Ell i ella

Capítol 9 El Quadre

Quan li va donar la gana de parar de fer-me pessigolles, tothom ens mirava, perquè jo no havia parat de riure molt fort i de cridar-li que pares. Em vaig girar cap a la Xènia encara no li havia vist la cara, que ja me l'imaginava, la cara de "ho veus, t'agrada i molt!" i quan la vaig mirar efectivament tenia aquesta cara. Li vaig fer que no amb el cap, però ella va passar de mi i va fer com si no hagués vist aquell últim moviment. Llavors vaig veure que li deia alguna cosa a l'orella del Ben. Collons sí que s'havien agafat confiança ràpid aquella parelleta, bé la veritat és que jo i el Matt també. Però una veu va interrompre els meus pensaments.

— Mira, a mi m'agradaria fer un quadre abstracte, perquè així podem fer el que vulguem i podem dir que és abstracte encara que haguéssim volgut fer un dibuix i ens hagués sortit com el cul. O també podríem pintar paisatges o coses de la natura, ho podríem buscar per Google i fer veure que hem anat al camp així com que es pensaran que a sobre hem anat a caminar ens apujaran la nota. No sé, quin prefereixes enana? — Em va acabar preguntant i en dir l'última paraula se li va eixamplar el somriure com feia sempre.

— No ho sé, la veritat és que m'agraden les dues idees. — Vaig fer una pausa i vaig continuar amb un somriure encara més gran als llavis. — De veritat que les has pensat tu? O te les ha dit algú, perquè no creia que fossis capaç de pensar tant — Vaig dir-li rient, mentres ell em mirava somrient però amb cara d'enfadat.

— Perdona'm senyoreta si li he donat una imatge de mi equivocada, però jo soc molt bon estudiant. I per si no ho sabies trec molt bones notes. — Va dir amb el cap en alt i orgullós de si mateix.

— Vale vale, perdó. Jo prefereixo fer la dels paisatges i si ens queda molt malament llavors diem que és un quadre abstracte. Què et sembla? — Vaig acabar decidint-me.

— Perfecte! Doncs comencem, no?

— Sí! Espera, però quin paisatge pintarem si aquí no hi ha cap paisatge

— És veritat, doncs no sé. Podríem pensar quin tipus de paisatge volem fer, per així quan quedem a la tarda puguem buscar-lo i comencem de pressa per no perdre temps. — Va proposar el Matt, però hi havia una cosa que no m'encaixava.

— Per mi perfecte, però qui t'ha dit que pugui quedar a la tarda? — Vaig preguntar-li esperant ansiosa la seva resposta.

— Ningú, però amb qui vols quedar? La Xènia quedarà amb el Ben per seguir el projecte i, bé si vols quedar amb el teu xicot imaginari? Com tu vulguis; tanmateix, aquí en tens un real que t'està demanant de quedar, jo si fos tu m'ho pensaria. — Va dir, jo no sabia què dir. La veritat em va estranyar que ho digués amb un to més seriós del normal, però em vaig equivocar amb aquest pensament. — A més aquell noi que tens aquí davant és molt guapo, bona persona, fort, ple de sorpreses i a més t'agrada, que més vols?

— A veure primer de tot, com saps que no tinc xicot, eh? I si en tingués? — Vaig preguntar-li acusant-lo.

— Perquè sinó ahir no m'hauries fet aquell petó i t'haguessis apartat. — Em va refregar.

— Però si em vaig apartar! — Vaig recordar-li, però no va servir de res perquè continuava amb aquell somriure triomfant. — I segon no m'agrades, només ets el meu millor amic.

— Et responc amb la mateixa resposta d'abans, no m'hauries fet aquell petó i t'haguessis apartat.

— D'acord, millor deixem-ho estar pesat — Vaig dir-li mig enfadada.

— Eii, però no t'enfadis enana. — En dir aquella paraula el vaig fulminar amb la mirada i se'n va penedir. — Perdoo, és que em surt sol. A més no vull que estiguis enfadada amb mi. — I em va fer cara de gosset abandonat.