T'he oblidat

20 - PETITA GRAN REVOLUCIÓ

GAL·LA:

Uns segons després el dolor intens que s'havia acumulat a la part baixa de la meva enorme panxa va relaxant-se.

- Ja està, anem a dinar?

- Segur que estàs bé? Gal·la podem anar a l'hospital – diu la meva amiga preocupada. Estem els quatre dins la petita habitació, ja que l'Aitana ha vingut al sentir les veus preocupades i els sorolls de dolor que he deixat durant la contracció, em sento incòmoda.

- No són les primeres contraccions que tinc, segurament no serà res. Va anem, que m'esteu posant nerviosa aquí tots! – la Lia em fa un petó al front i l'Arnau m'acaricia l'esquena.

...

La casa està en complet silenci, les meves dos amigues dormen còmodament al meu llit i el futur pare descansa a la butaca de la sala. El rellotge està a punt de tocar a les cinc de la tarda i els dolors són cada vegada més forts i més seguits, les mans em tremolen mentre busco pels calaixos del despatx, entre les poques coses que he anat acumulant, els últims documents i imprescindibles que necessito per l'arribada de la meva filla. El cor se m'accelera quan em torna a arribar una altra contracció, el meu mòbil m'avisa que fa set minuts de l'última, em recolzo a la taula i només penso a veure-li la careta però la por al part i els problemes que puguin sorgir cada vegada és més gran.

- Ja ha passat, ara fins a la següent. Tot això ja està, vaig a pentinar-me.

- Gal·la, tot bé?

- Sí, només parlava en veu alta. Vine, ajuda'm. – la Lia apareix per la porta del bany quan jo intento domar els meus rínxols, així que aprofito que hi ha algú despert per fer-me l'última foto de l'evolució d'aquest embaràs.

La Lia m'ensenya la foto i es distreu mirant les altres i com a poc a poc la panxa va disminuint, recordant els inicis d'aquesta aventura.

- Sort que entre contracció i contracció puc fer alguna cosa...

- Què? Gal·la, estàs de part? Per què no ens havies avisat?

- Ai, espera que m'ha agafat una rampa aquí al gluti... Una altra, apunta-ho al mòbil porfa... – la meva veu es trenca sabent que el moment ja ha arribat i ja no hi haurà res que ho aturi.

- Ei, bonica. Si ets tota una campiona! Ara avisarem a l'Arnau i ho intentarem fer tan bé com puguem. Tot anirà bé, em sents?

...

Una mica abans de les sis i mitja tothom està alerta per sortir en qualsevol moment cap a l'hospital, només falta avisar el cotxe en el moment exacte.

- Ai, ja en ve una...

- Vinga va, respira... així molt bé – l'Arnau m'acaricia l'esquena mentre les meves amigues em preparen un got d'aigua, el nerviosisme es nota en l'ambient.

- No vols la pilota? – em diu rient observant com fa dies que la vaig deixar preparada i ara no li faig ni cas.

- Et mataré si te'n rius...

- És un riure nerviós... – diu mirant-me sincer. Finalment em passa la pilota i jo li agraeixo tot el que està fent amb un somriure.

- Uf, fa mal, aquesta fa molt mal. – m'aixeco de la pilota i camino una mica fins arriba al sofà i recolzar-me en ell. – M'agradaria veure't a tu aquí i així... – les meves amigues se'n riuen i ell torna a donar-me l'enorme pilota platejada.