parella surten de dins la consulta. Ella em somriu, un somriure tranquil·litzador que em diu que ella fa uns mesos va viure el mateix moment que jo visc ara, però segurament amb el pare de la vida que porta dins al seu costat.

La doctora és amable en tot moment amb mi i la Lia està tant atenta com pot amb les indicacions en anglès que fa. En el moment que la doctora s'apropa a mi amb una agulla la Lia comença a posar-se blanca, crec que amb els nervis que té no ha comprés ni la meitat de les paraules que la doctora ha dit amb la seva llengua materna.

- Lia – dic després de demanar una pausa a la ginecòloga que riu comprenen que la meva amiga no ha entès res – ara em farà una analítica per veure quin és el resultat, ens farà esperar i si surt que positiu llavors em farà l'ecografia. D'acord? Ara, si vols, pots esperar-me a fora, tranquil·la.

- Estic molt nerviosa Gal·la, però em quedo aquí amb tu. No miraré però t'agafo la mà. – ric i indico a la doctora que ja pot intervenir, la Lia prem cada vegada més la seva mà amb la meva com si l'estiguessin punxant a ella. Un minut després la doctora surt per la porta.

- Lia, ja està. – al veure que no reacciona em poso al seu davant i la veig amb els ulls ben tancats. Acaricio la seva cara i noto com el seu cos tens per fi pot respirar – Ja està, va. Els resultats tardaran una mitja hora, podem anar a la cafeteria de davant i prendre'ns una til·la, així ens relaxarem una mica.

- Si, ens anirà bé.

...

A passat una mica més de temps del que ens havien demanat per obtenir els resultats quan tornem a entrar al petit local on s'hi troben les consultes del poble. La Lia ja està més tranquil·la però penso que tots els nervis i la inquietud que manté dins seu no venen causats totalment pel meu possible embaràs. Però he decidit que quan ella estigui preparada ja m'ho explicarà. Per la meva part encara no crec que en menys de vint-i quatre hores m'hagi fet un test d'embaràs que ha donat positiu i que en uns minuts sabré del cert si és veritat. I per primer cop des del positiu, sense que em vegi la Lia que va distreta observant el nostre voltant, m'acaricio la panxa.

Estem assegudes quan la doctora ens confirma que duc dins una nova vida i em dona l'enhorabona. La Lia s'aixeca emocionada i m'estreny entre els seus braços.

- Felicitats petita – jo m'eixugo les llàgrimes d'alegria.

La doctora interromp aquest moment de felicitat per fer-me pujar a la llitera i començar amb l'ecografia transvaginal que em permetrà veure per primer cop al meu fill o filla. La Lia i jo observem emocionades la petita boleta que ens mostra la ginecòloga i escoltem atentament la informació que ens està donant. Diu que encara no pot saber exactament les setmanes que té però amb el que li explicat i les mesures que obté no són més de vuit. Diu que està tot correcte i jo respiro tranquil·la. Uns batecs comencen a ressonar per la sala i les meves llàgrimes tornen a sortir disparades.

- Tinc la pell de gallina, no havia viscut mai un moment tant emocionat – diu la meva amiga mirant-me. Jo m'he quedat sense paraules i no puc treure la meva vista d'aquesta petita coseta que ha girat la meva vida completament.

Uns minuts després la ginecòloga em pesa i em pren la tensió per acabar de confirmar que tot està correcte. M'informa que hauré d'anar a l'hospital de Cirencester per portar el control de l'embaràs, ja que és l'hospital on estem destinats els que habitem a Bibury. Aquesta ciutat queda només a un quart d'aquí i per tant no hi haurà cap problema, a més em confirma que serà ella la que seguirà tot l'embaràs. Em programa la pròxima visita per la setmana dotze on ja podrem saber del tot les setmanes exactes i la data probable de part, a més de realitzar altres proves per detectar possibles problemes i complicacions.

Així que tornant-me a felicitar i donant-me un full amb pautes i possibles preguntes que resolen els dubtes dels primes mesos d'embaràs que sorgeixen a la majoria de mares primerenques, ens indica que ja podem marxar. Abans de poder sortir per la porta, però, la Lia em recorda que em de preguntar sobre la prova d'ADN que em vull realitzar per saber qui és el pare, sent aquest un tema que em preocupa bastant.

La dona, amb un somriure, m'explica que hi ha dues formes de poder saber l'ADN del nadó abans de néixer. Unes són més perilloses i hi ha el perill de provocar una infecció al nadó o un avortament. I l'altra és una simple analítica. M'informa que per les dues opcions l'embaràs ha d'haver assolit les deu setmanes i que, evidentment, també es necessita una mostra d'ADN i una autorització del possible progenitor. Em dona una targeta amb el seu nom i telèfon i em diu que m'ho pensi amb calma, si necessito més informació només cal que contacti amb ella.

I una hora després d'entrar per segona vegada a la consulta, amb uns somriures immensos, la Lia i jo ens dirigim cap a casa. Bé, la Lia, jo i una nova vida dins meu.