T'he oblidat

19 - CASA

GAL·LA:

Les setmanes han passat volant, la meva panxa creix dia rere dia dificultant cada minut i si hi afegim la calor de mitjans de juliol doncs encara se'm fa més difícil dormir o respirar. Mirar-me al mirall no sé si m'ajuda gaire a començar aquest 15 de juliol, les ulleres que començo a lluir sota els ulls mostren les males nits que passo intentant trobar una postura adequada per conciliar el son. Reconec que les nits és fan llargues però els dies tampoc es queden enrere, ara que ja hem arribat a la setmana trenta-vuit per fi comença el compte enrere.

La Cora m'acaricia les cames quan arribo al menjador i la maleta per anar a l'hospital en qualsevol moment s'ha fet reina del sofà del menjador. Truquen al timbre i no m'estranyo en trobar a l'Arnau rere a la porta, com porta fent cada dia des que vaig tornar a instal·lar-me al poble, en un petit pis que vaig llogar per tenir intimitat durant els dies que faré vida aquí fins a decidir tornar a Anglaterra. Qui si em sorprèn és la noia que l'acompanya al seu costat, no esperava pas que vingués.

- Lia! Què hi fas aquí? No tenies concert? – la meva amiga m'abraça com bonament pot i no deixa d'acariciar la meva enorme panxa. La meva filla nota l'emoció que recorre per les nostres venes, ja que no tarda a donar-me alguna puntada.

- Petita, la tieta ja és aquí!

- Gràcies amiga, jo també t'estimo...- dic cridant-li l'atenció perquè em faci una mica més de cas a mi.

- La meva nebodeta preferida es mereix tota la meva atenció. Et penses que em perdria el seu naixement? Aquest cap de setmana tinc concert, però molt a prop, aniré i tornaré.

- Ai, Lia, saps que no cal que facis tot això per nosaltres, no? Jo t'avisaré si tinc algun símptoma estrany...

- Ni una paraula més sobre aquest tema, em sents? – dit això es dirigeix cap al sofà on l'Arnau ha tornat a treure totes les coses que hi havia dins de la maleta, absolutament totes.

- Arnau, es pot saber què fas?

- Comprovar si ho tenim tot, aquesta nena pot néixer en qualsevol moment... – està nerviós i ho noto quan passa la mà per damunt la meva panxa.

- Ai, però quina coseta més mona! – deixo que els dos facin de les seves, sense treure'ls-hi els ulls de damunt, i marxo a preparar el meu esmorzar.

...

El matí ha passat entretingut amb tota la gent que hi ha hagut al meu petit pis. Els meus pares han fet acte de presència abans que pogués acabar-me el iogurt de fruites amb un munt de roba per vestir a la seva néta que em servirà fins que aquesta tingui com a mínim tres anys de vida. Els pares de l'Arnau tampoc han tardat a venir, al·legant saber que el seu fill era aquí i que volien ajudar-me a preparar algunes coses per l'arribada de la nena. Amb l'arribada final de l'Aitana hem aconseguit treure als més grans de casa per poder dinar tranquils, tot i la insistència però no he aconseguit que l'Arnau marxes.

- La nostra filla està a punt de néixer i jo vull ser al vostre costat en tot moment.

- Arnau... queden dos setmanes encara...

- Gal·la té raó, ara ja pot néixer en qualsevol moment.

- Bé, llogo un pis per estar sola i tranquil·la i tinc a tothom al meu damunt les vint-i-quatre hores del dia! I què, Arnau, la teva novia no en diu res de tot això?

- Gal·la... – em diu la Lia acariciant-me suaument la mà.

- No, prou! Estic cansada! – quan sento uns braços envoltant-me em trenco definitivament i els ulls deixen escapar les mil llàgrimes que feia estona que retenien amb força.

- Shht, ja està... tranquil·la... – la veu de l'Arnau em va calmant a poc a poc i les seves mans em dirigeixen fins a la meva habitació.

...

Quan em desperto l'Arnau seu en un costat del llit observant la meva panxa i la tranquil·la respiració que ara segueixo.

- I les noies? – se sobresalta quan parlo i em fa riure, fent rebotar la meva enorme panxa.

- Estan al menjador, acabant de preparar el dinar. Estàs millor?

- Sí, més tranquil·la. Sento les coses que he dit... Quina hora és?

- Les dues, no has dormit ni una hora, vols..?

- No, estic bé – aquest curt son m'ha vingut bé per reparar-me i estabilitzar una mica les meves emocions.

Quan m'aixeco noto un dolor a la part baixa de la panxa però faig un somriure per no alertar a l'Arnau, ja fa dies que les anomenades contraccions de Braxton Hicks fan acte de presència. L'Arnau m'acaricia l'esquena per dirigir-nos els dos cap al menjador quan el dolor torna a paralitzar-me.

- Ai, perdó, pensava que encara dormies... el dinar... Gal·la, estàs bé? – intento somriure però la meva cara només aconsegueix mostrar tot el dolor que aquesta contracció m'ha portat. Aviat tot el que veig es torna negre.

La nena està a punt d'arribar, o potser només són contraccions falses qui sap... Què passarà amb la Gal·la? L'Arnau s'ha estat mostrant molt comprensiu i carinyós amb la futura mare però, quins límits tenen?

Em sap molt greu haver tardat tants mesos a actualitzar aquesta història, però ja em teniu aquí i aquesta vegada crec que seré una mica més activa. Ens anem veient per aquí i per les cartes, per cert, teniu una història acabada penjada al meu perfil ambientada en la situació que estem vivint ara.

Us envio totes les meves forces, cuideu-vos molt i respecteu les mesures sanitàries!

Lia