T'he oblidat

16 - NO

LIA:

Finalment veig com alça el cap i dirigeix la seva mirada cap a mi. Els ulls li brillen per culpa de les llàgrimes. Acosta la seva mà cap a la meva cara amb la intenció d'acariciar-me, però no ho arriba a fer. Recorre la silueta del meu nas i dels meus llavis des de la distància, com si tingués por a tocar-me, a cremar-se. Tot i això no trenca el contacte de la seva mirada amb la meva un cop acaba de repassar el meu rostre, i s'està així durant bastant estona.

Quan penso que s'acostarà i unirà els nostres llavis després de tants dies sense contacte la meva cara s'il·lumina i el meu cor s'accelera com si fos el primer dia. Ell es posa de genolls davant meu, em mira fixament com ha fet fins ara, sospira i finalment s'aixeca. Amb les mans expulsa les llàgrimes que encara li queden a les galtes i s'atura davant la maleta a la qual no li he donat molta importància. Veig a través del reflex de la finestra del meu davant com l'obra i n'agafa alguna cosa. Torna a acostar-se a mi. És en aquell moment quan veig que el sol, que il·luminava Madrid avui, ha desaparegut i gotes d'aigua comencen a caure amb força fent que el blau del cel quedi cobert en pocs segons per un mar de núvols foscos.

El cop d'un impacte em fa tancar els ulls de l'ensurt, quan els torno a obrir veig davant meu, al costat dels meus peus, el que suposo que el Biel ha agafat de la maleta. Una revista. La meva cara surt a la portada, però no estic sola. Unes mans entrellaçades també hi surten. Ràpidament obro la revista fins a la pàgina que hi ha indicada. El títol en lletres majúscules crida l'atenció de qualsevol que doni una ullada a la feina d'aquesta empresa que es dedica a la premsa del cor: Lia refà la seva vida amb el seu pianista. Obro els ulls amb sorpresa i miro ràpidament al noi que tinc al davant, manté els ulls tancats però aquest no és impediment perquè les seves llàgrimes caiguin. Acaricio la seva cama i ell fa una passa enrere. Em torno a concentrar en les línies que acompanyen unes quantes imatges que sé perfectament on van ser fetes.

Encara em falten unes línies per acabar l'article quan sento que el Biel abandona l'habitació tancant la porta, deixant-me així sola. Almenys tinc la seguretat que no marxarà, ja que la seva maleta resta damunt del llit.

Arribo al punt final. Tota una història inventada. Una història que pot distreure i entretenir als lectors a més d'afegir morbo a la meva vida. I una història que pot fer molt mal i destruir persones.

Des que vaig iniciar la meva carrera musical dins de la discogràfica, posant-me enmig de la fama, vaig tenir clar que la meva vida personal seria totalment privada. La meva mànager també m'ho va aconsellar i durant aquests mesos, en què ella s'ha convertit en la meva principal confident, m'ha anat ajudant a fer que això sigues possible en gran manera.

És cert que més d'una vegada en els darrers mesos he estat portada d'algunes de les revistes més importants del país. La majoria de forma totalment professional i d'altres on la importància era dedicada a la meva vida personal. Però més o menys sempre explicaven la veritat, o si més no s'hi acostaven bastant. Aquesta part de la fama era la que més li costava al Biel, que s'havia de veure als aparadors dels carrers o als programes del cor que s'emetien diàriament per les televisions públiques del país. Així i tot, sabent que era un factor totalment extern a mi, mai s'havia queixat ni enfadat.

Però ara sabia que hi podia no haver-hi marxa enrere, en aquest cas.

Vaig conèixer l'Adrià durant una tarda de composició amb el meu productor. Va ser ell qui ens va presentar i vam estar fins ben entrada la matinada component els tres junts. D'aquella trobada en va sortir una cançó i poques setmanes després una altra. Cançons que quan van estar acabades van formar part del disc des del primer moment, sense ni tan sols dubtar-ho.

Va ser fàcil establir una bona relació amb el noi de trenta-dos anys de cabell llarg i ulls foscos. Potser el fet de trobar-me amb algú de la meva terra, de la qual em separaven més de quatre-cents quilòmetres, va fer que la nostra unió fos molt més ràpida. L'Adrià havia estudiat al mateix conservatori que jo i en acabar els estudis i la formació va decidir provar sort a la gran capital. No va ser fàcil, va passar anys entre els túnels del metro i les ombres dels arbres tocant pels que passejaven. Un dia, tot va canviar i el seu talent va sortir a la llum passant a tocar en els escenaris dels grans festivals on actuaven els artistes més coneguts del país. No va ser gaire complicat, en vista de la nostra complicitat, que acceptes treballar amb mi. Tant fora com dalt de l'escenari.

Vaig conèixer a la parella de l'Adrià setmanes més tard, quan després d'hores assajant vam veure que s'havia fet massa tard per anar a dinar a fora i em va convidar a casa seva. Un munt de papers repartits damunt de l'escriptori van cridar la meva atenció des del moment que vaig posar els meus peus sobre el parquet de la casa. Va ser quan ell va marxar a canviar-se de roba, quan la meva vena curiosa va tirar de mi i vaig tirar l'ull descobrint una demanda d'adopció i papers relacionats amb el mateix tema. Les voltes del pany de la porta principal em van fer tornar a seure ràpidament al sofà, tenint temps de disminuir la meva accelerada respiració abans de deixar pas a un cos musculós. L'Adrià i la seva parella, en Marcos, s'havien conegut en una de les moltes tardes que el primer dedicava a la música, des d'aquell primer dia s'havien fet inseparables i havien redescobert la seva sexualitat l'un amb l'altre. Després d'anys feia uns mesos que havien decidit ser pares, il·lusió que cada dia veien més a prop d'aconseguir després de moltes hores dedicades íntegrament a allò.

I les fotografies de la revista mostraven això. La felicitat d'una persona que d'aquí a unes setmanes coneixerà al seu fill. La felicitat d'una persona que rep la notícia amb la mateixa il·lusió que el pare. I res més. Felicitat. Perquè després de setmanes compartides amb ell no hi ha res més que em pugui fer més il·lusió que veure'l complir un dels seus somnis.

Però les lletres no expliquen el mateix. Narren la història d'una cantant que aprofita estar fora de la ciutat on viu, lluny de la seva parella, per estar amb un altre. Per estar amb un noi amb el qual passa més hores que amb la seva parella, i que, cosa totalment raonable pels periodistes, amb el que s'ha generat una relació que supera els límits de l'amistat des de fa temps.

M'aixeco a poc a poc amb l'objectiu d'anar a buscar a l'única persona amb la qual tinc i vull tenir una relació que vagi més enllà d'una simple amistat. Però només tinc temps a recolzar-me al vidre gelat que fa uns moments tenia al davant quan la porta torna a obrir-se. Em mira als ulls però no tarda a evitar-los, s'ha netejat la cara però torna a tenir-la plena de llàgrimes. Agafa la maleta i torna a desfer el camí de fa uns segons, jo el segueixo. S'atura uns instants. I quan semblava que donaria la volta i tornaria a mi, obre la porta d'entrada. Els meus peus reaccionen.

- No, Biel... No... – la meva veu per fi surt. Però ja és massa tard.

L'únic que se sent és el cop de porta. I els meus sanglots que acompanyen unes llàgrimes que fa estona que surten sense ni tan sols haver-me'n adonat.