T'he oblidat

12 - ECOGRAFIA

GAL·LA:

Damunt de la bàscula veig com aquesta indica que he augmentat de pes quatre quilos, m'acaricio l'esquena adolorida mentre baixo per poder-me posar les botes amb una mica de dificultat degut a la panxa que cada vegada es nota més. Quan em cordo la cremallera de l'abric agraeixo que ja siguem a finals de febrer i que falti poc per començar a deixar d'utilitzar-lo, ja que falta poc perquè deixi de cordar.

Acaricio a la Cora que descansa damunt del sofà, una mania que inevitablement ja no puc desfer i obro la porta deixant que el vent gelat del carrer acariciï les meves galtes contrastant amb la temperatura que hi havia dins de casa. Camino sense preses amb la mà acariciant el meu ventre. Saludo amb una rialla a la meva veïna i a les bessones que juguen al parc del costat de casa i durant el camí em distrec amb l'ambient festiu que hi ha avui a causa d'una festivitat religiosa.

M'aturo durant uns minuts davant la pastisseria del poble on noto com el primer antull de l'embaràs és fa present. Abans de decidir-me a entrar, però, unes mans m'abracen per l'esquena i gràcies a la seva particular olor a roses puc saber que és la Rose.

Després d'uns minuts de conversa on el principal tema és la panxa que sobresurt del meu cos miro el meu mòbil alertant-me de l'hora que és i que potser els minuts que he passat davant dels dolços han estat més del que primerament havia pensat. Així que amb una abraçada forta i un petó a la galta m'acomiado de la meva amiga que d'aquí uns minuts comença el seu torn dins la botiga.

Arribo esbufegant al Swan Hotel, una preciosa casa de pedra envoltada de naturalesa. Ell al veure'm ve corrents fins a mi i m'obliga a seure en un banc de pedra que hi ha al costat del llac.

- Farem tard a l'ecografia...

- Prefereixo fer tard a que t'ofeguis pel camí, Gal·la. – diu sincerament mirant-me als ulls.

- Perdona, he tingut un antull i no he pogut separar-me de davant dels dolços. – els dos riem. I ell per primer cop m'acaricia la panxa, per damunt de les mil capes de roba que duc. – Com ha anat el viatge? Has pogut descansar?

- Gal·la – diu rient a causa de la rapidesa amb la que he fet les preguntes i la preocupació que s'ha notat en la meva veu. – Ha anat tot perfecte. I ara posem-nos en marxa. – diu agafant-me la mà per ajudar-me a aixecar.

...

Saludo a la meva ginecòloga un cop arribats a l'hospital de Cirencester i li presento a l'Arnau. Després de fer la revisió corresponent en el pes, centímetres del ventre i pit, observació de les dades de la anàlisis que em vaig fer la setmana passada i altres proves que m'he anat realitzant i semblen estar dins del correcte, em fa estirar a la llitera. L'Arnau ho observa tot en detall al meu costat, abans d'entrar l'he avisat que si hi havia alguna cosa que no entenia m'avises, de moment només ha preguntat algunes paraules tècniques i és que el fet de tenir una anglesa a casa potser ajuda..., aquest pensament em fa arrugar el front i ell ho nota.

- Estàs bé? – pregunta preocupat i acariciant-me la mà, la doctora aixeca el cap de l'aparell i em mira però jo em limito en assentir.

Mentre m'aixeco el jersei deixant pas a que la professional posi el fred gel m'avisa de la possibilitat que hi ha de veure el sexe del nadó. Veig la mirada de l'Arnau plena d'esperança i il·lusió. Bastants minuts després, però, només em aconseguit saber que tot va bé, pesa 150 grams i mesura 14 centímetres. La doctora ens avisa que podem tornar-hi d'aquí quinze dies on podrem intentar saber si serà un nen o una nena.

M'estic a punt de netejar la crema de la panxa quan un soroll inunda l'espai on estem, els meus ulls s'omplen de llàgrimes i sé que els de la persona que prem la meva mà amb força també. I és que mai m'havien dit que la melodia més bonica d'aquest món és el cor del teu fill o filla.

...

- Us convido a esmorzar – diu l'Arnau un cop al cotxe. Somric amb la utilització del plural i ell m'acaricia la panxa al veure que me n'he adonat. – Sé que aquest matí t'has quedat amb ganes d'aquells dolços. – I dit això prem el pedal, la ràdio amb les últimes novetats del nostre país posada i l'ecografia que ens han donat en acabar la prova entre els meus dits.

Arribats a Bibury, abans de baixar del cotxe, comença una melodia que ens fa somriure als dos i apujar el volum. Passem els tres minuts cantant i rient, quan "Noches de Sueños" s'acaba escoltem orgullosos la felicitació que fa el presentador del programa a la nostra amiga. I amb somriures embovats sortim a omplir la nostra panxa.

...

Assentada al sofà em frego els peus gelats que em fan mal, són les tres de la tarda i de l'únic que tinc ganes ara mateix és de tancar els ulls fins l'hora de dinar. Li he ensenyat tot el poble a l'Arnau i hem acabat dinat en un petit restaurant que hi ha a la vora del llac. Hem parlat sobre mil temes i qüestions que necessitàvem resoldre per saber com ens organitzarem de moment, d'aquí unes setmanes ell tornarà per comprovar que tot està bé, que està bé.

Tapada amb la manta i amb la Cora als meus peus, tanco els ulls intentant descansar. Quan els torno a obrir veig que el rellotge de damunt la xemeneia indica que tant sols han passat vint minuts, així que decideixo agafar el llibre més llarg que tinc sobre l'embaràs i la maternitat, i que em van regalar les meves amigues per Nadal.

Com aconseguiré portar-ho tot des d'aquí? I si el part s'avança i estic sola? Com m'hauré d'organitzar perquè aquest petit ésser pugui estar al costat del seu pare? Si una cosa tinc clara és que ara mateix estic molt còmoda i feliç vivint a Bibury, tot i que trobo a faltar a la meva família, no vull marxar. No vull deixar tot el que he aconseguit, però l'Arnau té dret a estar al costat del seu fill. Potser no li hauria d'haver dit? Hauria d'haver-lo enganyat i fer de mare soltera?

Alguna llàgrima rellisca per les meves galtes davant d'aquests nous sentiments que s'apoderen de mi. Estic vivint una experiència màgica però no sé com afrontar-la, tinc por a fer-ho malament, a no saber donar-li el millor al meu fill. Potser seria millor que estès amb el seu pare? Ell li podrà donar una família "completa" i molta més estabilitat, aquí jo només li puc oferir el meu amor però potser no és suficient, potser carregar jo amb tota la feina que un fill implica és massa per mi.

I amb les llàgrimes encara molles els ulls se'm tanquen, donant pas a la nit més llarga i més dolenta dels meus últims anys.

Què creieu que farà la Gal·la? Potser és un capítol sense molta acció però que creia necessari per saber com ella es sent. A més a més, l'Arnau a viatjat fins a Bibury però no ha percebut les seves preocupacions, creieu que actuarà d'alguna manera?

Espero que us agradi. Com veieu ara tot comença a passar bastant ràpid perquè vull aprofundir en les coses realment importants que passen a la vida de les noies.

Lia.